La ciència i els reptes del nostre temps

«Una de les sensacions que tenim en aquests inicis del segle XXI és que vivim en un món accelerat»

Una de les sensacions que tenim en aquests inicis del segle xxi és que vivim en un món accelerat. I això és cert en alguns aspectes, per exemple, en els canvis de tota mena que ens està portant l’ús sistemàtic dels ginys basats en l’electrònica i que no fa més de cinquanta anys que han entrat en les nostres vides. També és cert que els nombres amb què comptem els membres de la nostra espècie, sobretot en les nostres ciutats, han augmentat de manera accelerada darrerament (DESA, 2017). En conseqüència, ha anat creixent la necessitat de recursos de tota mena que tenim els humans. Al mateix temps també canvia amb gran rapidesa l’estructura de la nostra societat i en particular la de les nostres famílies. Si tornem al món dels infants, en les societats més opulentes, el nombre ha baixat radicalment en el darrer segle; les famílies amb un o dos fills són majoria, mentre que augmenten les parelles que decideixen no tenir fills i aquelles que en tenen deu o dotze, el que era corrent fa un temps, ara són molt poques. Aquest fet s’acumula amb l’augment continuat de l’esperança de vida i tot plegat proporciona una estructura social que es basa en una composició per edats desplaçada cap a la gent més gran, un canvi que s’està fent sentir fortament en les societats europees. Els efectes dels resultats de la medicina i en particular dels anticonceptius, però també dels antibiòtics, entre altres factors, tenen molt a veure amb aquests fets.

Com a conseqüència d’aquesta situació, en l’actualitat la pregunta de quin món és el que deixarem als nostres fills i nets la sentim amb una certa urgència. Les societats dels segles anteriors estaven ben segur preocupades per si els venia una guerra com aquella que acabaven de sofrir, o per si una mala collita no els podria produir prou de menjar, o per si apareixia una epidèmia en la qual perdrien algun membre de la família. En totes elles hi havia individus que sortien en les nits clares a seguir el moviment de les estrelles o que es preguntaven què hi havia darrere de les muntanyes que despuntaven en l’horitzó o com vivia la gent dels països llunyans. I, de manera més concreta, n’hi havia que miraven de resoldre algun dels problemes que tenien i de transmetre el que havien trobat a la seva descendència. D’alguna forma, ara no ens trobem en una situació diferent, el que passa és que en som molts, estem tots connectats d’una forma o altra i hem creat una societat complexa que ens dona moltes solucions però que també ens crea moltes necessitats. Tenim també la consciència que sabem molt més sobre el món en què vivim i hem de tractar de trobar la manera de fer servir el que sabem per resoldre les qüestions globals, regionals i personals que ens plantegem (Puigdomènech, 2016).

Les ciències de la matèria

El segle xx ha estat el segle de la física. Cap a final del segle precedent algú havia dit que ja coneixíem tot de les forces que apareixen entre els objectes materials com la gravetat, l’electricitat i el magnetisme. I ja havien estat formulades, sobretot per la naixent disciplina que anomenarem química, algunes de les idees que donaren lloc a la teoria atòmica de la matèria. Però les limitacions de les teories clàssiques de la física van aparèixer ben aviat a començament del segle, i en el període que va fins a la Segona Guerra Mundial es van desenvolupar grans concepcions noves de la física: el que anomenem mecànica quàntica o la teoria de la relativitat. Aquestes teories ens han acabat proporcionant un marc d’una gran complexitat per a explicar el món material, des de l’univers en el seu conjunt fins als components més bàsics de la matèria. Aquests conceptes teòrics han tingut conseqüències importants per a la nostra concepció del món, però també per a la manera com vivim. Només cal recordar que la comprensió i el desenvolupament dels semiconductors necessita les teories quàntiques i que hi trobem l’origen de l’electrònica i la microelectrònica en què basem les aplicacions digitals que trasbalsen el nostre món. El desenvolupament de les ciències de la matèria ha estat, per tant, deutor de la visió global que la física ens proporciona de les forces que governen la matèria i ha estat essencial perquè hagin aparegut aplicacions tecnològiques que han canviat la vida de les societats humanes de forma radical en els darrers segles.