La cinta ‘rojigualda’

La veu engolada. Compungida i engolada alhora en irritant combinació. El cap cot. Els ulls acalats. Les mans sobre la taula. I la cinta rojigualda que li envolta el canell esquerre per fer de braçalet i mostrar al món la seva dedicació patriòtica, la devoció.

Com en aquell esplèndid film de Michael Haneke, la cinta com a identificador. Allà, blanca, en senyal de puresa i com a marca estrafeta del podrimener social i personal que amagava.  Aquí, en fi, sí, ‘muy española y mucho española’.

La imatge de la declaració de Ricardo Costa, Ric per als amics o per als qui, anys enrere, volien aparentar-hi proximitat, ha quedat desada als arxius. Juntament amb aquella dels seus caps, el Camps i la Barberá, dalt del Ferrari blau; o aquella altra de l’autoanomenat ‘ionqui dels diners’ disfressat de hippy amb barba blanca davant els jutjats; o la del Carlos Fabra ensenyant l’aeroport als néts; o, en fi, ho deixo estar, que això sembla una galeria de la ridiculesa. O dels horrors.

La imatge i també les paraules, hi han quedat desades. En l’afer de la declaració de Ricardo Costa pel cas del finançament il·legal del PP (suposat, posem-hi un suposat), és difícil que siguin més clares:

‘Sí, és cert que el PP es finançava amb diners negres’ i ‘Les decisions, les prenia Camps’.

Pim-pam.

Camps, sí: Francisco Camps, aquell personatge que va ocupar la Generalitat Valenciana després de Zaplana i que va dur l’anterior bunga-bunga a tota una altra dimensió, ha tornat a quedar assenyalat com a responsable directe de la trama penosa de corrupció que inclou tant el seu amiguito del alma (el Pérez del bigoti grotesc) com empresaris pendents de concessions (la constructora d’obra pública Rover Alcisa, Secopsa per al manteniment d’edificis o per a les deixalles, Enrique Ortiz com a ell mateix i esplèndid donador de centenars de milers d’euros).

Quan, uns dies abans de la declaració de Ricardo Costa, ho va fer el personatge del bigoti, ja hauria hagut de saltar tot fet miques: allà, l’antic amiguito ja hi descrivia la trama Gürtel com una xarxa que permetia el finançament il·legal del PP i que era organitzada i controlada per Francisco-Camps-te–quiero–un–huevo (aquella conversa telefònica, déumeusenyor, aquella conversa), amb els ex-consellers Juan Cotino i José Ramón García Antón com a recaptadors. Ells dos, el finat García Antón i Cotino mateix que havia estat cap de la policia espanyola en l’època de Mayor Oreja, eren els encarregats, segons el relat del Bigotis, de fer saber als empresaris que havien de pagar a Orange Market els actes que organitzava per al PP. (Orange Market, en deien, de la cosa que havien muntat, sí. De València, taronges, és clar; en anglès internacional.)

Ben mirat, ja fa temps que hauria hagut de saltar tot enlaire. Però resulta que no. Resulta que va sortint i quedant diàfanament exposada la base corrupta sobre la qual han dibuixat els seus somriures d’impostura, sobre la qual han alçat les seves milionàries campanyes electorals, sobre la qual l’espoliació i la malversació podien ser forma comuna de governar, resulta que tot va sortint i que… res. El partit ‘que es finançava amb diners negres’, en paraules de qui en va ser secretari general a la sucursal valenciana, continua governant i retratant un estat espanyol en absoluta ruïna democràtica.

No fa pas tants anys, en un d’aquells saraus electorals de l’Orange Market, amb l’eufòria de les banderoles i de la música a tot drap i del paella para todos, M. Rajoy, que ja era el superior de Costa i de Camps, es va mirar amb emoció aquest darrer i va deixar anar la famosa adhesió:

‘Paco, estoy contigo. Estaré siempre delante, detrás, a tu lado’.

Aviam.

(Aquest 24 de gener de 2018, a la mateixa hora en què Ricardo Costa, Ric, explicava amb pèls i senyals el finançament il·legal del PP i assenyalava Francisco Camps, Paco, com a cervell i manegador de la trama, la Guàrdia Civil espanyola entrava a escorcollar correus electrònics a… les seus d’Òmnium i de l’ANC. Podem dir-ne casualitat o declaració de principis.)