La coherència de Puigdemont

Encara em queda memòria sr. Partal. Coherència? No n’hi he vist gaire des de l’1O, ans el contrari. No s’han de negar les virtuts de les persones, va lluitar des de l’estranger perquè no l’empresonessin i va guanyar, va posar Catalunya al mapa de la UE, això no significa que hagi reparat l’enorme mal que va fer al moviment suspenent la declaració,
un mal que per mi és irremeiable. Ni el partit amb el qual es presenta ni ell mateix, em semblen coherents per més discursos que ara hi aboquin per aconseguir vots. Per prudència no penso tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vagi per davant que no sóc militant de Junts, i encara menys de cap dels seus antecedents.
Ho he escrit aquesta tarda a twitter. El 130è President va ser foragitat del seu càrrec per l’aplicació del 155. I els presidents de la Generalitat els triem els electors. I només nosaltres podem canviar-ho.
El que fa el President és prestigiar no pas el seu càrrec a nivell personal, si no el que el seu càrrec significa i dignificar-lo com cal.
No és un caprici personal. Durant més de 6 anys a l’exili, ha posat sempre el País per davant de la seva situació personal. I ha aconseguit que, a nivell europeu, es reconeguessin els seus -i els nostres- drets, que no és poca cosa.
Es pot estar d’acord o no amb les seves propostes per a les properes eleccions, però no es pot posar en dubte l’esforç personal que ha fet per no enterrar el que va significar el Primer d’octubre.

Tot això està molt bé però queda invalidat des del moment que Junts ha pactat a tort i a dret amb el PSOE “a cambio de nada” com els setciències d’ER.
No cola.
Puigdemont no serà president i ho sabem tots. Per què ni ER ni la CUP, si és que treuen gaires escons -cosa que caldrà veure- no tenen cap intenció d’investir-lo i sí de fer tripartits o el que calgui amb l’extrema Ecspanya de la PSOE.
Qui podria investir-lo, si és per tirar endavant polítiques independentistes i no de submissió a la Ñ, seria Aliança Catalana si és que arribessin a sumar, cosa que sembla complicada.
Per tant, s’està cobrint les espatlles davant l’evidència del que vindrà.
Possiblement acabi tot amb repetició electoral. Fàcilment. I tant de bo, voldrà dir que hem evitat un Tristíssimpartit Ñ i podriem encarar una nova contesa electoral amb encara més força un cop donades a conèixer pel gran públic les noves opcions polítiques.
Visca Catalunya Lliure!
Donec perficiam!
//*//

Puigdemont, com a bon polític europeu, ensenya les cartes, i sabem a què atenir-nos. Molt bé. Però plantejo dos dubtes raonables que, com a votant, tinc: 1) Puigdemont és un polític europeu que retorna a la mateixa monarquia bananera de sempre, poblada pels mateixos monstres de sempre, i amb el mateix passat sanguinari de sempre. I això és un problema: en el fons, a Espanya només se la pot derrotar des de fora, ara que ha comès l’error de formar part de la UE, una UE on pot controlar una part dels mecanismes però mai tots a la vegada. Si Puigdemont torna, espero que no es limiti a tornar a cos gentil sense deixar fora de les fronteres de l’estat espanyol una bona organització que pugui prendre’n el relleu en el probabilíssim cas que a can Madrid decideixin engarjolar-lo només retornar; i 2) Puigdemont diu que si no pot ser President, es retirarà, i aquí hi ha un tema tant tècnic com polític: si ell es retira, les següents persones de la seva llista passen un lloc endavant… i reconec que a mi les que estan als primers llocs no em fan el pes. Sense ser ben bé el mateix cas, ho veig com quan a les municipals de 2019 a Terrassa el “nom” de JxT era l’Honorable Conseller de Cultura a l’exili Lluís Puig, però era impossible que ell pogués tornar per a prendre possessió del seu escó… i el següent a la llista era Miquel Sàmper. Vaig votar una altra llista. I ara a Puigdemont li podria passar que més gent fes el mateix tipus de càlcul, el que pot dur problemes.

Si governa la traïdoria, en aquest país, és pels carallots, precisament, que la prudència fa traïdors.
No es pot confondre Junts, un partit de l’autonomia, amb el president Puigdemont, que no és cap Junqueras que mana qui s’associa amb qui i que dicta el mantra de cada dia a la tropa que la repeteix sense descans. Si algú espera que Junts faci la independència que s’assegui a esperar, perquè la independència o la fem la gent o ningú altre la farà. La gent, amb el líder indicat capaç de parlar amb tothom, a l’exterior i a l’interior, i capaç d’estar a l’alçada dels qui podem estar a l’alçada. Ara falta saber quants som.
I capaç també de tenir molt ben retratats els traïdors. I així i tot, per una qüestió d’estat, convidar-los a ser-hi.

Trobo que cal agrair la transparència del posicionament del Director. “Com més clars, més amics”, deia la meva padrina.
Ara bé, després de rellegir-la, em pregunto:
Si el President a l’exili obté el recolzament suficient, per ser investit President del nou Govern, a partir d’aquell moment què serà?:
1.President de la república catalana proclamada el 27-O?.
2. El president autonòmic pels següents quatre anys?
3. Cap de les dues coses?
Dins del marc de claretat en els plantejaments que tots els votants desitgem i agraïm, aniria bé que quedi clar abans del 12-M.
Des d’aquest punt de vista, l’editorial no tanca el cercle.

