La col·lecció d’art del MNAC renova la museografia del Renaixement i el Barroc

Aparent normalitat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), tot i que la justícia espanyola amenaça d’enviar-hi la Guàrdia Civil per endur-se’n les pintures murals de Sixena. Aquest matí, de Sixena, se’n parlava sotto voce, mentre es presentava la remodelació museogràfica de les sales del Renaixement i el Barroc. Avui calia que unes altres obres del museu es destaquessin i que una normalitat desitjada s’imposés per una estona. I, tot i el silenci espès que planava sobre el fantasma de Sixena, en l’argumentari del director, Pepe Serra, n’han aparegut uns altres, de fantasmes. Perquè aquest museu funciona gràcies a la supervivència i resiliència, gràcies al sobreesforç de l’equip. I, si no, com s’han pogut remuntar les noves sales del Renaixement i el Barroc amb un pressupost minúscul, de poc més de 400.000 euros?

Serra ha presentat la reforma museogràfica a partir de la idea que el museu no es concep com un conjunt de col·leccions fragmentades en períodes diferents, sinó que s’entén com una col·lecció única, viva, amb l’objectiu que sigui dinàmica, interpretativa, generadora de sentit crític, i que situa l’espectador en l’eix central d’interès. ‘El visitant és al centre del museu –ha dit– i dirigeix les nostres actuacions. El museu, un servei públic, és un espai participatiu, que aporta una narrativa que t’interpel·la. I també entenem el museu com un espai de gaudi, on es pot venir moltes vegades, ben sovint.’

Amb aquest punt de partida, la col·lecció del MNAC en el període que transita entre el Renaixement i el Barroc s’ha organitzat temàticament, trencant l’ordre cronològic clàssic. A les sales, que també trenquen la blancor de la museografia clàssica amb colors vius, es proposen temes com la passió i el sacrifici, els místics i visionaris, les natures mortes, els retrats, els donants de les obres… I en cadascun d’aquests àmbits es mostren els millors exemples artístics que té el MNAC, una part dels quals eren fins ara al magatzem. Així, també, s’habiliten uns faristols amb informació complementària, que pot ser genèrica del període o anecdòtica i molt específica, però que té la voluntat d’explicar la col·lecció del museu des de lectures complementàries, que permeten d’aprofundir els relats.

Una única col·lecció explicada mitjançant relats temàtics
‘Els relats són els que emanen de la col·lecció mateix’, ha dit Serra. I ha advertit que aquest període s’associa erròniament a una col·lecció menor: ‘No és cert. La col·lecció sorgeix dels grans col·leccionistes que van conformar la col·lecció del MNAC (Plandiura, Garriga, Gil, Prats, Cambó…) i d’aquesta tria emergeixen els gustos de l’època. Hi ha un menysteniment  equivocat, perquè les obres que acull aquest itinerari tenen una qualitat extraordinària.’

El director del MNAC també ha destacat que els relats que es proposen tenen un doble interès, que marquen l’època i que ens interpel·len avui. ‘Són relats oberts i complexos, que ens formulen preguntes des de la nostra realitat d’avui.’ Alhora, la proposta té la voluntat de mostrar tant obres pictòriques com escultura, orfebreria, tapissos, llibres de l’època…

Per primera vegada el museu exposa exemplars originals i únics de la biblioteca pròpia. Amb aquesta voluntat de trencar l’ordre cronològic i les donacions, també s’han integrat a la col·lecció el llegat Cambó (tot i que manté un fil unitari) i la col·lecció Thyssen. Pepe Serra també ha destacat el vincle amb la Fundació Ametller, que ha deixat en dipòsit alguns quadres d’enorme importància, com ara dos dels quatre de Bartolomé Bermejo que obren l’itinerari.

Serra ha presentat la renovació museogràfica del Renaixement i el Barroc acompanyat per Francesc Quílez, coordinador de col·leccions, i Joan Yeguas, conservador del Renaixement i Barroc. De les 1.400 obres d’aquest període que té el museu se n’exposen 250 (abans de la remodelació eren 130). Abasten els segles XVI, XVII, XVIII i la primeria del XIX. S’hi mostren les últimes investigacions dels tècnics i historiadors i s’hi presenten obres inèdites, com també trenta-cinc obres importants restaurades i nous dipòsits. El director ha explicat la voluntat d’organitzar un seminari internacional (avui encara sense data) per poder avançar en la recerca de moltes d’aquestes peces exposades.

Entre les obres noves, es destaca un tapís que la Generalitat de Catalunya va adquirir el 1557 i que durant anys va decorar les parets del Palau; aquest tapís feia anys que romania guardat al magatzem. També dialoguen el Velázquez del museu amb una altra pintura sobre Ramon Llull, que inicialment s’havia atribuït a Velázquez, però que les recerques de l’equip del museu atribueixen ara amb força seguretat a Francisco Ribalta. Aquests dos llenços van acompanyats d’un anònim que sembla deutor del jove Velázquez de Sevilla i una obra del pare de Ribalta, Juan Ribalta, del qual també s’hi veuen les influències. Francesc Quílez ha explicat que aquesta paret també és interessant per a entendre la penetració del caravaggisme a la península.

En una altra sala, la de les natures mortes, trobem un diàleg entre els ‘codonys’ de Zurbaran, les ‘magranes’ de van der Hamen y Leon i les ‘figues’ de Comprobín. I en un altre pany de paret s’expressa la influència de les Històries naturals de Plini el Vell en les natures mortes de l’època. Després entrem en la sala dels retrats, on descobrirem una part de pintures en què apareixen retratats els donants de les obres. Mentre anem avançant, se’ns revela la pintura de narratives populars, que ja ha fugit de la temàtica religiosa i mostra un interès més burlesc pels personatges pintats. Després arribem a un espai per a la pintura catalana, sobretot la d’Antoni Viladomat i la del Vigatà.

Aquestes sales acaben en un indret del museu dedicat a l’obra gràfica, on es combinen gravats i dibuixos de Fortuny amb fotografies d’autors del segle XX, entre les quals es destaca una natura morta de Toni Catany.

Més espai, els pavellons i la proximitat a la ciutat
A la mateixa hora que Pepe Serra reclamava més espai per al Museu Nacional de Montjuïc, a l’Icub el nou comissionat de Cultura, Joan Subirats, presentava el seu programa de prioritats. Subirats manifestava que s’havia de parlar de l’ús final dels pavellons històrics de la Fira internacional del 1929, que el MNAC reclama per a guanyar espai i que l’anterior regidor de Cultura, Jaume Collboni, volia destinar a grans exposicions internacionals per a la ciutat. El director del museu ha explicat que divendres s’ha de reunir amb Subirats i que la negociació és oberta.