05.11.2020 - 21:50
Tinc molt pocs records del primer pis on vaig viure, fins a sis anys, un és de l’última nit que hi vam passar, tots tres, els pares i jo, dormint amb els matalassos a terra, em va costar dormir i la mare em va portar un Súperhumor al ‘llit’; l’altre és del dia que va néixer ma germana, que van venir els avis a cuidar-me i l’àvia va fer carn arrebossada per dinar, i un de molt clar el tinc a la cuina, llarga i estreta, el pare i la mare en pijama, era dissabte o diumenge, el pare amb aquella bata de quadres marró, tots dos fent torns per remenar en una cassola, rient perquè no tenien prou força per fer girar el cullerot de fusta, intentaven fer codonyat. Recordo que els va quedar massa dur, que el van guardar en una carmanyola i que cada cop que en volien tallar un tros el pare havia de picar amb el morter damunt la fulla del ganivet perquè allò era una pedra i tornaven a riure i riure. Els recordo joves, molt joves, les dents i els ulls brillants, no sé si les cares que recordo són un record real o les trec de les fotos que tenim d’aquells anys al pis.
Recordo la tia Juana, germana de l’àvia, cridant pel forat de l’escala de cals avis «Isabeeeé, te porto codonyaaaà!», totes dues, com els altres set germans, havien nascut en un petit poble d’Almeria, Albox, havien vingut a viure a Catalunya quan encara eren nenes i parlaven un català ple de castellanades o un castellà ple de catalanades que avui dia ma germana i jo intentem recordar i apuntar perquè aquell idioma inventat i propi ens transporta a la infantesa. Ni la Juana ni la Isabel vaig sentir mai que en diguessin membrillo, del codonyat.
El codonyat de la tia Juana va donar pas, amb els anys, al codonyat de la tieta Joana, la seva filla, i he de dir que continua sent –el pare sempre ho deia mentre el mastegava tancant els ulls– el millor codonyat que he menjat mai. Sempre que en menjàvem, amb els pares, ells recordaven aquella vegada que al pis havien intentat fer codonyat i que dur que els havia quedat, i reien, les dents i els ulls potser no brillaven tant, però brillaven prou. Ara penso que no sé si aquell record el tinc realment atrapat per mi, per la meva memòria, o és de tant sentir-los a ells que el recordo, però no, no, tinc gravada a la retina la cuina estreta, el cullerot de fusta, la bata marró, i els torns per remenar i per riure, i que el pare cantava el ‘Remena, nena’ de la Motta, el record és meu, me’l vaig fer jo.
La tardor del 2018, l’última del pare, ell es va entestar a fer codonyat a casa un altre cop. Estava molt malalt, hi havia poques coses que el motivessin perquè el dolor l’incapacitava molt, però de sobte, en ple novembre, el seu mes, va decidir que havien de fer codonyat amb la mare un altre cop. Tants anys vivint en una casa amb una cuina àmplia i no en van tornar a fer mai, i ara que tornaven a viure en un pis de cuina estreta, tornava la fal·lera per fer codonyat. Van comprar els codonys als pagesos del mercat de carrer del dimarts a Premià i el pare es passar una tarda pelant-los assegut a la taula del menjador, perquè ell tenia més força a les mans que la mare. Després els va trossejar i els va posar dins l’olla amb sucre, el mateix pes de sucre que de codonys pelats, i ho va deixar reposar no sé quantes hores abans de posar-ho al foc. La mare, mestressa de la cuina des de sempre a casa, li feia d’ajudant. Els va quedar un codonyat fenomenal, «gairebé com el de la tieta Joana», i en van fer un munt, tant que un cop repartit entre ma germana i jo encara en van haver de congelar.
Menjàvem codonyat i recordàvem el que va quedar dur, el «codonyà» de la Juana i l’insuperable codonyat de la Joana, i el pare deia que el novembre que ve ens ensenyaria a fer codonyat, ens ho deia amb to d’expert, com si n’hagués fet tota la vida, i ni la mare ni ma germana ni jo li discutíem aquell títol honorífic. Un títol honorífic que va acabar sent pòstum, perquè el pare es va morir el gener del 2019 i la seva recepta del codonyat sí que la tenim apuntada en alguna fitxa al seu despatxet, però els trucs que sempre explicava mentre ens el menjàvem només els tenim a la memòria.
Escric tot això per dir que el codonyat sempre sobreviu. Van quedar dues carmanyoles de codonyat del pare al congelador. De seguida hi vam caure totes tres i vam trigar a treure’l i acabar-nos-el. El vam allargar, el vam assaborir, i menjar codonyat encara es va omplir més de records, era el codonyat del pare. Havíem rigut perquè n’havia fet molt, massa, i n’havíem acabat regalant a tothom, i ara aquelles dues carmanyoles que la mare ens va donar, una per a cada filla, eren el seu llegat.
Aquests dies de panellets, castanyes i moniatos, hem tornat a recordar el «codonyat de l’avi», a casa. En vam haver de comprar al supermercat, per poder fer els panellets de codonyat, els nostres preferits, i no va ser el mateix. He recordat els panellets que feia l’àvia Isabel, grossos i amb un bon tall de codonyat al mig, del que feia sa germana Juana. M’han vingut al cap totes les carmanyoles embolicades amb paper de plata que han anat amunt i avall transportant codonyat d’una casa a una altra.
Suposo que a cada família hi ha algú que s’encarrega de fer-ne i que aquest traginar dolç no és exclusiu de casa meva, i em pregunto fins quan durarà la connexió del codonyat, aquest anar i venir de carmanyoles i paper de plata dins les famílies, el munt de records que hi ha en aquest gust dolç i aspre, si es perdrà o no. I mentre m’ho pregunto aquests dies, amb els panellets de codonyat de supermercat dient-me que potser els temps canvien també en això, una bona amiga editora m’acompanya a comprar castanyes torrades, es treu de la bossa un paquet rectangular embolicat amb paper de plata i em diu: «Hem fet codonyat», i somric perquè en tornarem a tenir de casolà a la nevera. La connexió del codonyat s’eixampla.