Una Catalunya sense Puigdemont ha estat una Catalunya grisa, sense il·lusió, sense pistonada.
A vegades, en moments crucials apareixen líders que accepten reptes i dificultats. Hem tingut la sort de tenir aquesta persona, al Govern i després a l’exili.
Ara sortiran il·luminats a dreta i a esquerra. Però ningú com Puigdemont ha desafiat a l’Estat opressor, ningú com ell ha mantingut la dignitat de la Generalitat.
És curiós que el millor president que ha tingut Catalunya en els últims 50 anys no sigui un polític convencional. És un periodista, un home que estima el seu país més que el seu confort personal, que ha estat sempre a l’altura de les expectatives de la gent que el va votar.
Plantar cara al poder polític, policial i judicial d’Espanya no li ha sortit gratis. L’exili li ha deixat una empremta dolorosa en la vida familiar. Així i tot, és admirable la generositat amb què encara el futur, sense retrets als companys de l’últim govern legítim que ha tingut Catalunya.

HO PODEM DIR PER PRIMERA VEGADA
Fins ara, hem dit ben clar i ben alt, que la fi del genocidi econòmic contra tota la població catalana, tan sols arribarà amb la independència. Ho hem dit moltes vegades i no passa res.
Ahir mateix tornàvem a dir que una política basada en el pacte federal amb Espanya és impossible. Ho hem dit moltes vegades i no passa res.
Avui des de l’exili ens diuen que la repressió no s’ha acabat, també ho hem dit moltes vegades i no ha passat res.
Però a l’editorial de Vicent Partal he llegit avui un fet inèdit molt important:
– La presència del president a l’exili fa que el 12-M no hi ha en joc un govern autonòmic i prou.
És una idea subtil i potent, tan revolucionària que fa tremolar la pau autonòmica, i Madrid pateix perquè ells ja ho veuen molt possible.
Com que no havia passat mai, ho podem dir per primera vegada.

Si no entenem l’actiu tan valuós que es el President Puigdemont pel moviment independentista, estem venuts.
Com entendrem i farem valdre altres actius no tan evidents i que poden ser vitals per independitzar-nos?
Si no aprofitem això, és que no som, o millor dit, no tenim consciència de Nació i no ho farem ni ara, ni molt menys dintre d’una dècada.
Això de “la següent generació” pot tranquilitzar a alguns, però ens estem jugant un llegat, i si és espanyol, no serà català.
300 anys són molts, és un record, podem estar orgullosos, però tot té un límit, i si hem de desaparèixer, ho farem en els propers deu anys, després tot serà baixada i extinció… Una, como molt dues generacions, i ja serem part dels llibres d’història.
Aquestes eleccions per mí, son una cruïlla molt aclaridora de si estem vius encara i som capaços de reprendre el camí cap a un Estat, o si no val la pena lluitar per un país que no sap fer-se a si mateix i está condemnat a ser “coros i danzas regionales de España”.
Jo després de les eleccions, amb el recomte de vots, faré dues coses: o cridaré “Visca Catalunya Lliure ✊”, o rumiarè “jo baixo en la pròxima parada”.🤷🏻‍♂️

Extractes de l’article editorial d’avui:

1-L’afirmació que si no pot ser president es retirarà de la vida pública ha estat interpretada per alguna gent com un xantatge. En campanya es diuen coses molt gruixudes sense pensar prou, moguts pel benefici immediat, i no cal donar-hi voltes. No és cap xantatge.

2-Però si no pot formar govern no rebaixarà el sentit de la presidència acceptant un altre càrrec, ni que siga el de simple diputat: se n’anirà a casa. I a partir d’ací que cadascú faça allò que crega convenient amb la seua butlleta de vot. I amb la seua consciència.

Què m’estàs dient Partal del meu vot i la meva consciència?

I ara una aportació d’un dels teus tertulians proscrits, Partal, que convido tots els comentaristes a llegir:

https://www.larepublica.cat/opinio/un-referendum-convocat-pel-rei-despanya/

Puigdemont no serà president , si nosaltres no el votem.
Perquè se li demana a ell que faci la independència, quan nosaltres no som prou madurs com d’altres països ho són , quan toca votar no mirant partit, mirant conveniència, i ara ell pot ser president si tots votem majoritàriament la seva llista.
Ell a l’entrevista a sigut honrat i a dit el que farà, estem farts de demanar als partits que faran i en qui pactaran després de les eleccions, ell ens ho ha dit, O no crec que sigui cap mostra de derrota com he llegit a algú.
Alhora es presenta dient que aixecaran la DUI però com? ells sols no poden, i si que es podria fem pinya, per tant , no li demanem la President Puigdemont només coses que els altres se’ls hi dóna per segur que faran.
Jo hi confio.

