24.01.2018 - 22:00
Són dos moments separats per gairebé nou anys, però protagonitzats per un mateix individu: Ricardo Costa. El contrast entre un moment i un altre simbolitza l’ensorrament definitiu de l’era del poder absolut del PP de Francisco Camps al País Valencià, la culminació del cas Gürtel per implosió, per confessió. Al llarg de l’any 2009, les informacions i les noves dades que anaven fent-se públiques sobre el cas de corrupció més gran dels últims anys empastifaven cada vegada més el PP valencià, i anaven acorralant Camps i el seu cercle immediat de poder. Aquí dins hi havia Ricardo Costa, la viva imatge del dirigent del PP promocionat des de les Nuevas Generaciones, amb una actitud desafiant i insolent, amb un somriure burleta i fatxenda i un to de permanent menyspreu a una oposició que cada vegada tenia més munició, més arguments i més proves contra la gestió de Camps i de la seva cort. Però topaven contra la majoria absoluta popular, la mateixa sobre la qual es repenjava Costa, pensant que allò era sinònim d’una immunitat eterna, però que es va acabar trencant i el va deixar desguarnit.
Aquesta era la seva actitud aquells anys de poder desbocat: la d’arrepenjar-se, a l’escó, amb les espatlles enrere, encreuant les cames i exhibint un somriure burleta permanent. La mateixa actitud amb què va anar al plató de Canal 9 en l’entrevista que li van fer aquell any 2009 i en què li demanaven per les informacions que l’implicaven en la trama corruptiva de suborns de Gürtel. Ell responia això: ‘Volem transmetre aquesta tranquil·litat. Com deia ahir el president [Camps]: estem preparats per a aquesta estoneta que estem segurs que acabarà amb molta gent que haurà de demanar perdó i amb el Partit Popular demanant explicacions pels atacs personals i col·lectius’. El síndic de Compromís a les Corts, Fran Ferri, recordava fa uns dies aquelles paraules de Costa:
Açò deia Ricardo Costa en 2009 en una entrevista -prou amable, per cert- en l’antiga i manipulada Canal 9. Un “ratito” que porta ja 9 anys. Els valencians no només continuem esperant explicacions: volem que tornen els diners. (via @Nomdedeu) pic.twitter.com/Q1oqymk019
— Fran Ferri (@franferri_) 19 de gener de 2018
Tal com deia Ferri, aquella ‘estoneta’, el ‘ratito’ de què parlava Costa, ja fa nou anys que dura. I aquell Ricardo Costa insolent contrasta d’una manera brutal amb el Ricardo Costa que aquest 23 de gener del 2018 ha esdevingut el primer ex-alt càrrec del PP que ha confessat directament que el partit es va finançar amb diner negre. Aquest Ricardo Costa, visiblement envellit, ja no és aquell jove insolent que somriu i gesticula; és el polític derrotat que confessa que tot allò era veritat, i que engega el ventilador apuntant tota la cúpula del PP, de Camps a Rajoy passant per Rambla, Cospedal i altres beneficiaris dels famosos papers de Bárcenas. La imatge del Ricardo Costa d’avui, inclinat, abaixant la mirada, posant-se la mà a la cara amb un posat barreja de tristesa i de cansament, és la d’un fracàs. El fracàs d’un polític que va robar i va mentir i que ha hagut de confessar perquè la condemna que li caigui rebaixi els set anys i escaig de presó que inicialment demana per a ell la fiscalia.
Per això la seva ‘profunda reflexió’ abans d’engegar: ‘Vull explicar ara, després d’una profunda reflexió, què va passar aquells anys […] Les decisions les prenia Camps. Sí, és cert que el PP es finançava amb diner negre. I jo no vaig fer res per impedir-ho.’ Ha explicat amb detall com es finançava irregularment el partit: ‘Hi havia el mètode de la subvenció, i mitjançant el diner negre, que era aportat en efectiu pels empresaris que després obtenien en concursos públics l’explotació de serveis públics i la realització de les obres públiques de la Comunitat Valenciana.’ I encara hi havia un altre sistema: ‘L’emissió de factures per serveis no prestats a través de l’empresa Orange Market.’ Diu que tot això ho avalaven Camps i els ex-consellers Vicente Rambla i Juan Cotino, entre més. ‘Jo vaig acceptar d’enviar gent a recollir els diners’, ha reconegut: 15.000 euros a l’empresa Secopsa, 350.000 a l’empresari Enrique Ortiz, i 150.000 a Rover Alcisa.
L’escàndol de la confessió és difícil de contenir, i ara ningú no en sabia res i tothom se’n renta les mans: Rajoy, Camps, Rambla… Un eixam de periodistes ha anat a cercar Camps avui al matí, després de les declaracions de Costa. De primer, ha dit que no havia sentit cap de les declaracions que s’han fet aquests dies en el judici del cas Gürtel a l’Audiència espanyola. Però després ha hagut de dir alguna cosa més: ‘No vaig donar mai cap instrucció per a cap actitud irregular.’ Vicente Rambla també diu que és mentida, i encara afegeix que qui portava tot el pes del partit era Ricardo Costa, ‘l’embut per al qual passava tot’. I, efectivament, Mariano Rajoy tampoc no sap res de tot allò que es tramava en el partit en un moment en què ell mateix no es cansava de posar com a exemple la gestió de Camps, de Rita Barberà i de tots els dirigents que han anat caient en desgràcia.
El contrast de la imatge de Costa d’avui confessant i la de Costa del 2009 amenaçant de passar comptes és impactant. Semblen dos homes diferents, i és l’única cosa a què s’agafa el PP de Rajoy per fer veure que no hi té res a veure, amb allò tan escandalós: això va passar fa temps i els seus responsables ja han anat passant comptes amb la justícia, diuen. La cosa que roman, impecable, com si el temps no hagués passat, és la polsera de Ricardo Costa; el braçalet amb els colors de la bandera espanyola que duia en el passat de la insolència i que continua exhibint en el present de la decadència, com el fil del qual encara es pot estirar per arribar a trobar tots els responsables d’aquell saqueig.
