05.10.2022 - 21:40
El novembre de l’any 2020, aviat farà dos anys, vaig escriure aquest article editorial que va motivar una certa polèmica: “La bifurcació de l’independentisme: aquesta és la clau de tot”.
Hi explicava el fracàs històric de l’autonomisme, en termes d’ambició nacional, des de la Mancomunitat fins avui, i que el Primer d’Octubre havia fet miques aquella llarga tradició històrica:
“Perquè el primer d’octubre de 2017, intuïtivament, una part enorme de la població i una part molt petita però molt decidida de la classe política catalana van entendre que les claus del futur eren aquelles tres que existien abans de voler fer la Mancomunitat o la Generalitat: unilateralitat, autoafirmació com a nació i comprensió que Espanya és un tot uniforme que tenim al davant. I va ser així, partint d’això i fent això, que es va celebrar el referèndum i es va guanyar.”
Després advertia:
“Però cent anys d’història pesen molt, i immediatament després la classe política catalana es va trobar sotmesa al monumental big bang creat per aquelles urnes de plàstic. I es va partir en dos. Caòticament. Uns van optar per anar a Madrid i uns altres a Europa.”
I explicava això, que crec que avui és encara més important:
“En relació amb la bifurcació creada en la pràctica per les decisions d’anar a l’exili o anar a la presó, tots hi hem passat de puntetes aquests tres anys, perquè és massa dolorosa. Però no hi ha cap manera més clara d’entendre això que passa que assumint que el moviment independentista es bifurca i que es bifurcarà cada dia més.
El problema és que assumir les conseqüències d’això que íntimament tots sabem que passa ens espanta. També perquè la confusió és tan grossa que els instruments de fer política a què estem acostumats, els partits, ja no serveixen per a explicar-nos on som. A la presó i a l’exili hi ha gent dels dos grans partits barrejada i això ha complicat la renovació del discurs, de les idees. Encara que no ha pogut frenar la força del carrer, com vam veure especialment en la reacció després de la sentència.
Tanmateix, els fets són els que són. Proclamada la república, una part de la classe política catalana opta per acceptar que Espanya té el dret de jutjar allò que han fet, una actitud que encaixa perfectament amb la trajectòria històrica del catalanisme i que per tant no és cap sorpresa. La sorpresa, enorme, són els altres. La sorpresa són aquells polítics catalans que apareixen inesperadament a Brussel·les i a Ginebra i que, contra tota la tradició del catalanisme i contra tot allò que es podia esperar, neguen a Espanya, audaçment, el dret de jutjar-los. Perquè ells són els qui han proclamat solemnement al Parlament que Catalunya ja no és Espanya. I per tant, sobre ells, aquell que va ser el seu estat ja no hi té cap dret.”
Per rematar-ho, tot plegat, fent una afirmació que avui crec que té molt més sentit que no fa dos anys:
“La clau que explica tot això que passa al nostre país d’ençà de fa tres anys és aquesta. I, sobretot, explica què passarà en el futur. Perquè apareixeran inevitablement dues estratègies que són tan legítimes l’una com l’altra, però que són incompatibles entre si. I que, a més, ja es veu que donen resultats completament diferents. Provar de reduir-ho tot, però, a una batalleta electoral entre dos partits quan encara no acaben de decantar-se del tot per una ruta o per una altra és no entendre res. Ni entendre, sobretot, on està la cosa important. Tot això no és una qüestió d’Esquerra i Junts ni té gran cosa a veure amb les pròximes eleccions regionals. És una cosa molt més important i transcendent i defuig la dinàmica partidista.”
Ja em perdonareu la llarga autocitació, però crec que avui, amb el referèndum dins Junts finalment en marxa, aquest text, aquella reflexió, pot ajudar a aclarir unes quantes coses.
Sobretot perquè, efectivament, tot plegat no és qüestió de partits, sinó d’actituds sobre què és Espanya. A primer colp d’ull, ERC és tota dins el bloc autonomista –per bé que ja veurem què passarà el dia que ERC esclate–, però la batalla dins Junts no pot ser més aclaridora i anunciadora del final d’etapa.
I dic això perquè no és cap anècdota que el trumfo del sector no rupturista siga precisament amarrar-se a qualsevol preu al govern autonòmic, adherint-se d’aquesta manera al pol reformista, al pol contrari a la ruptura, creat per Esquerra a conseqüència de la decisió d’Oriol Junqueras de lliurar-se a Madrid. El resultat previsible de tot plegat és que, si guanyen ells, Junts s’acabarà convertint en una mena de partit menor auxiliar, o de sucursal còmoda i dependent, d’Esquerra Republicana, un poc a la manera com Unió ho va ser respecte de Convergència.