En política és difícil trobar el vot perfecte. Poques vegades hi ha una idea que ens ilusioni clarament. En aquests eleccions, com en la majoria, hem d’escollir quina és la estratègia o opció que pot ser millor.
I jo només en veig tres de possibles pels independentistes:
– No anar a votar i que guanyi Illa. Això és el triomf de l’unionisme i la integració total a Espanya.
– Votar Aragonès. Continuar amb autonomisme, d’anar sobrevivint .
– Votar Puigdemont pq sigui detingut com a President de la Generalitat o guanyador que va al acte d’investidura. Aquesta imatge és potent a nivell internacional. Cal aprofitar-la ara.

Em sap greu, però la resta d’opcions tenen actualment poc recorregut. Si sobreviuen (treuen algun escó i fan un bon paper ) potser tindran opcions a les següents eleccions.

Cal ser rancuniós de mena per retreure al sr. Carles Puigdemont els seus desencerts primerencs; sense ponderar en canvi el seu compromís petri i dignitat mantinguda amb la presidència de la Generalitat a l’exili durant tants anys (sí, llargs anys senyores, sota la trista canòpia permanentment enteranyinada del cel de Brussel.les).
A diferència de tota la resta d’empresonats, rendits i desapareguts, ell no ha sucumbit a la Justícia de l’enemic.
Arribats a aquest nou acte d’eleccions poètiques, el vot ha de ser imprescindiblememt per a ell, perquè és l’únic que representa la prova fefaent que, malgrat aquest 155 permanent que impedeix que es pugui passejar lliurement pel nostre país, Catalunya no renuncia a esdevenir Estat.
La resta d’arguments en contra d’ell són simplement i en el millor dels casos excuses preciosistes.

Molt d’acord amb Ramon Baiges
00:22, Josep Jallé 00:47, Sergi Ferrer 00:49 i Josep Vilà 06:37

En relació a M. Carme Serrat 22:18
encara que no ha entès què ha passat i el paper d’ERC en el “no manteniment de la independendencia”. Ella, i molts altres, no tenen encara una visió clara del que va succeir, semblen nens als qui els hi hagin d’explicar pas a pas les coses perquè es perden en la superfície de les coses. Tampoc entenen la dificultat que comporta donar una explicació detallada per part de Puigdemont que amb tota seguretat crearia una guerra a ERC contra Puigdemont impossible de controlar.

Diu J. Miquel Garrido 23:08 que “A la meva ciutat, el regidor de Junts forma part del govern del PSC. I d’això, el president Puigdemont fa veure que hi plou”. Serà possible tanta inquina; en un poble JxC governa amb el PSC i ja tenim la prova de què; de la traició? Tant és que JxC hagi renunciat a la Generalitat o les Diputacions per ser lliure? Es veu que tampoc pots governar un poble, no fos cas que no siguis coherent. O pot ser no pots tenir ni un familiar del PSC per ser coherent. Increïble!

Diu Marc Mateos 23:10 que “Tot això està molt bé però queda invalidat des del moment que Junts ha pactat a tort i a dret amb el PSOE “a cambio de nada” com els setciències d’ER. No cola.” Un altre il·luminat. Alguns han volgut distorsionar tot pacte com si fos un enfangament de renúncies igual com els pactes liderats pel govern caigut. Mentre no es renunciï a cap dret nacional –per exemple a la unilateralitat– qualsevol pacte que suposi un guany estructural real en l’àmbit de la normalització lingüística, l’autofinançament o les infraestructures ens reforça com a país i debilita l’Espanya radial. Tot allò que ens reforça i debilita els nostres enemics no és cap renúncia, és un avenç. És tan evident que fa una mica d’angúnia haver-ho de dir!

Entenc bé el què ens diu el director de VW avui i hi estic d’acord però començo a cansar-me que el meu vot sigui bàsicament emocional. Estem votant darrerament moguts per l’emoció i el sentiment més que no pas per l’anàlisi de programes i propostes. El vot emocional és més fàcil, no cal perdre gaire temps, el cervell -fruit de l’experiència prèvia amb totes les influències que ens arriben per tants canals- fa un circuït ràpid, un bypass. A mi el cos em demana votar a Puigdemont, perquè això és el que fa més mal a l’enemic, a l’estat profund. Però si penso en termes d’estratègia per arribar a ser independents, la cosa es complica, ja no ho tinc tan clar.

Si avui reconeixem la vàlua de l’editorial del director i la tendència dels comentaris concluïrem que allò tan amanit de que la fortalesa independentista ens ve del poble serà que tenim la victòria a tocar doncs aquest poble ja té líder genuï. No serem tan estúpids tots plegats de tirar pedres contra la nostra pròpia teulada. Fixem-nos que només els que miren el seu partit i l’espanyolisme disparen contra el president Puigdemont, ells mateixos l’enalteixen. No ens despistem, doncs en les properes eleccions ens hi va la llibertat del nostre poble.

