La coherència de Puigdemont

  • Explicant per endavant què farà si no pot formar govern, Puigdemont es comporta com un polític europeu normal, que parla obertament als electors i se sotmet, sense recança, al seu veredicte

VilaWeb
El govern legítim durant la primera conferència de premsa en l'exili a Brussel·les, el 31 d'octubre de 2017.

Així com l’altre dia vaig destacar les seues contradiccions, avui crec que toca destacar la coherència institucional del president Puigdemont, arran de l’entrevista oferta ahir a RAC1 i els aclariments que hi va fer sobre el seu retorn i sobre el seu futur polític.

L’afirmació que si no pot ser president es retirarà de la vida pública ha estat interpretada per alguna gent com un xantatge. En campanya es diuen coses molt gruixudes sense pensar prou, moguts pel benefici immediat, i no cal donar-hi voltes. No és cap xantatge. Ben al contrari: és una mostra més d’aquesta coherència institucional que ha demostrat tenir d’ençà del dia que va ser investit.

L’exili tenia i té un sentit: preservar la institució. Quan a principi del 2018 el president i els consellers es reunien cada dimarts –primer en un soterrani del carrer Breydel i després a la Casa de la República, a Waterloo– eren conscients que aquesta era la principal obligació institucional que tenien. La taula on seien no tenia res a veure amb aquella tan impactant que hi ha al Palau de la Generalitat, però a Brussel·les hi havia la senyera, hi havia el senyal de la institució i, no és cap detall menor, el president i els consellers vestien formalment i portaven la insígnia del càrrec. Com passava en tants altres governs anteriors a l’exili, d’uns altres països, de seguida van entendre que les formes eren essencials; gairebé l’única cosa que tenien, en realitat.

En aquell moment era molt lluny, molt, molt lluny, increïblement lluny, la situació política que vivim avui. Era simplement impensable. El president de la Generalitat, oficialment, es deia Mariano Rajoy. Mig govern era a la presó i tothom estava convençut que hi acabarien tots. Amb errors i encerts –amb molts més encerts que no errors–, allò que el president Puigdemont ha fet aquests sis anys i mig ha estat impedir la usurpació definitiva de la Generalitat i denunciar, supose que ningú no s’atrevirà a negar que amb una gran eficàcia, la violència amb què Espanya combat la voluntat d’independència dels catalans.

Amb l’amnistia ja pactada i amb totes les conseqüències d’això, és obvi que no té gens de trellat continuar a l’exili. No tindria cap explicació política raonable, cap que Europa pogués escoltar i entendre. La batalla judicial, sobretot al Tribunal Europeu de Drets Humans, continuarà. I la repressió espanyola –ho va reconèixer ell mateix ahir– no s’aturarà. I el combat per la independència encara ha de ser rematat. Però l’exili de la presidència de la Generalitat –no pas del president, sinó de la presidència– assetjada pel 155 ja no té arguments si la persecució política del president s’acaba i les ordres de detenció desapareixen.

I és en aquest context que cal entendre la decisió anunciada pel president Puigdemont. Acudeix a la campanya ensenyant totes les cartes. Vol ser president, vol fer un govern amb Esquerra i la CUP i tornarà el dia de la sessió d’investidura. Si té opcions de ser president tornarà per ser-ho. I si no en té, si els vots dels ciutadans no li donen aquesta opció, tornarà per respecte institucional cap al nou president. Per tancar amb respecte a la institució l’etapa en què la presidència ha hagut d’estar a l’exili, convivint, a partir d’un cert moment, també amb una presidència autonòmica.

L’exili sempre té dues cares. De la feixuga i dolorosa se n’ha parlat a bastament, però de la bona ens n’han parlat molt poc. El cas és que viure el dia a dia en un país europeu normal, democràtic, ensenya molt. Veure com es comporta la justícia, com s’ho fan els polítics, quines regles són sagrades, quina ètica impera, és una gran lliçó. Una lliçó que em sembla que el president Puigdemont ha absorbit a consciència. Perquè això que proposa ara als electors catalans és comportar-se, simplement, com un polític europeu. Actuar de la manera com es fa a les democràcies consolidades.

En les democràcies, els polítics saben i assumeixen sempre que la darrera paraula està en els electors. I per tant acaten les seues decisions, sense provar de fer aquesta mena de trampetes a què estem tan acostumats ací. I és això que ell ja diu d’entrada que farà. Si pot formar govern formarà govern i aleshores la restitució de la presidència del Primer d’Octubre serà un fet, amb totes les conseqüències. Però si no pot formar govern no rebaixarà el sentit de la presidència acceptant un altre càrrec, ni que siga el de simple diputat: se n’anirà a casa. I a partir d’ací que cadascú faça allò que crega convenient amb la seua butlleta de vot. I amb la seua consciència.

Aquestes, ho deia també l’altre dia, no seran unes eleccions normals, corrents, quotidianes, avorridament intranscendents. Perquè, agrade o no, es vulga o no, la presència del president a l’exili fa que no hi haja en joc un govern autonòmic i prou. Amb el seu retorn, amb el retorn de la seua presidència, es posa en joc també la projecció dels sis anys i mig de lluita de l’exili, la batalla judicial europea, la visió i les decisions futures d’Espanya i Europa en relació amb Catalunya. I, és clar, també –perquè no hi ha manera d’evitar-ho, això–, el seu futur personal.

 

PS1. Que la repressió continua i continuarà és evident. Ací tenim les decisions adoptades pel cas Tsunami o la demanda de presó que vam saber ahir contra els tres encausats pels piulets sobre el cas de Canet de Mar i la imposició del castellà a l’escola. Que ningú no s’equivoque: la fi de la repressió tan sols arribarà amb la independència.

PS2. Parlant de tenir un estat propi, Andorra ens dóna darrerament unes quantes lliçons. Lliçons de què passa quan es mana de veritat. Sobre això, és molt interessant com encara el Principat el greu problema d’habitatge que té. Blai Avià ens explica en aquest reportatge que les forces polítiques del Principat s’han posat d’acord i han impulsat amb urgència mesures tan radicals com atractives.

PS3. Vénen temps complicats i difícils, en què el periodisme haurà de fer un paper important. A VilaWeb us oferim un diari rigorós, seriós i compromès. Obert a tothom, per responsabilitat social, però gràcies a la gran generositat dels lectors que se’n fan subscriptors. Tanmateix, en necessitem més per a continuar. Podríeu ajudar-nos?

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor