La competència convertida en tràmit burocràtic

Diguem-ho clar des del principi: la regulació de la competència lingüística anunciada pel govern valencià per a l’accés a la funció pública és una burla i una amenaça per a la precària salut del català al País Valencià. És, de fet, la desvirtuació i la desactivació mateixa de tot el que hauria de significar la competència lingüística.

Primer, perquè els alts objectius que es proclamen en un dels dos decrets anunciats (“donar un servei òptim”, “equiparar la competència en les dues llengües per a l’atenció al ciutadà”) resten anul·lats pel segon decret. El segon decret s’encarrega de regalar –sí, de regalar–  l’acreditació en valencià a tota la població escolar que haja aprovat l’ESO o el Batxillerat. És a dir, a pràcticament tothom. Per fi, s’exigirà –diuen– la “competència lingüística”. Però la competència lingüística es reduirà a exhibir un títol escolar genèric.

Així, la nota de premsa del govern valencià afirma que “l’alumnat que finalitze l’ESO”, tindrà reconegut un “nivell B1 de valencià” i el que “finalitze el Batxillerat tindrà acreditat un nivell B2”. Amb el simple títol de l’ESO o el Batxillerat s’acreditarà el domini idoni per al “servei òptim” en valencià en totes les places de l’administració pública. Tant fa si, de fet, els exhibidors dels títols saben escriure’l amb una mínima correcció o ni tan sols parlar-lo.

Això sí, amb els “grups d’alts funcionaris A1 i A2” hom serà una miqueta més exigent: podran demostrar el nivell C1 de valencià amb “almenys un 7 de puntuació” en la matèria de valencià en Batxillerat. Ara bé, cal aclarir que aquesta “àrdua” exigència (el C1 equival a l’antic mitjà!) s’ajorna per a les oposicions que es convocaran a partir de l’any 2025, que no vol dir que es facen aquell any sinó després. Mentrestant, amb el B2, demostrat amb el títol de Batxillerat, ja van ben servits.

I no entrarem a fons en una altra enganyifa: la suposada exigència “general” que suggereix la nota de premsa oficial no ho és ni de bon tros. Exclou un sector tan ampli i important com la sanitat, just un dels àmbits en què hi ha hagut més discriminacions lingüístiques. La generosa excepció no apareix en la nota difosa pel govern, però sí que la van anunciar les conselleres Bravo i Tamarit en la conferència de premsa. I ja podem suposar que no afecta només el personal estrictament mèdic, sinó també tota la resta.

Amb tot, cal reconèixer que és una jugada mestra en propaganda política. Els uns poden exhibir que, després de set anys i mig –dues legislatures!– aproven la “competència lingüística” ni que siga in extremis. Els altres ja s’asseguren que això serà absolutament inoperant. Si és que arriba a aplicar-se’n res, perquè caldrà almenys governar una altra legislatura.

I quins seran els efectes? Almenys dos, igualment nefasts. L’un, reforçar encara més la percepció del català com un simple tràmit burocràtic, deslligat del tot de la competència efectiva i de les funcions que cal exercir en l’administració pública. Serà un simple paperet que cal adjuntar per aprovar unes oposicions que als efectes pràctics es fan només en castellà.

El 2007, Alfons Esteve i jo mateix ja insistíem en Drets cap a la normalitat que en les oposicions calia oblidar l’actual acreditació lingüística “sense lligam instrumental amb la matèria de què s’examinen els aspirants”. La prova efectiva de domini lingüístic, dèiem, és “un exercici amb què la persona aspirant demostra que pot fer en valencià qualsevol de les tasques adscrites a la plaça”. Passats quinze anys i amb dues legislatures en el poder, el govern valencianista i de progrés del Botànic encara no ha estat capaç d’entendre-ho ni d’aplicar-ho. De fet, no és capaç ni d’arribar, respecte a la competència lingüística, a allò que el franquista Manuel Fraga va establir per al gallec a Galícia ja fa dècades.

I, per si algú té dubtes respecte al domini real de català d’una bona part del nostre estudiantat d’ESO i Batxillerat, n’hi haurà prou de considerar dues dades. O millor dit: l’absència de dues dades. Després de set anys i mig de govern del Botànic, tenim cap notícia de quin és el nivell de coneixement i d’ús de català dels nostres escolars? I això, malgrat que la llei d’ús i ensenyament –aquella rebaixa de llei que té quasi quaranta anys i que no han volgut superar amb una llei d’igualtat lingüística– estableix que “al final dels cicles […] i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà”. El silenci oficial respecte a aquesta dada és la millor prova de quin pot ser el nivell de coneixement i d’ús del català en una bona part de les generacions que tindran una ESO i un Batxillerat credencials.

L’altre gran efecte serà l’impacte sobre el sistema educatiu i, en concret, sobre els professors que ensenyen en valencià i el valencià. Els estudiants constataran més encara que no té cap utilitat social i que equival a un titolet automàtic. Fins ara podia fins i tot resultar determinant com a mèrit en algunes places. Ara, amb la indulgència plenària, ni això. En tot cas, el professorat serà el que patirà la pressió d’arribar a la nota del 7 en l’assignatura de Valencià en Batxillerat a qualsevol preu. I amb la més que probable –com ja ha passat en casos similars– competència deslleial de les escoles privades i concertades regalant sets a tort i dret.

Senyores i senyors del govern valencià: estalvieu-nos aquesta vergonya i implanteu l’exigència efectiva i general de la competència lingüística, si és que, com diuen, realment voleu oferir un “servei òptim” en aquesta administració de la Generalitat Valenciana que ens hauria de servir també en la nostra llengua pròpia i oficial. Crec que no és demanar massa a un govern que es proclama valencianista i de progrés.