No entenc els independentistes encara decebuts amb Puigdemont. Deixant apart el 2017, en què el seu govern va deixar perdre la gran oportunitat que tots haviem creat (com ell mateix reconeix), ell ha sabut, des de l’exili, preservar la confrontació amb Espanya davant els ulls del món de manera admirable. Amb el pas que dona ara, que aplaudeixo, em queden però els interrogants que encertadament esmenta Pep Agulló (7:43): què passa amb el Consell de la República i, sobretot, què passa amb la negociació iniciada al setembre, tan ben plantejada i amb supervisió internacional. Assumirà si guanya aquesta negociació com a primer punt del programa de govern? I si no guanya i es “retira”, qui prendrà el relleu, ara que encara tindrà la clau de la governabilitat de l’actual gobierno? Espero que, vagin com vagin les eleccions i la formació de govern, no sigui tot plegat la claudicació que els espanyolistes somien! Malauradament per a l’independentisme, Puigdemont no té recanvi.

Preservar ll’institució de la Generalitat davant d’un 155 repressor com mai s’havia vist des de l’època del dictador és un merit innegable que ni els seus detractors més viscerals li poden retreure.
Les victories que Catalunya ha guanyat a Europa han sigut és vulgui o no admetre degut al lideratge de C,Puigdemomt que ha estat exposat durant més de sis anys a l’injusticia més flagrant de jutges prevariadors e insults de tota mena per part d’espanyolistes del ‘a por ellos’.
Pel que he vist durant tots aquests anys no em serà difícil triar el meu vot tot i que tinc molt d’interès en seguir la campanya i veure que diràn sobretot els partits independèntistes i sentir en que es basen per desqualificar al nostre president.
No escoltaré gens si puc a S.Illa. Un cop sentit el seu discurs repetitiu de que s’ha de girar full i que el procès esta mort i entrerrat ja en tinc prou. Fins i tot penso que pot ser més engrescador sentir les tesis de AC per molts força desconegudes.
Molt em temo però que Vicenç Partal sigui qualificat de posicionar-se clarament cap a una opció política. Personalment el felicito per dir el que molts que vàrem escoltar la entrevista a RAC1 pensem exactament. La coherència de C. Puigdemont en tot el seu discurs és un exemple del que hauria se ser la democràcia. Un líder indiscutible no sols a Catalunya sinò tambè a Europa,

Gràcies Vicent per aquesta editorial; jo també li retreg en el president Puigdemont el fet de no dur a terme el mandat de l’1-O; però amb quina situació es trobava el president Vicent? uns mediadors traïdors no imparcials com aquest Urkullo i un franquista com aquest Omella, un entorn de botiflers i traïdors com aquest judes de Junqueres i aquesta flor de Santi Vila, ja que dir amb tota la reprèssio d’un estat franquista com aquesta espaÑa i les elits econòmiques € per totes bandes, cal seguir recordant aquest Fainé i Oliu Vicent? apart d’amenaçar amb morts; ja que dir d’una part d’aquesta societat imposada vinguda de les espaÑes amb valors franquistes, muntant Tabarnia i cantant A POR ELLOS.
Amb aquesta realitat que descric Vicent no creus que cal tenir molta fortalesa per tirar endavant.
Com fa esment algun subcriptor, si en Puigdemont no és president quines alternatives hi han? aquest franquista i botifler Illa O aquest ningú d’Aragonès d’aquesta secta botiflera d’ER.
Quin panorama Vicent, quin panorama

Parlant de la forma (símbol i referència institucional) l’editorial parla de fet de la substància: planteja el debat i la pregunta al nivell exacte on s’ha de desenvolupar, aprofundir i circular. Evidentment, és una gran oportunitat per a Catalunya tenir un líder del seu calibre, és rar, preciós (parlo com a francès resident a Catalunya des de fa uns quinze anys, un parlant pobre però experimentat en l’exercici polític com a observador europeu). Queda tot per fer, evidentment: aquest és l’inici d’un llarg camí. Creure que l’amnistia i unes quantes llaminadures disperses són el resultat és resignar-se a una autonomia clàssica, sense glòria però també sense vergonya. Clàssic, sí.
El vent de la història, allà rau la pregunta profunda…
Qui l’utilitza, per què i sobretot com? Totes les grans preguntes estan suspeses, hi ha realment tantes mans per agafar-les? Quina és la veritable intensitat de la consciència catalana compartida? En un futur proper, depèn de tu parlar.

És indiscutible per a un català, que la seva única opció és votar al president que ens van robar els dictadors espanyols amb la més gran iniquitat. Les altres opcions no tenen ni solta ni volta per a un català. Els psoistes ens detesten i lluiten contra les possibilitats de l’alliberament català. Són espanyolistes i aplaudeixen els continus atacs i l’espoli a què espanya ens sotmet amb tanta vehemència. Els de l’ERC, no contents amb la seva discapacitat demostrada durant quatre anys per a governar res, venuts com els psoistes a espanya, pretenen acabar amb Catalunya transformant-la en una participant en el “café para todos” i continuar l’espoli, fins al final, quan ja siguem xaiets del remat espanyol i Catalunya hagi deixat d’existir. Dels PP ros no cal ni parlar-ne perquè són simplement feixistes amb disfressa de caputxetes vermelles, sense cap altre objectiu que la nostra destrucció.
Res de tot això ens interessa com a catalans, i per això tots els que tenim el cap per quelcom més que per a posar-nos-hi boines, votarem Puigdemont, que és l’únic polític amb projectes reals per a salvar Catalunya contra la mala llet i el robatori espanyol i per a alliberar-nos d’aquest jou maligne per sempre més

