La cerimònia de la confusió s’instal·la en l’independentisme

Acabo de llegir, entre displicent i divertit, que l’ANC ja prepara la manifestació de l’Onze de Setembre, festa cíclica com les de la Mercè i refrescant com la pluja que solia marcar la fi de l’estiu passant per aigua les darreres festes majors. I així com l’asfalt lluent per la pluja, a parer de Xènius, induïa en l’estiuejant que acabava de tornar a ciutat una certa febreta, la Diada pessigolleja el nervi polític després de la migdiada estiuenca. Al setembre tot serà deixondir-se, dur l’ofrena als caiguts per la pàtria, tornar a clamar per la independència a un cel net de núvols i sord com una tàpia i girar full al calendari polític havent empès un any més.

Declarar-se independentista ja s’assembla a definir-se d’esquerra. Encara en queden, d’aquests, a la CUP sobretot i algun entre els comuns, que es declaren marxistes, leninistes i tot o àdhuc trotskistes els més romàntics. Aquests són els qui esperen la revolució mundial de la mateixa manera que els primers cristians esperaven la parusia i es trobaren amb l’església, una mena de soviet abans no degenerés en papat. I és que ser d’esquerra, com ser de dreta, és, com deia Ortega y Gasset, una de les moltes maneres de fer l’imbècil. I previsiblement un o una d’aquests que fan l’imbècil per convicció íntima em respondrà que és típic de la dreta negar la distinció. Senyor o senyora amb vocació d’energumen, estem fets i pastats pel pensament binari: nit i dia, home i dona, yin i yang, terra i cel, dreta i esquerra. Però si qualsevol nit pot sortir el sol, si ara s’explora la transsexualitat de la mateixa manera que un es fa vegà, si allò que sant Pere lliga a la terra Jesucrist ho lliga al cel, que és una manera absolutament ortodoxa d’assaltar el cel de Roma estant, i si els mateixos marxistes s’havien empescat la possibilitat que l’esquerra esdevingués dreta i viceversa mitjançant el truc de la dialèctica, ja em direu si no és d’imbècil pretendre de fixar la identitat política de la persona en una “dreta” i una “esquerra” certificades pel carnet d’un partit. O sense carnet, per un pur acte de submissió ideològica amb acatament electoral incorporat.

Fixeu-vos en la inestabilitat de les coses humanes i la inestabilitat encara més gran de les coses polítiques: històricament, la dreta ha representat la defensa de les institucions i la perpetuació del sistema. I l’esquerra, la voluntat d’accelerar la història a l’encalç de la ciutat sobre un turó. Però alguna cosa falla en l’esquema quan l’esquerra acusa la dreta de radical i s’erigeix en paladí del sistema, mentre que una bona part de la dreta en defensa la subversió, com passa ara mateix als Estats Units. O per recordar què passa a Catalunya, on el partit que es diu d’esquerra i republicà estintola la monarquia i estabilitza el franquisme constitucional, mentre que el partit que uns altres qualifiquen de dreta, perquè el pensament binari així ho exigeix, manté un cert perfil rebel, ni que sigui retòricament. Això és ben poc, però aquest poc, en les actuals circumstàncies, no és pas indiferent, com ho demostren les condemnes i inhabilitacions exprés, que els partits “d’esquerra” secunden amb celeritat “revolucionària” abans del judici i tot.

A Catalunya, per portar la contrària a Espanya, la normalitat, o sigui el conformisme, és ser d’esquerra. Deixant de banda les romanalles comunistes, la major part dels qui s’extasien davant el vestit nou de l’emperador són restes del Maig del 68 en descomposició avançada. Tampoc no és inusitat que ambdues tradicions conflueixin, perquè els mites són resilients, per dir-ho amb el barbarisme de moda, i com les religions sobreviuen molt temps a la mort dels fundadors.

Pocs mesos abans del referèndum d’independència una periodista de La Vanguardia (de La Vanguardia!) trobava oportú de rescatar de l’oblit la Pasionaria, aquella dona que, havent enviat desenes de milers d’homes a la mort amb la falòrnia que era millor morir dempeus que no pas viure de genollons, s’agenollà davant Stalin durant mitja vida per acabar agenollada davant Joan Carles I com a diputada de les corts postfranquistes. La periodista encara tenia el valor de posar-la a l’altura de Lenin i de Stalin. Coses del feminisme, suposo, o potser de l’oportunisme del comte de Godó. Res no passa per casualitat, i si La Vanguardia creia convenient de reanimar la mòmia de Dolores Ibárruri era per a contrarestar l’onada independentista, que en aquell precís moment assolia la cresta. Que la Pasionaria era una icona de l’esquerra? I doncs, qui havien de desenterrar si no? Algú com Calvo Sotelo, per exemple? Ibárruri anava com oli en un llum; tant servia per a estovar els nostàlgics del puny alçat com per a engrescar les nétes del Maig del 68, que segurament han llegit Simone de Beauvoir però potser no han llegit Anaïs Nin.