Amb això podrem considerar pràcticament conformat, exhaust, un dels dos pols possibles que el 2020 explicava que inevitablement eixirien, aquell que enllaça amb la tradició del catalanisme però que alhora “és la causa que cent dos anys després continuem essent un país dependent.”
La cosa interessant, però, és què passa amb l’altre, amb l’autèntica novetat?
Deia en aquell editorial que el pol rupturista partia de la constatació íntima, persona a persona, que Espanya ja és un país estranger i que per això cal fer la independència, no com una tàctica política sinó com un imperatiu moral, més enllà de la conjuntura i dels interessos del moment. I, novament, en la crisi de Junts, es veu això. Els partidaris d’abandonar el govern no fan cas de les tàctiques i les necessitats momentànies, de l’escac electoral, simplement perquè ja no pertanyen a aquella escala mental que monopolitzava el catalanisme abans del Primer d’Octubre. I és força interessant de comprovar, a més, que la línia que separa els dos costats ni tan sols és, com algú podia pensar, la de pertànyer a la vella Convergència o no. Hi ha ex-convergents que propugnen d’eixir del govern i n’hi ha que no ho eren que propugnen de romandre-hi.
Si guanyen ells, si guanyen els partidaris d’abandonar el govern, ja veurem què passa dins Junts, però d’entrada el fet més important és que es faran molt evidents les dificultats dels reformistes. Si la CUP i Junts passen a fer oposició a Esquerra, el partit d’Oriol Junqueras podrà pretendre representar allò que vulga, però es farà ben obvi que no representa l’independentisme o que ja no se’n pot atorgar més el dret de representar-lo, perquè serà clarament minoritari dins aquest corrent.
El problema, en qualsevol cas, serà qui representa de debò l’independentisme rupturista. I ací s’obre una gran oportunitat. Perquè, a diferència d’Esquerra –que ha sabut aplegar tot l’autonomisme dins seu i ara pot rematar la tasca sucursalitzant el bloc autonomista de Junts– el rupturisme té moltes cares. Si Junts ix del govern es reforçarà com una d’aquestes cares. La CUP ho és també. Però encara hi ha, sobretot, el moviment popular que ha esclatat aquest setembre i que l’Assemblea vol portar cap a la Llista Cívica.
Això algú ho pot veure com un problema, però, per contra, per mi és una gran virtut. I ho és perquè no es pot completar la Revolució d’Octubre sense contemplar-la sencera. I això significa no tan sols la independència sinó una democràcia més participativa, allunyada de l’esclerosi autonòmica i constitucional. Cosa que implica que les sigles i els aparells i les maneres de fer dels partits no importen tant ni podran tenir tant de pes dins el bloc rupturista com entre els autonomistes.
Junts, doncs, pot eixir de la crisi convertit en un gran referent per a la construcció del pol rupturista, però no serà el pol rupturista tot sol. Haurà de comptar amb la CUP, si és que la CUP ho vol. Però sobretot haurà de comptar amb l’Assemblea Nacional Catalana. I amb el Consell de la República –i un dia parlarem de la manera com el president Puigdemont ha habilitat el camí allunyant-se de Junts per a marcar l’horitzó. Haurà de comptar amb el Debat Constituent. Haurà de comptar amb les mil i una iniciatives locals que són la força del país i que es poden trobar a l’anunciada Conferència Nacional de l’Independentisme. I, de fet, més que comptar-hi haurà de saber ser un més.
Perquè si una cosa es veu clara en l’horitzó és que la proposta de la Llista Cívica, si se sap fer bé, si no és un monopoli de l’Assemblea, si es proposa com el punt de trobada de tots els qui volen fer efectiva la independència, té tots els components necessaris per a superar l’atzucac actual i per a catapultar el país a un segon octubre.
Dic si se sap fer bé, que no ho veig clar, això. Perquè caldrà molta generositat de tothom, principalment de Junts i de l’Assemblea. I perquè caldrà entendre que això ha de nàixer de baix estant, rebutjant la condició de partit i els tripijocs que l’acompanyen. I perquè caldrà treballar moltíssim per a recuperar els trists i els cansats i tornar-los a engrescar. I sí, també perquè serà atacada amb afany pel poder autonòmic i els seus instruments de pressió.
El desembre del 2017 i el febrer del 2021 vam viure dues eleccions en què, sobretot en la segona, el pol reformista-autonomista es veia ben clar on era, però el pol rupturista no. Després de l’aclariment dins Junts, i després de la bifurcació que em sembla que hi haurà, crec que les autonòmiques seran completament diferents. I si ho són estic molt més que segur que allí s’acabarà aquest període, potser inevitable, de confusió post-Octubre del 2017 i s’obrirà amb tota la cruesa –si el pol rupturista és capaç d’atraure els vots necessaris– una segona confrontació directa amb l’estat espanyol, en molt millors condicions que la primera.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