Els meus cinc cèntims de política ficció, sense desmerèixer cap comentari dels anteriors:
· El millor escenari post-12M: Junts el partit més votat o almenys primer en escons (difícil, però no pas impossible), PSOE amb els números que els possibilitin governar només amb PPVOX, ERC amb escons suficients per a investir al MHP Puigdemont però pas a l’Illa, i Alhora entrant amb 3-4 diputats (no cal més de moment).
· En aquest escenari, tindríem ERC entre l’espasa i la paret – o retratar-se per molt de temps negant-li el pa i la sal al MHP Puigdemont, o donant-li suport posant (oh, miracle) el país pel davant del partit. No estic segur si ho farien, però en tot cas seria una bona lliçó per a tothom.
· Necessitem Alhora dins del Parlament en el paper de “mosca collonera”, però en pla constructiu empenyent i impedint pactes indecents amb la nyordolàndia. Això sí, sense “marcianades” a la CUP (draps de cuina al cap, assemblees empatades, etc.).
· Resultat: O el nostre enemic s’obceca i empresona el MHP legítim i en possessió del càrrec, o esperem una temporada que l’Ebre enllà guanyi PPVOX i entrin a sac via 155 amb tancs. Ambdues opcions ens proporcionen el desitjat “momentum”, la nostra responsabilitat és ser-hi preparat.

Puigdemont l’encerta gairebé sempre, i entenc perfectament el pas que fa, jugant-s’ho tot a una carta. Tanmateix el seu anunci anticipat de plegar si no recupera la presidència em sembla un pelet temerari. Si no es pot elegir president de la Generalitat i s’han de repetir eleccions, què farà? I com han notat alguns lectors, si ell plega, quina força quedarà a Junts per negociar sobre l’estabilitat del govern espanyol?
Alguns líders polítics (Ada Colau, per exemple) han incomplert sistemàticament els seus anuncis sobre el seu futur, però en el cas del president no ho veig viable.
Ah, i gràcies a Jordi Sanahuja per la seva aportació.

És una opinió d’un periodista basada en la intuïció i acte de fe cap al legítim president a l’exili.

Els darrers fets documentats públics del partit que lidera Puigdemont donen suficients indicis per preveure que sí és una extorsió.

També hi ha altres fets expressats, a porta tancada, davant els membres de l’Assemblea d’Electes del Consell de la República, com a testimonis, que manifesten que el President va dir: “que no contestin amb ell per aixecar la suspensió de la DUI si torna a ser president” (volia dir president del Governet de Vichy).

Seria honest per part de President dir per a què ens demana el vot. Així els votants independentistes podríem decidir si votem a un partit autonomista perquè ens cau bé el seu cap de llista i no volem que plegui. Si els independentistes que volem la DUI, no serem enganyats si preferim votar a un partit que sí ens demana el vot per fer el que cal per la llibertat de la nació.

Tothom és lliure de fer acte de fe.
Però recordem que “un acte de fer és quan un mateix es creu el que sap que és mentida”

Si en aquest país pot passar alguna cosa positiva per als desitjos d’independència només ho pot provocar la votació massiva a Puigdemont i la immediata reacció cavernícola d’Espanya, que, per cert, en aquest sentit mai mai no ens desfrauda. Aquesta reacció desmesurada sí que pot tornar a mobilitzar tot un poble com fa anys… Totes les altres opcions només ens portaran a una trista i grisa agonia de les nostres il·lusions almenys per tota una generació… i dins d’una generació no sé si estarem en una millor situació o si ens assemblarem més al que avui pateix València.

Si el MHP Puigdemont obté el recolzament suficient per ser investit president, pot passar:
1 President de la Republica catalana, proclamada el 27/O???

Ho tenim difícil, doncs estarem amb les mateixes condicions de llavors.
A alguns els hi entrarà el CANGUELIS o bé han de retre comptes pendents amb l’ Estat espanñol.

2 President autònomic pels següents 4 anys?

Si més no,dignificaria la Institució i la faria respectar i sobretot, és respectaria a ell mateix.
I no tindríem un gestor, que fa el paper de nen minat i consentit.
O no tindríem un gestor sense esma, ni empenta, español fins al moll del os i mesell dels amos.
3 cap de les dues coses??? Els votants desitgem i agraïm, VERITATS, però per part de tots no només de una part.
Des del meu punt de vista l’ Editorial exposa les idees del Vicent i és feina de cadascú tancar el cercle com cregui

