04.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.02.2024 - 21:47
Quan es va morir Carme Junyent, a VilaWeb vam publicar-ne el darrer article, tal com ens havia demanat. Era “Morir-se en català“.
Junyent hi denunciava una cosa que molta gent coneixem de primera mà, la dificultat creixent de ser atès en català; en el seu cas, els últims dies de la seua vida. I recordava als governs que morir-se en català, i viure en català, és un dret que tenim i que l’administració hi té coses a dir i a fer.
L’impacte de l’article va ser monumental; tant, que el govern, i també les associacions professionals, van haver de dir-hi alguna cosa. El conseller Manuel Balcells va reconèixer: “El que explica la Carme és cert i hem de fer-hi front. Ser atès en català és garantir els drets dels pacients i vetllar per la seva seguretat.”
Però passen els mesos i la situació no tan sols no millora, sinó que ha empitjorat ostensiblement. Com ho demostra el degoteig constant d’escenes de maltractaments contra els pacients catalanoparlants a tots els Països Catalans, per part de metges o infermers violentament espanyolistes. I això s’ha d’acabar. Hauria de ser una prioritat de la societat civil crear un estat d’ànim que fes possible d’eradicar aquestes actituds.
Evidentment, qualsevol reacció de menysteniment als catalanoparlants per l’administració pública és intolerable. Als Països Catalans sotmesos a l’administració espanyola, les tres autonomies afirmen que el català n’és llengua oficial i que l’administració hi ha de garantir la igualtat de drets lingüístics –la Franja de Ponent resta fora d’aquesta condició, però fins ara ha estat afavorida per la possibilitat d’anar a hospitals del Principat. Per tant, els governs no haurien d’acceptar cap reacció de menysteniment. I en la salut encara menys que enlloc, i això val també per a Catalunya Nord i l’Alguer.
Sobretot, i vaig més enllà de la defensa concreta del català, per allò que aquesta actitud de prepotència lingüística ens diu del metge o l’infermer, del professional, que l’ostenta: actuant així, demostra que creu que el centre del sistema de salut és ell i no pas el malalt que atén.
I, al capdavall, aquesta és la qüestió central: aquell metge o infermer que insulta i menysté un malalt per causa de la llengua que parla simplement és un mal metge o infermer i hauria de ser expulsat immediatament del sistema. I no tan sols pel fet de menystenir el català, ni principalment, sinó pel fet de menystenir el malalt.
I s’han de prendre mesures contra aquesta gent, també, perquè permetent aquests excessos la qüestió és que la sanitat del nostre país va al revés del món.
D’ençà dels anys noranta del segle passat, l’OMS i les autoritats sanitàries en general posen molt d’èmfasi en allò que tècnicament s’anomena “competència cultural del sistema de salut”. I si ho fan és perquè s’ha constatat –i sobre això hi ha abundant literatura científica– que la importància d’una bona comunicació entre el professional i el pacient és una de les claus per a oferir una cura d’alta qualitat.
Òbviament, una part essencial de la bona comunicació és la comprensió d’allò que diu el pacient. De manera que hom assumeix que forçar-lo a parlar en una llengua altra que la seua li fa perillar la salut, per les imprecisions que es poden derivar de l’ús d’un idioma que no és el seu habitual. I perquè això li fa créixer l’angoixa i el nerviosisme en un moment d’extrema feblesa i necessitat.
I és a partir d’aquestes constatacions que molts països fan esforços, posen l’accent no tan solament a millorar les competències de cada professional, sinó sobretot a establir recursos que pot usar tothom per superar qualsevol barrera cultural. No es tracta que el metge parle com tu, necessàriament. Però sí que tinga un alt nivell de comprensió d’allò que dius, o que el sistema tinga una manera de fer possible que tu no canvies de llengua.
I és especialment interessant de constatar que aquest concepte, la idea de la “competència cultural del sistema de salut”, es fa servir en molts països com una eina per a combatre l’anquilosament i la burocratització dels sistemes de salut. I també per a remarcar a tota la comunitat professional que l’objectiu és que el sistema se centre en les necessitats dels pacients –objectiu en què no crec que puga discrepar ningú– i en el reconeixement que cada pacient és únic i ha de ser tractat com a tal.
Tal com, per desgràcia, passa tantes vegades en la nostra vida, per tant, la visió espanyolista del món, a part de ser-nos perjudicial personalment, és retrògrada i antiquada.
Combatem-la, doncs, no únicament parlant dels nostres drets lingüístics –que els tenim i no hi renunciarem mai–, sinó també arraconant-la contra la paret amb les armes que ens dóna tenir un ull posat més enllà de la frontera actual del seu estat: són mals metges perquè no volen acceptar que cada pacient és únic i alhora el centre del sistema. I exigim, exigim a tots els governs, que prenguen les mesures que han de prendre per posar fi a aquesta plaga de mals professionals. En nom, sí, de la qualitat de l’atenció pública sanitària.
PS1. Josep Casulleras posa èmfasi avui en un factor que no és negligible: la coordinació entre el partit dels jutges i l’extrema dreta política per fer possible els seus excessos. És un punt de vista molt afilat, que podeu llegir en aquest article.
PS2. Pep “Salsetes” és un dels cuiners més impressionants del nostre país, amb tota una vida, setanta-nou anys ja, a l’esquena, que el converteix en una referència. I parla clar: “És més fàcil trobar un restaurant de cuina japonesa que catalana. Som un país colonitzat, tan clar com això!”
PS3. Un descobriment científic important la setmana passada va impulsar una pista clau per a entendre per què quatre pacients de cada cinc amb malalties autoimmunitàries són dones. Us ho expliquem en aquest article.
