La consellera Bravo i la incompetència lingüística

La consellera Gabriela Bravo, col·locada pel PSPV-PSOE al capdavant de Justícia, Interior i Administració Pública, ho ha tornat a fer: cada vegada que hi ha notícia sobre l’avenç en la competència lingüística dels funcionaris públics, surt ella a la palestra a dir que tranquils, que no, que tal. Ho ha fet ara que la llei de funció pública valenciana avança en la tramitació (finalment!) i ho va fer l’any passat i sembla disposada a fer-ho sempre que calgui mostrar l’ànima restrictiva que també té, en el seu si, el govern del Botànic.

Aquesta mostra de públic escarafall s’oblida de la realitat: d’entrada, que la immensa majoria de professionals de la salut fan la feina molt ben feta, tan bé com poden amb els mitjans que tenen, i que saben perfectament que la comunicació amb el pacient, la comunicació tan propera i tan humana com sigui possible, és clau, també, per a una bona atenció: com més connexió hi hagi, millor serà el tractament. En tots els sentits. No se’ls acudiria pas, per tant, de convertir-se, davant un malalt, en militants del supremacisme lingüístic i escridassar-li que viva això o allò altre o que háblame en cristiano o que notentiendonotentiendonotentiendo. No, a la immensa majoria no li passaria mai pel cap d’oblidar la vocació i la dedicació i el fet que són servidors públics i atacar així la persona que han d’atendre. Però de vegades passa. I en aquests casos, el pacient necessita protecció.

Els drets, de fet, sempre en necessiten. I ésser enumerats. Garantits. Respectats. I en necessiten precisament perquè això, el respecte, sigui pràctica natural i no calgui anar-la recordant si és que algun extemporani pretén d’atacar-los bo i emparant-se en el poderet que li atorga la posició.

D’aquí ve la importància que quedi reconegut per llei el dret dels valencianoparlants a ser entesos pels funcionaris públics. També pels metges.

Per a la consellera Bravo, però, sembla que hi ha drets i drets. Persones i persones. Perquè quan diu allò que ‘el dret a la salut prevaldrà sempre’ per sobre del dret de ser entès en valencià, no fa sinó exposar sense vergonya que, si parles català, ja saps que tot no podrà ser, que hauràs d’anar sempre escollint entre un dret i un altre. Perquè es veu que els drets es contraresten i s’exclouen. Com si això, aquesta dicotomia, fos mai admissible. Com si a qui reclama el dret d’educació se li pogués dir que ah no, o escola o pensions. O pensions o salut. O salut o llengua. Acceptar aquest camí trampós és acceptar de quedar sense res. O ser tractats com a ciutadans de segona, perquè la falsa dicotomia tan sols se’ls planteja als parlants d’una llengua, la nostra.

La lluita per la reforma de la funció pública amb la inclusió de la capacitació lingüística (això és, ves quina gosadia, que els funcionaris tinguin la capacitat d’atendre adequadament els ciutadans que serveixen), ve de lluny.

I costa.

I es va guanyant.

La llei que ara s’aprovarà no és cap revolució, val a dir, tan sols estableix el principi que els funcionaris de l’administració valenciana han de ser competents en les dues llengües oficials. I remet a un reglament posterior (sempre hi ha un reglament) que concretarà les competències requerides per a cada nivell.

Davant això, tan simple, s’ha alçat la usual reluctància: la dreta espanyolista i els mitjans afins xisclant tota mena d’apocalipsis i el vell corporativisme fent-hi els cors (no els menystingueu mai ni penseu que no en seran capaços perquè sempre en són: dir que la llei és un acte d’insensibilitat que frena la lluita contra la pandèmia del coronavirus? Per exemple i avall). Però el fet és que la llei ha enfilat el darrer tram parlamentari per a la seva aprovació. I que, després d’anys de batalla, això, objectivament, és un èxit.

Des del desembre del 2016, quan es va escenificar l’acord entre sindicats, entitats cíviques i partits polítics, fins ara, ha passat molt de temps i una legislatura. Aquesta lentitud mostra, de fet, una altra reluctància que ha hagut de superar la llei, juntament amb la ja usual de la dreta espanyolista: la de l’esquerra (dita així en general i en mode generós) espanyolista. Al capdavall, les declaracions de la fiscal Bravo no són sinó expressió d’aquesta altra reluctància: expressió, es pot suposar, del propi tarannà; expressió dels interessos del sector funcionarial-corporativista acostumat a mantenir-se on és (no debades la federació de serveis públics de la UGT exerceix de lobby poderós dins el sindicat i dins el PSOE també); i expressió dels interessos d’un PSOE valencià que, encara que quedi emmascarat per l’efecte Ximo Puig, és cada vegada menys valencià i cada vegada més PSOE.

Però el fet és que, malgrat tot, malgrat les forces conjurades per mantenir immòbil la incompetència, hi ha llei i s’aprovarà. Com un miracle. O, més exactament, com l’expressió d’una altra realitat que també hi és, en aquest sud atribolat i invicte. Que hi és i que va emergint i que pren força.