Diu l’editorial: “Si pot formar govern formarà govern i aleshores la restitució de la presidència del Primer d’Octubre serà un fet, amb totes les conseqüències. Però si no pot formar govern no rebaixarà el sentit de la presidència acceptant un altre càrrec, ni que siga el de simple diputat: se n’anirà a casa. I a partir d’ací que cadascú faça allò que crega convenient amb la seua butlleta de vot. I amb la seua consciència.”
.
És lo més a prop que es pot estar de demanar el vot per a una opció concreta, però sense demanar el vot per a una opció concreta. Estic d’acord amb moltes de les opinions que exposa en Vicent, però no en la seva conclusió implícita. M’explico.
.
Sí, el president Puigdemont és coherent amb la seva decisió de tornar de l’exili un cop ha decidit negociar una amnistia que, segons les seves pròpies paraules, obre una nova etapa en què la lluita antirepressiva deixarà d’estar al centre.
.
Sí, el president Puigdemont és el president legítim i ha mantingut la dignitat de la institució a l’exili mentre a casa nostra els okupes de Palau utilitzaven les institucions en benefici propi i de partit, convertint el pati dels tarongers en un jardí privat.
.
Sí, el president Puigdemont i el seu equip han treballat per posar Catalunya al centre del focus europeu, tot construint un cas judicial molt ben travat que “podria” servir per denunciar l’autoritarisme espanyol i per limitar la capacitat de prevaricar dels jutges espanyols.
.
Sí, el president Puigdemont és un actiu valuós: un polític carismàtic reconegut a Europa capaç com ningú d’arrossegar la gent al seu darrere.
.
Però:
.
El president Puigdemont ha decidit obrir la via negociada amb l’estat pactant una amnistia que permet a espanya netejar la seva imatge internacional, una amnistia que pot malmetre la lluita als tribunals europeus i que no acabarà amb la repressió.
.
El president Puigdemont vol negociar un referèndum pactat amb espanya, un camí que tothom sap que és inviable i que ens endinsaria encara més dins l’autonomisme. Un referèndum que invalidaria el resultat del de l’1 d’octubre. Com es pot ser fidel a l’esperit de l’1-O i alhora proposar un nou referèndum que n’invalidaria el resultat?
.
Junts s’aprofita del carisma del president Puigdemont de forma descarada, utilitzant el seu nom per guanyar unes eleccions com a partit. Un partit en el qual hi ha el Sr. Cleries, aquell del “a qui no li agradi l’amnistia que s’aguanti”, i la Sra. Erra, la d'”Espanya ja és una democràcia plena”. La campanya és de Puigdemont, la victòria seria per a Junts.
.
El president Puigdemont vol que l’independentisme vagi unit. Amb qui? Amb Esquerra? Sap que és una proclama buida, que la unitat fa temps que es va trencar i que no es pot refer sense una renovació radical de les persones i, crec jo, dels partits.
.
El president Puigdemont està molt per sobre del polític català mitjà, però jo crec que el seu partit té ànima autonomista i no ens durà a la independència. Personalment, al president tampoc se li pot exigir més, ja s’ha sacrificat més que la majoria. Si volem aconseguir la independència hauríem de saber anar més enllà dels noms. Fer una mena de política de relleus, sense massa personalismes. Un coet que va a la lluna té fases, que es cremen i cauen per tal que la nau continuï endavant. És tot el contrari del que ara representa el president Puigdemont, que amb aquesta campanya emocional que ens estan proposant és el principi i el fi de tot. I ho dic des del respecte a la seva persona. Com li passa al Salvador Aregall (07:34) jo tampoc no vull que m’emocionin, vull que em convencin amb fets.

“….viure el dia a dia en un país europeu normal, democràtic, ensenya molt. Veure com es comporta la justícia, com s’ho fan els polítics, quines regles són sagrades, quina ètica impera, és una gran lliçó. ”
Esteu parlant de Bèlgica, Vicent, o de tota Europa representada pel Parlament Europeu, el lloc de treball del president Puigdemont aquests darrers anys? Ho sento molt, però en termes de justícia, ètica o democràcia tenim molt poc a aprendre d’aquesta Europa.

Gracies Vicent Partal per donar finalment al president Puigdemont el mèrit de coherència que li convé. Afegiré dignitat i força moral.

Que aquells, el pro de l'”amplía la majoria” que critiquen la seva accio de suspendre la DIU, qüestionin les desastroses decisions d’Oriol Junqueras : anar a la presó, sotmetre’s, prendre el poder amb una majoria tremolant només per tornar a l’autonomia i fer marxa enrere en els èxits aconseguits. tan importants com la immersió lingüística .

Que aquells, els “purs i durs”, que donen suport a l’enfonsament de la majoria independentista, darrere de Clara Ponsati en particular, es projecten en un futur proper, en el qual Espanya els imposarà el seu domini que vulguin o no.

Per avançar, Catalunya ha de ser governada per una personalitat tan forta moralment i reconeguda internacionalment com és Carles Puigdemont. Una persona que té una visió àmplia de la realitat del món actual, una persona que arrencarà al govern de Madrid la independència financera i el reconeixement que necessita si vol ser realment independent.

És cert que cadascú pot i deu prendre les seves decisions i per descomptat deuen ser acceptades; però també poden ser discutides.
En el cas del Sr. Puigdemont; això de: O soc President a me’n vaig; es pot comprendre tenint en compte que quan va ser MHP no s’havia presentat com a tal; sinó que va ser una selecció a dit pel Sr. Mas i ratificat pel Parlament. Al 21-D-17; va obtenir el 22% dels vots. El 14-F-2021 només va obtenir el 20 % dels vots. Això demostra que no va ser un LIDER indiscutible de l’Independentisme.
S’ha passat 7 anys a Bèlgica i si no hagués estat per la Justícia espanyola (Sr. Llarena) no hauria generat gairebé cap notícia com a ExMHP.
S’entén que després de tots aquests “èxits”; ja comenci a estar cansat de tants inconvenients.
Això sense tenir en compte el seu fracàs com a MHP a l’octubre 2017.
Bé, alguns (els seus fidels i abnegats seguidors) volen elevar-ho a la categoria de MITE; però, veient les estadístiques de vots; per descomptat que no ho és per a la majoria de catalans siguin independentistes, republicans o nacionalistes.
Resumint; em sembla molt bé i molt bona la seva DECISIÓ; ara només falta que la compleixi.

