La comparsa de la banalització del mal

Repugnant. Odiosa. Infame. Quin adjectiu hi poses? Quin hi encaixa? Quin ho pot descriure o abastar? Horrorosa. Aberrant. Miserable. Ignominiosa. No n’hi ha prou. Arribats a aquest punt, ni les paraules no serveixen, i semblen eixorques, curtes. Tanta maldat. Tanta buidor. Tanta estultícia.

Provaré de resumir això que va passar l’altre dia a un carnaval espanyol: que hi desfilen comparses, com a tants llocs del món, comparses crítiques, comparses divertides, comparses sense solta, artístiques, arreplegades, brillants. Comparses de tota mena i… allò altre.

Allò.

Perquè durant qui sap quant de temps una gent de Cuenca ha estat assajant coreografies, emprovant-se vestits i maquillatge i decidint qui fa què, tu de dominatrix nazi dalt de la carrossa, tu de presonera jueva amb escot i estrelletes a les cuixes sota la roba de ratlles: durant mesos ho han anat preparant i ningú no ha estat capaç de veure com de repugnant i odiosa i infame i horrorosa i aberrant i miserable i ignominiosa és una comparsa de carnestoltes que passegi, entre saltirons i serpentines, les xemeneies dels forns crematoris, els nazis d’uniforme, les víctimes al darrere.

Vet aquí la vilesa humana, la persecució, l’assassinat en massa de milions de persones convertit en espectacle xaró per a una rua de disfresses.

Vet aquí la banalització del mal.

Perquè el coi de carrossa era un forn crematori, la icona espantosa de la mort industrial, de la massacre sistematitzada, de la modernitat aplicada al genocidi, de l’horror absolut que ens deixa els mots buits, eixuts, inútils. Perquè algú ha trobat normal convertir l’Holocaust en matèria de rua. De purpurina. De ballaruca. I han fet això.

I que no, que no val sortir amb la cosa que si al final de l’espectacle innoble hi havia un cartell on hi deia tal. No. Homenatge i memòria és una altra cosa. Insistir-hi encara, trobar excusa en el cartellet és, de fet, engrandir la banalització, allò de dir que, un cop tocat fons, es pot continuar excavant (ara podrien sortir els de la comparsa dient que si algú s’ha sentit ofès, li demanen disculpes: amb aquesta manera de fer com si, i dir en realitat que la culpa és dels susceptibles, ho acabarien ben alegrement d’arrodonir).

És possible que no ho hagin pas fet amb voluntat d’escarni. No ho sé. És possible. Tanmateix, que no ho hagin vist, que ningú, entre tota aquella gent, no hagi copsat fins a quin punt és una intolerable burla als milions de persones torturades i assassinades als camps nazis d’extermini, ens dóna una tristíssima mesura d’un present de ximple pampalluga al qual no ens hauríem de resignar.

Perquè d’això ens parla, també, l’hòrrida comparsa: de la preocupant reducció a l’espectacle, de la indiferència envers el patiment dels altres, de la individualització narcisista, de la frivolització de la realitat.

I ens en parla enguany, que s’han commemorat els setanta-cinc anys que es va acabar l’horror indicible que va ser Auschwitz. Enguany, precisament. I ara, en comptes de reflexionar sobre l’estigmatització i el genocidi en sèrie, sobre els mecanismes que ho van fer possible, sobre els silencis i els ja m’està bé, en comptes del record per les víctimes i l’anàlisi dels fets i els seus mecanismes, ens trobem amb la normalització de la brometa, la frivolització en ball de carnaval.

I s’estén la trivialització. I es perd l’empatia cap a l’altre (i encara més, suposo, quan defineixes un ‘altre’ que encaixa amb l’imaginari d’un atàvic corrent de fons antisemita). I la realitat es difumina en espectacle virtual. I l’experiència històrica deixa de ser font d’aprenentatge. I tot plegat, per separat o en combinació, ens dibuixa un ara mateix més que desagradable, perillós.