La consciència lingüística com a amulet

Dimarts 24 de novembre a dos quarts i cinc d’onze vaig esclatar. Havia vist imatges d’un programa de la televisió pública estatal escampant mentides sobre la immersió lingüística a Catalunya, havia vist l’alcaldessa de la ciutat on visc passant-se al castellà perquè l’entengués tothom, i feia massa temps que tenia al pap els que vivim cada dia la realitat lingüística de les escoles a la ciutat. I aviso que generalitzo perquè sé que ho puc fer; després de veure les moltíssimes reaccions que encara avui, 48 hores després, provoca la meva tirallonga de tuits sobre el català a l’escola, puc dir que el nostre –el de la nostra escola– no és un cas aïllat. El meu esclat:

“El català a l’escola. Una de les meves filles té majoria de castellanoparlants a classe i el mestre segueix fent les classes en català, però la llengua entre els alumnes és el castellà. Parlo de sisè de Primària. Al pati, castellà. I això a ma filla, catalanoparlant, l’afecta fins al punt que quan explica coses que han passat a l’aula, si reprodueix diàlegs, els diu tots en castellà, mestre inclòs. I li diem: ‘Però el mestre va parlar en castellà?’, i ens respon, ahir, cito textual: ‘No, és que ja ho recordo tot en castellà, perquè és majoria’.

»Fa dies que ho tinc al pap. I no ho dic perquè sembla un detall ínfim, perquè ma filla pot parlar català sense problemes, ningú l’obliga a canviar de llengua. Però és que de detall ínfim en detall ínfim perdem la llengua i això m’emprenya. Les bromes, els jocs, els acudits, els comentaris sobre les sèries que miren, sobre els videojocs, etc., tot es fa en castellà. Arran del confinament, tenen Hangouts de classe i només s’hi parla castellà. Ma filla ja ha interioritzat que per caure bé ha de canviar de llengua.

»O sigui que parleu-nos de seduir, sí, oh.

»Evidentment que a casa remem cada dia perquè les coses canviïn, no em vingueu a donar lliçons, sisplau. I ella és la primera que ‘sempre que pot’ parla i escriu en català. Però perquè a casa reflexionem sobre tot això i l’hi fem veure. I no m’estic penjant cap medalla.

»La situació entre els que ara són nens i joves cada cop és més greu per al català. Veure alcaldesses canviant de llengua i teles públiques estatals escampant mentides és ja la gota que fa vessar el got de la paciència mil·lenària que tenim els catalanoparlants.

»L’altra filla (bessona) va a una classe amb majoria catalanoparlant i quan algú canvia al castellà sense venir a tomb és la primera que se n’adona i ho diu i fins i tot se’n queixa, de vegades fins i tot amb massa bel·ligerància, tot i que caldria analitzar per què reacciona així.

»O sigui, sense voler-ho, a casa tenim una mena de camp de proves sociolingüístic. Si el català és llengua vehicular a l’aula i al pati, els catalanoparlants s’empoderen. Pensem-hi.”

Ho vaig escriure no solament per buidar el pap, és clar, sinó també per comprovar quina reacció hi hauria. No és un tema nou, aquest. L’ús del català al pati de les escoles i els instituts fa anys, dècades!, que s’analitza. Quan estudiava Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, als anys noranta, ja en parlàvem, a les classes de sociolingüística catalana, amb el professor F. Xavier Vila, que n’estava fent un estudi de camp just aleshores anant a patis de centres educatius de diverses poblacions –en parlo de memòria. Per això em va fer gràcia, dimarts, que entre l’allau de respostes i reaccions a la meva buidada de pap hi hagués precisament el professor Vila. Feia més de vint anys que no hi parlava i vam intercanviar uns quants missatges per posar-nos al dia i comentar el tema que ens ocupa i preocupa ara. Em vaig quedar amb una frase seva: “Jo aconsello treballar la consciència lingüística amb els nens sense angoixar-los ni forçar-los”. La consciència lingüística: apuntem-nos-ho amb lletres de neó de mida estratosfèrica.

“Mae gynnon ni’r un broblem yng Gymru”, em diu el mateix dimarts el gal·lès Bernard Mac Liam, que vol dir: “A Gal·les tenim el mateix problema”. M’impacta molt aquest missatge en gal·lès, i és un dels motius pels quals decideixo que dedicaré l’article d’aquesta setmana a l’assumpte del català a l’escola. I ara, quan cerco el missatge de Mac Liam entre la multitud de respostes que van arribant des de fa dos dies ininterrompudament, topo amb unes quantes desenes de missatges que no havia vist, tots en castellà, tots enfotent-se’n, tots rere pseudònims, tots faltant al respecte, tots reduint fins al ridícul un problema que fa dècades que arrosseguem i que ens porta per molt mal camí com a cultura, i em ve al cap una frase de Joan Sales a Incerta glòria que he rellegit aquests dies en una obra de Perejaume: “L’aigua i la set s’estan l’una al costat de l’altra i no es barregen mai. Si es barregessin en naixeria el més gloriós dels continents.”