Puigdemont sense la guspira d’alliberador.

On queda i on quedarà la seva suspensió de la Independència de Catalunya, d’aquell infinitament trist 10 d’octubre de 2017?

Vam confiar el valor suprem de la Nació en un home equivocat, en uns partits incapaços de portar endavant la Independència del nostre Poble i la nostra Nació.

Aquests mai la faran, ho sabia d’antuvi però vaig tenir un miratge.

En la presentació electoral d’Elna parlen molt de nació i de Països Catalans, però fa tota la sensació que no s’ho creuen, sols són paraules buides.

Que lluny de tot plegat queda Mandela.

Hem d’emprendre el camí, no tenim altra sortida.

Vaja amb el Sr. Partal. Avui ens fa un article que pràcticament desmenteix el que ens va fer dimarts passat, en el qual un servidor, hi vaig esmentar que m’avia “desconcertat” i a continuació hi vaig afegir: “Diria que s’ha passat aquest cap de setmana cercant quina en podria dir per tal d’atacar” al President Puigdemont?”.
Crec que com diuen, rectificar es de savis i tenint en comte que això de dirigir un diari es una tasca molt difícil i complexa, això de quedar be amb tothom, deu ser gairebé impossible. Molt be doncs, pel seu article d’avui.
Per cert que avui no entraré a aplaudir la figura del President Puigdemont, perquè ja ho he fet d’altres vegades i fonamentalment perquè qui millor ho es ell mateix i òbviament, no soc jo justament qui necessita per aquesta tasca. Nomes vull sortir al pas de tots aquests independentistes que ni tant sols han pogut esperar avui per mostrar el seu desacord amb el President Puigdemont.
Espero que “‘amor que senten” per compatriotes de l’alçada del Sr. Junqueras , tard o d’hora, els siga correspost.

Com sempre m’acabo allargant en els comentaris, acabaré dient que: Puigdemont ha d’acabar aconseguint l’impossible, contra tot pronòstic, altra vegada!; jo no votaria a ERC, si no voleu que governi Illa; i que de la resta de partits alternatius no he de dir res, si penseu que no heu de votar a Puigdemont. Perquè:
.
A) Personalment albiro que el pla de fons, deu ser, com a mínim, lligar la Generalitat a Barcelona, amb la Generalitat a Waterloo. I per això li cal ser president a Barcelona. D’aquesta manera protegir millor les decisions del parlament, fent-ho una mica menys capturat, i més europeu. Per a mi, és aquest el sentit a la proposta de voler-ho ser, i el que passa si no ho és.
B) En calen guanyadors de gestes, de tant en tant, almenys per fer-ho diferent. No hi ha gaires persones que hagin guanyat a Espanya, en el seu punt fort, reprimir. I arreu, al puig del món, se sap del cert que el 130 president té un màster i experiència, en antirepressius.
C) Perquè demostra coneixement i experiència negociadora, feina de polític. Voleu metges, o advocats, que us donin un servei sense coneixement i experiència? Què és aquesta bajanada que no cal ser professional per administrar la gran quantitat de diners que representen els impostos, i les esperances, de la gent?
D) Perquè a Catalunya de la marca, no sé és president-president, president, del tot, si encara no s’ha passat per: l’exili, la presó, la ruïna, l’afusellament, o combinacions d’aquestes. (encara rai que no hi ha al Cod.P. pena de mort). I pel que va fent en Pere Aragonès, personalment no el veig pas que hagi de patir per res d’això.
E) I perquè finalment respon a la pregunta: Quin fora el presidenciable que més nosa fa, sols per recordar que som aquí? Què em respondríeu?

El president Puigdemont ha reconegut públicament l’error de suspendre la DUI del 2017. Cal però ser conscient del que passava al si del seu govern. No entraré en detalls, està tot escrit en els dos llibres de Joan Vall, en forma quasi de diari . El retrat que s’hi fa de Junqueras i d’ERC és demolidor. I aquest retrat ha estat com un beuratge verínós, que ha engendrat l’odi visceral dels esquerrans cap al president.Sempre he defensat que Puigdemont encapçalàs la llista de l’ANC en les pròximes eleccions, no ha estat possible. En la situació actual, les candidatures molt minoritàries i realment independentistes, farien bé de retirar-se i donar suport a Puigdemont.

El president Puigdemont diu que si no té la confiança dels electors, plega. Pot, tot això, tenir un sentit de cosa ben rumiada i ben d’acord amb el que toca fer. Però si ell plega de la política, tot allò que ve darrere és fum. No quedarà res amb cap signe d’identitat independentista, per tant, el procés serà pràcticament finit.
Com a cosa més propera a la nostra llibertat hi romandrà el grup Ponsatí-Graupera, però el seu desconeixement entre els electors fa que no s’albiri com un grup guanyador. És el que hi ha, no massa engrescador.