La disbauxa del Maig del 68 feia temps que es congriava. No és pas extravagant de considerar-la l’epíleg de la revolta contra la tradició que havia esclatat amb la Primera Guerra Mundial i s’havia formalitzat estèticament amb les avantguardes. Era d’allà, del futurisme, del dadaisme i del surrealisme d’on bevia l’eslògan més famós del Maig del 68. Reclamar el poder per a la imaginació ja ho havia fet Salvador Dalí, proposant a Jaume Miravitlles, conseller de Propaganda de la Generalitat republicana, de crear un comissariat d’Imaginació Pública, evidentment dirigit per ell mateix. Però, més que aquell eslògan, que restà sense cap efecte en la política o en l’art dels anys setanta i vuitanta (i no parlem ja de l’arquitectura!), el vertader símbol de la revolta contra les darreres cèl·lules d’autoritat tradicional eren els grafits de caràcter sexual. Com ara la frase estampada en un mur de la Sorbona, que deia “Com més faig l’amor, més ganes tinc de fer la revolució; com més faig la revolució, més ganes tinc de fer l’amor”. El Maig del 68 és indestriable dels canvis socials envers la conducta sexual. Sense tenir en compte aquest element no es pot pas dir que el trasbals de l’estat francès durant aquells dies tingués la transcendència que després li han donat. Filant prim i destacant la distància entre les imatges retrospectives i les pràctiques reals de l’època, historiadors com Michelle Zancarini-Fournel han qüestionat que les jornades d’aquell maig fossin una revolució sexual. En moral, com en geologia, els canvis tectònics duren molt de temps, però com tots els moviments en profunditat hi ha un moment en què afloren i es mostren irreversibles. El Maig del 68 fou un d’aquests moments.

La sacsejada parisenca arribà a Barcelona com una remor llunyana, però discernible tanmateix. A mitjan anys setanta la repressió sexual s’hi mantenia per inèrcia i potser fou per això que la revolució que el Partit Comunista anunciava cada dos per tres per a l’endemà no va arribar mai. Un matí que als jardins de Pedralbes, deserts en aquella hora, petonejava la meva primera conquesta, ens va sorprendre el vigilant, un energumen amb uniforme i gorra de plat, que després de clavar-nos una allisada encara ens va exigir els DNI. Però la vigilància s’exercia sobretot a la família, especialment sobre les dones. Una tarda, havent dinat, els pares d’aquella noia es presentaren a casa dels meus fent-se acompanyar de la filla. L’objecte de la visita no era gens clar, o potser sí, però no tingué cap més efecte que fer passar vergonya a la meva amiga. Tot i que no crec pas que el seu marit llegeixi aquesta columna, declaro que, pel que a mi respecta, ella va anar al matrimoni sense màcula, com deien abans. I és que, malgrat haver llegit disciplinadament Wilhelm Reich i fins i tot Marcuse, la revolució sexual de què suposadament ens beneficiàvem no havia estat tant un alliberament com una internalització de les demandes socials, com explica Michel Bozon a Pratique de l’amour.

Perdoneu-me la digressió personal, que aquí no té cap més justificació que servir de testimoni d’una època periclitada i de barem per a mesurar un dels grans quid pro quo de la política. Com que l’alliberament sexual (o més aviat la hipersexualització que passa per alliberament) es produí en un context de predomini ideològic de l’esquerra, es considerà automàticament com un ingredient d’aquesta política, malgrat el puritanisme del partit comunista. I això mateix passà amb un seguit de causes, de l’ecologisme a la cultura dita popular (que substituí el folklore a l’era de la reproducció tecnològica), la transparència administrativa, la intransigència amb la corrupció, la solidaritat amb les víctimes de catàstrofes naturals o provocades i fins i tot la digitalització; causes que no tenen res en comú, tret d’enfrontar-se a la natural resistència als canvis, però amb què l’esquerra s’empolaina per dissimular la seva nuesa.

Per vestir l’emperador se serveixen de causes que no tenen res a veure amb el dret d’autodeterminació, i s’hi posen amb la impotència de qui ha renunciat al poder. Per això tot el que havia de ser acció eficaç se’ls converteix en gestualitat compensatòria, en una distracció que en el millor dels casos pot arribar a tenir la força d’un xantatge o d’un suborn.