L’altre motiu de pes per escriure aquestes ratlles que no us diuen res de nou té a veure amb aquest llibre que esmentava de Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita, 2020), que a la solapa diu: “No sé quantes vegades es pot repetir una idea. Tanmateix és evident que, en múltiples aspectes, sense repetir, sense insistir, sense percudir, la vida fóra inconsistent.” M’hi agafo fort, a aquestes paraules. Escric contra la inconsistència. Per això em repeteixo, hi insisteixo, percudeixo.

Així que reprenem les lletres de neó: consciència lingüística. Ho diu l’antropòleg David Berga responent també a la tirallonga: “Pel que fa a la recuperació de l’ús social, si aconseguim que la gent catalanoparlant que ja té consciència de la situació no canviï de llengua, ja estarem fent molt. Crec que aquí hi ha espai per treballar ara mateix i no és impossible aconseguir alguns guanys reals en poc temps”, i Crltt li respon amb unes paraules que de seguida li demano també prestades per a l’article: “El problema és que els catalanoparlants que tenim consciència lingüística som una gota enmig de l’oceà. I a part hi ha moltíssims parlants que consideren radical (dolent, com xenòfob) dir que hauríem de parlar en català a tothom.”

Fins a aquest punt hem arribat, fins al punt de considerar o bé ridiculitzable fins a fer mal o bé una actitud radical reclamar que els nostres fills puguin parlar la seva llengua materna durant les estones de lleure. Aquestes desenes de missatges en castellà que us deia més amunt són una gota que cau sempre sobre la nostra consciència lingüística i hi va fent un forat cada cop més gros per on s’escola la nostra voluntat lingüística. Ens hem d’acontentar amb el català a l’aula, doncs? I quan no hi és ni a l’aula? Des de l’inici de curs que ens van arribant queixes d’alumnes universitaris que veuen com els seus professors canvien de llengua i passen a fer les classes en castellà només perquè un alumne ho demana. Ho escric i sento que puc ser llegida com a radical per reclamar que no es canviï de llengua a la universitat, això han aconseguit tants missatges de menyspreu, tantes mentides, tantes rendicions com la de l’alcaldessa –que no és l’única però és molt representativa del camí que prenen les coses pel que fa a l’ús del català.

Si a l’escola i a l’institut, que (posem que) es fan la majoria de classes en català (caldrien tants matisos aquí que necessitaria tot un altre article), la llengua de l’esbarjo cada cop més és el castellà, en quina llengua es deu parlar a les pauses entre classes a les facultats? Continuo? Pensem en les pauses per esmorzar o dinar a la feina? En les converses a peu de carrer? En els espais més espontanis de la llengua? Ja ho vaig dir en un altre article, no sóc sociolingüista, només tinc el que deia F. Xavier Vila, consciència lingüística, i procuro que les meves filles en tinguin i la conservin, i qui diu consciència diu autoestima i diu voluntat, una mena de trinitat de la llengua que cal que conservem i cuidem com un amulet contra (sí, anònims ridiculitzadors, he dit “contra”) tot el que ens passa com a catalanoparlants, que no és poc i no ho hem de menystenir per por de semblar radicals, que radical –ara semblarà que m’encomani un altre cop a Perejaume, jugant amb els molts sentits de les paraules– té a veure amb l’arrel, i els problemes s’aborden per l’arrel, no per les branques, per això és tan important el que es parla a l’escola, en tots els espais del centre educatiu, i perquè en tot això ens hi juguem alguna cosa més que les hores d’esbarjo en llengua materna, que no té res de ridícul, ens hi juguem les arrels de la nostra cultura, així de radical és.

O sigui que reguem la nostra consciència lingüística cada dia, traguem-la al sol, que creixi, que sigui verda, trasplantem-la a una torreta més grossa, que li creixin les arrels, com més arrels més branques, més verd, més esperança. Encomanem-nos a la santíssima trinitat lingüística: consciència, autoestima i voluntat com a amulets. Deu semblar que digui missa, però és que la llengua fa anys que sembla una qüestió de fe, com gairebé tot el que té a veure amb la identitat i la cultura catalanes.