La cobdícia no és cap dret (l’habitatge, sí)

Com a independentista, res que facin els partits indepes no m’és aliè. Ara no entraré en matisos de si “no tots els indepes” o de si “al lloro, que hi ha partits que diuen que són independentistes i no ho són”: qui vulgui entendre-ho ja ho entén. El límit són els drets humans, és clar, de manera que parlarem de drets. L’altre dia, al parlament espanyol, Junts per Catalunya va voler donar un toc d’atenció a Pedro Sánchez i ho va fer de la manera més barroera possible: tombant l’admissió a tràmit d’una proposició de llei –vetant un debat parlamentari, ens sona?– emergida de la societat civil –qui està al servei de qui, en l’ofici polític?–, tot traint el compromís adquirit amb els impulsors d’abstenir-se en la votació –o sia, faltant a la paraula donada, talment com un PSOE qualsevol.

Fixeu-vos que encara no he parlat de la llei, tot i que la seua naturalesa és a l’arrel de l’error: la de l’habitatge no és una crisi qualsevol, és una emergència nacional –de la nació de Junts, per començar–, i, per tant, les lleis autonomistes que hi incideixen tampoc no són lleis com les altres. Molts catalans afectats, indepes i potencials, no es poden esperar que els sobiranistes parin de fer el gallet per aquests parlaments de déu, entregats als càlculs polítics per a fúmer l’altre. D’aquí l’error estratègic de la maniobra: si la proposta era un nyap, què els impedia d’escenificar el mínim democràtic de deixar-la tramitar, discutir els punts que troben tan inadmissibles, fer ni que sigui el paper de presentar-hi esmenes, i després si tu vols votar-hi en contra sota una bateria d’arguments? Ja no és esperar que s’hi impliquin de cor, només que, posats a girar-se en contra de tants catalans, podien haver fet veure que ho havien intentat fins al final.

En fi, sóc una bleda i encara tinc la inèrcia d’amoïnar-me per si l’independentisme de faristol allunya o acosta més la gent al moviment. També val a dir que tots aquests partits que ara es llancen al coll dels juntaires, quan han tingut el poder de governar no han aconseguit girar ni de lluny la truita de l’habitatge. Cap ni un dels que avui s’esgargamellen dient que la solució és fer més i més habitatge públic –mireu Viena!, mireu els Països Baixos!–, mentre van manar no van ser prou bons per a impedir que el parc existent passés al mercat lliure o per a aconseguir que el que no existia fos construït massivament. Ara, tots s’assenyalen a tots, es tiren per sobre les culpes, els gràfics, els mems. Populistes!, demagogs!, es defensen els liberals; rendistes!, especuladors!, s’hi tornen els perdedors. Els uns parlen de solucions lentes i “perfectes” –construir, construir, construir– i els altres proposen solucions urgents i imperfectes –regular, regular, regular. Hi diré una mica la meua: en situacions d’emergència, les solucions lentes maten.

No és cap secret: sóc partidària de la regulació dels lloguers –total, no la barca foradada que hi ha ara–, perquè res no em fa preveure que puguem esdevenir una Àustria o uns Països Baixos pròximament. Als rodals on la necessitat bàsica d’un sostre s’ha convertit en un bé de mercat, no n’espero cap triomf del bé sobre el mal. Per això, quan em raonen que la limitació dels lloguers farà desaparèixer l’oferta així, en mode impersonal, com una meteorologia inevitable, només hi sé veure la retòrica de qui assumeix la cobdícia com un dret. I el dret a protegir, aquí, és un altre.

Diuen que a Barcelona no hi ha oferta, però si ets un expat o un turista que pots oferir el doble, de cop trobes pis. Què coi, oferta: el pis ja hi era, no te l’han hagut de fer a corre-cuita, te’l dóna la cobdícia d’algú i sense sorteig. Ningú no obliga ningú a llogar per 1.800 la casa que podria arrendar a 800 amb una seguretat idèntica de cobrar. Per tant, si la cobdícia humana no té límits, i la demanda és global, l’una o l’altra s’ha de coartar. De maneres, no n’hi ha cap de sola ni de màgica; hom parla de penalitzacions fiscals, d’expropiacions, de descentralitzacions, no m’hi entretindré, però totes passen per tornar menys rendible viure del calé calent dels altres, sense aportar valor afegit al país, improductivament.

Com que els cansats fan la feina, els sindicats del lloguer s’han hagut d’arromangar amb el frau dels lloguers de temporada, que és el forat per on s’escola la cobdícia especuladora des que es va deixar a mitges la llei anterior. De totes les justificacions atropellades de Junts al veto –“la llei envaeix les nostres competències!”; “volen legalitzar el lloguer d’habitacions!”–, la que podria passar per bona és “per posar pedaços no ens hi trobareu”. Veient la patinada, suposo, la sortida ha estat culpar els sindicats de sobreactuar, instant-los a tornar a presentar la proposta però negociada amb ells, com si no s’haguessin cansat d’intentar-ho tots aquests mesos infructuosament. En fi, no hi ha com tenir el pis pagat i tot el temps del món. De tota manera, jo dels sindicats m’agafaria a aquest ferro roent i no el deixaria anar, i ho dic més per psicologia que per cap altra fe, perquè també podria passar com amb la llei d’amnistia, que per a fer-se valer van provocar una votació en segona volta. Altrament, si Junts dona per bo el número de l’altre dia, el missatge transmès als jóvens i les classes mitjanes catalanes escanyades pel lloguer serà una llosa que els faran arrossegar per sempre més.