La clau del pacte: el dret de vet

Pere Aragonès s’hi jugava la presidència de la Generalitat. Jordi Sànchez, trobar una sortida que evités una repetició electoral que podia fer perdre escons a Junts i dinamitar el procés, i alhora no allunyar-se de la pulsió de les bases d’un partit encara en vertebració. Quan els equips negociadors havien deixat de reunir-se, malgrat que les direccions dels dos partits insistien en la necessitat d’evitar les eleccions, Aragonès i Sànchez van mantenir els contactes. Aquest fil és el que els va dur dissabte i diumenge a reunir-se en dues jornades maratonianes de negociació, d’un total de vint hores. Compartien la necessitat de la discreció. ERC aparcava l’alternativa de bastir tota sola un govern i reprenia les converses amb Junts per formar-ne un de coalició. Si es feia enrere després de la contundència exhibida en públic i d’haver aparcat temporalment l’ultimàtum del primer de maig, solament podia ser per a anunciar directament un pacte. Sànchez havia capitanejat les converses a Junts procurant d’imposar el silenci internament, i insistia de feia una setmana que volia desencallar el pacte directament amb Aragonès, sense intermediaris.

El secretari general de Junts s’havia declarat disposat a agafar un permís per a reunir-se fora de la presó. Abans de la reunió, en va informar Carles Puigdemont, que s’ha mantingut al marge de la negociació. El president a l’exili la va delegar totalment a Sànchez i així ho va explicar personalment a Aragonès quan hi va parlar per mirar de desblocar l’entesa fa setmanes. Aquest cap de setmana, el coordinador nacional d’ERC i el secretari general de Junts han anat desgranant el pre-acord: dissabte al Soler de n’Hug, a Prats de Lluçanès, el mas de la família d’Isaac Peraire, vice-secretari general de Vertebració Territorial d’ERC; i diumenge a Can Magarola, una de les masies més antigues d’Alella. Llocs poc comuns, fora de Barcelona, que els garantien de mantenir-se allunyats dels focus. Dissabte Sànchez va haver de tornar a dormir als Lledoners.

ERC i JxCat van cercar un equilibri de cessions mútues que pogués satisfer les bases de tots dos partits i que, alhora, evités d’imposar una imatge de partit guanyador o perdedor en l’avaluació dels punts de partida. Però alguns dels grans nusos de desacord resten pendents de resoldre. Això és el que ha fet possible el pacte. Una voluntat decidida de continuar negociant i, per damunt de tot, una paraula: consens. Sense aquest concepte no haurien tancat el capítol estratègic, que és el primer que van abordar Aragonès i Sànchez dissabte al matí. Tots dos partits s’han compromès a constituir d’un espai de coordinació, consens i direcció estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que “transitòriament” es coordinarà amb el Consell per la República. Serà així fins que el Consell acabi de reformular-se amb el “consens” dels sis actors i pugui acollir “en el seu marc” el nou estat major. És a dir, la direcció estratègica no es desvincula del tot del Consell, com reclamava ERC, però sí inicialment i, sobretot, Esquerra podrà impedir que s’hi vinculi si la reestructuració de l’ens no li fa el pes. També caldrà consens per a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’eurocambra. Si algú no hi està d’acord, no n’hi haurà. S’estableix, així, una mena de dret de vet.

Per tant, es deixen per a més endavant les qüestions més espinoses: hauran d’arribar a acords a cada moment i, si no hi arriben, l’anhelada coordinació no es podrà aplicar. Passa això mateix amb els mecanismes de monitoratge de la taula de diàleg, pendents de concretar. La taula s’allargarà dos anys en aplicació del pacte entre ERC i la CUP, i resta igualment oberta la definició de l’embat democràtic amb l’estat si la taula fracassa. La CUP, amb el seu acord, ja van fixar que el punt d’inflexió de la legislatura seria el 2023, amb la qüestió de confiança a Aragonès. Aquest serà el moment determinant, coincidint amb la data de caducitat del diàleg. Si no hi ha acord, el mandat s’ensorrarà. Ara tot just en començarà la primera part i només caminant podran demostrar si, durant aquest temps afegit, els partits independentistes són capaços d’acordar i compartir una estratègia.

D’entrada formaran un govern repartit en dues meitats, amb el canvi de mans de la majoria dels departaments de pes social, tret d’Educació, i amb 14 conselleries com volia ERC, i no 13. També hauran de provar si els detallats mecanismes de coordinació i de seguiment de l’acord aconsegueixen de llimar les desavinences que ben probablement afloraran. Una curiositat, indicativa de l’experiència que carreguen a les motxilles com a vells socis a l’executiu: crearan un espai de coordinació de comunicació per a unificar el relat i les polítiques de difusió del govern. La Secretaria de Difusió es mantindrà adscrita a la Vice-presidència i passarà a mans de Junts. Quant als Fons Next Generation, també han cercat l’equilibri: han constituït una comissió interdepartamental formada per tots els membres del govern per a gestionar-los, tot i que restarà adscrita a Economia, que dirigirà Junts.

Els dos partits no tenien cap més remei que arribar a un acord si volien evitar un trencament definitiu i preservar el 52% dels vots independentistes. I aquesta entesa probablement tan sols era viable si es tancava per dalt. Això implicava aïllar-la de qualsevol perill de desestabilització, externa i interna. Tot plegat té conseqüències, també, en el contingut de la pregunta de la consulta que Junts farà a les bases. Sànchez ha volgut blindar el seu compromís que, si Junts no entra al govern, investirà igualment Aragonès. Això redueix el marge de la dicotomia dels afiliats i n’encamina el resultat lògic: pel mateix preu, val més ser al govern, amb tots els avantatges que té. Els sectors governamentals de Junts eren els que s’expressaven amb més satisfacció. El secretari general no pronostica que les bases no avalin el pacte i que llavors hagin de sospesar si investeixen Aragonès a la primera ronda o a la segona. Entre avui i demà, la militància hi dirà la seva. Diumenge, quan havia tancat l’entesa amb Aragonès, a la primera i única persona a qui va trucar Sànchez per informar-lo que ja s’havia segellat va ser a Puigdemont.