És molt i molt fàcil fer de jutge des de la poltrona de casa sense més repercussió pel que puguis escriure. Tot el procés de l’1O va requerir molta estratègia per a poder-ho fer possible sense haver tingut prou calibrada la repressió a la que el poble de Catalunya s’enfrontava. A les seves esquenes van recaure les responsabilitats del que va passar. El MHP Carles Puigdemont ha fet encerts i errades està claríssim, d’aquests encerts i d’aquestes errades n’ha aprés molt, de ben segur. Tots sabem que el fet de retirar la declaració d’independència va ser una errada que ens ha portat a rebre una repressió bestial, sense fre però amb els seus actes des d’aleshores ha demostrat que des de que va marxar a l’exili no ha parat ni us sol dia de confrontar amb l’estat en tot moment i sempre en la mateixa direcció. Puc estar més o menys d’acord amb el seu ideari de partit i algunes de les decisions que ha pres en els últims temps no les he entès, algunes encara no les entenc ara i d’altres les vaig entenent a mesura que va succeint els esdeveniments. És un bon estratega i crec que, si algú està preparat per a poder restituir el govern destituït pel 155, aquest és ell. Perquè no hi te res a perdre i perquè ja sap de quin peu calça l’estat quant se les veu maldades. No crec que torni a repetir les errades que va fer al 2017, si més no, crec que durant aquests 6 anys s’ha guanyat una última oportunitat.
Vaig ser votant d’ERC durant molts anys però ja fa ben bé 6 anys que m’ha caigut la bena dels ulls. ERC ha demostrat una ineficiència descomunal, un egoisme partidista inacceptable i una poca coherència que fa que sigui intolerable que es facin dir independentistes. Ara toca apostar per la restitució del govern de l’1O i prou, si el MHP Carles Puigdemont reprèn aquest objectiu a mi ja em val. Les guerres entre els partits només fan que allunyar-nos de l’objectiu i al poble no ens aporta res. Els partit guerregen pel poder i, per a estar al poder se n’ha de saber, s’ha de saber respectar el mandat del poble i treballar per al poble que, en definitiva, és qui l’ha votat i li ha fet l’encàrrec. Tota la resta no aporta res.

Trobo molt coherent el que diu el president Puigdemont. Si el 1 de octubte no es va fer efectiu es per les pressions de diferents personatges com el ledenkari Urkullo , el cardenal Omella, el president del parlament Europeu, el Sr. Rufian dient-li que es venia Catalunya per un plat de llenties, quan
tots sabem que Esquerra ha destrossat l’independentisme. També s`ha de dir que el S. Junqueras no tenia res preparat de les estructuras de Estat que l’hi habia encarregat el president Puigemont i quan el president els hi va dir de formar un govern al exili varen dir que es quedaven pensant que entregant-se no els hi passaría res i després ja s’ha vist.

S’està donant molta importància a assumptes com si el MHP Puigdemont és coherent o no. Per a mi es un element molt secundari. El President té una part fosca: ajornar la declaració d’independència, voler convocar eleccions enlloc de declarar la independència i rendir-se sense lluitar després de declarar-la per la pressió de la gent. Aquesta part fosca la té la pràctica totalitat de l’elit política professional i d’OMNIUM i l’ANC d’aleshores. Però el President ho ha reconegut, no pas com els polítics d’ERC i ha dut una lluita eficaç i digna al Parlament i a la Justícia Europea, resistint. Els fets del Consell per la República no l’afavoreixen doncs no ha dut a terme el “combat intel·ligent” que va prometre. En el cas d’ERC la seva posició davant el CR es molt pitjor: boicot total des de la rendició més absoluta. Valoració global a dia d’avui, penso que el MHP Puigdemont pot haver superat els errors amb la lluita posterior. Només dic pot haver superat i no ha superat per la conducta del CR. Té un altre actiu molt positiu, es una figura que pot aglutinar molts vots i un símbol molt fort en front d’Espanya i de la comunitat internacional. Però com a votant estic cansat de les paraules i promeses buides. Vull saber -i el President només ho ha insinuat- com pensa assolir la independència. No crec que la negociació amb el PSOE hi porti. Li aprovarà el pressupost sense la solució definitiva del dèficit fiscal i la del català? Sense canvis en la justícia espanyola? Sense una interpretació que la constitució espanyola, via tractats internacionals que son llei interna permet l’autodeterminació de la nació catalana? Sense un reconeixement clar del fet nacional de Catalunya? Aplicarà la unilateralitat ben preparada però sense dubtes ni rendicions? I què farà el seu partit, Junts, que de moment ha demostrat ser un autonomisme que això sí, negocia millor que ERC? Resto obert a escoltar al President Puigdemont, però ara com ara penso que votaré Alhora perquè cal construir una força política alternativa clarament unilateralista i sense la tremolor de genolls de la CUP que a més privilegia, crec que equivocadament, determinades questions socials que només es poder assolir amb la independència.