10.08.2016 - 22:00
|
Actualització: 11.08.2016 - 05:01
El debat creix cada dia una mica més. La qüestió de confiança sobre el govern de Puigdemont, programada per al 28 de setembre, delimita què passarà durant aquests mesos i anys vinents. I els dos personatges principals, Junts pel Sí i la CUP, és lògic que intenten maniobrar-hi tant com puguen. La CUP intenta tornar a marcar territori, aprofitant l’aritmètica parlamentària, mentre que Junts pel Sí, o el president mateix, intenten desempallegar-se de la seua incòmoda pressió.
Ahir va ser la consellera Munté la qui va dir que la qüestió de confiança no es negociava. Té tota la raó. La qüestió de confiança no es pot negociar. El president explicarà el full de ruta que té previst per a aquests mesos vinents i la CUP haurà de decidir si això la convenç o si amb l’explicació que farà no n’hi haurà prou. La decisió és, bàsicament, de la CUP. Junts pel Sí hi votarà a favor i la resta de la cambra, en contra. La CUP és qui decidirà si la legislatura tira endavant uns quants mesos encara o si s’acaba abruptament.
Entenc que la CUP es vulga treure de sobre aquesta responsabilitat tan gran. Però la té i això no pot evitar-ho. Si som on som és perquè ells van decidir, lliurement, de no aprovar els pressupostos. Poden argumentar que no els agradaven aquests pressupostos i és evident que tenien tot el dret del món de votar-hi en contra. Ara, des del moment que ho van fer, de cap manera no poden intentar esquivar la responsabilitat d’haver-ho fet. I la part essencial d’aquesta responsabilitat és que ara no podran esquivar el fet d’haver de prendre una decisió que tots sabem que per a ells és complicada i difícil. Si voten que no a la moció de confiança entrarem en una nova etapa política en què la independència s’allunyarà en el calendari. I per més que vulguen tirar als altres la culpa, és evident que, per a la majoria de la població, la tindran ells.
A parer meu és en el context d’haver de prendre aquesta decisió i de la por que els suscita de fer-ho que s’han d’emmarcar tots els moviments que veiem aquest dies i que veurem fins a final de setembre. Des de la proposta improvisada de fer un referèndum fins a les insinuacions que caldria negociar conjuntament confiança i pressupostos.
La qüestió és, però, molt senzilla: la CUP no es veu capaç de donar un sí desimbolt i clar, un sí natural, a un militant de l’antiga Convergència, per més independentista i d’extracció popular que siga. El ‘pressing’ real contra la CUP, que és el que exerceix l’esquerra espanyola, que en qüestiona l’esquerranisme, és d’una eficàcia notable i d’uns resultats evidents. Per la qual cosa, la duresa aparent amb què el president Puigdemont els tracta sembla justificada. Dins els sectors que fins ara s’agrupen a Junts pel Sí, la sensació que la CUP no sap aguantar la pressió i que això la converteix en un aliat poc de fiar o gens és molt clara. I, per tant, a què trauria cap de posar-se a negociar amb ells si després no són capaços d’aguantar la posició?
És tan forta aquesta sensació, que crec que avui els partidaris de noves eleccions són una majoria clara dins Junts pel Sí. Però, quan hom arriba en aquest punt canvia de bàndol, veient la possibilitat d’unes eleccions avançades en què s’acumulen les incerteses. Simplement perquè no hi ha cap pla B.
Imaginem que finalment el govern no negocia res i la CUP vota en contra de la qüestió de confiança. A quina situació aniríem aleshores? Doncs ens encaminaríem en unes eleccions incertes. ERC i CDC segur que es presentarien per separat; les organitzacions independentistes civils serien completament afeblides i incapacitades per a fer res; els comuns, llançats en tromba a intentar impedir com fos un govern independentista, i la CUP, greument tocada en credibilitat i molt probablement afeblida electoralment i amb el full de ruta convertit en un paper sense sentit.
I ací és on està el punt més greu de tots. Aquest darrer és l’únic punt clau que mereix tota l’atenció. El procés d’independència no s’acabarà si hi ha noves eleccions. Ni tan sols si els partits polítics independentistes no poden formar govern després. Però difícilment tornarem a ser al punt on, malgrat tot, som ara. Amb una majoria parlamentària i de govern disposada a proclamar la independència a curt termini a través d’un procés perfectament delimitat i cronometrat.
El full de ruta és la clau dels mesos que venen i a mi em sembla que seria molt difícil, després de tot això que ha passat, que es puga pactar un nou full de ruta si fracassa estrepitosament l’aplicació de l’actual, només perquè els nostres polítics són incapaços de posar-se d’acord.
És per això que la confiança no es pot negociar però el futur és evident que s’ha de negociar. La CUP ha d’assumir que Puigdemont té dret de demanar la confiança sense necessitat de regalar-los un escut contra les crítiques de l’esquerra espanyola. Però el govern també ha d’assumir que, sense un acord complet amb la CUP sobre com han de ser aquests pròxims mesos, el full de ruta s’acaba. I, per tant, ha de negociar amb ells, més enllà de l’estricte vot de la qüestió de confiança. Separar una cosa i l’altra no és gens senzill i caldrà una dosi enorme d’habilitat política per a encalçar aquest repte. Però és evident que caldrà trobar la fórmula per a fer-ho i que, en la recerca d’aquesta fórmula, tots dos grups –i les persones que tenen les més altes responsabilitats en cadascun– hi han de posar tant com puguen aportar.
[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
