06.07.2022 - 21:40
Després de llegir Borja papa vaig quedar estabornida. És una d’aquelles novel·les que et poden canviar la vida. Perillosa. Grandiosa. Si, a sobre, tens la dèria de la literatura, de mirar de fer-ne, encara és pitjor, perquè aleshores entra en joc l’enveja verda, allò d’anar llegint i pensant alhora que què donaries per haver-ho escrit tu. Per haver-ho sabut escriure.
No és, ni de bon tros, l’única aportació de Joan Francesc Mira a aquesta trasbalsada cultura nostra (i, per tant, a la igualment sempre trasbalsada cultura europea), però n’és un cim. Altíssim. Aquest escriptor, antropòleg, observador, columnista, traductor, activista cultural i cívic ha forjat, al llarg dels seus vuitanta-dos-tres anys (va néixer durant el gran esfondrament, el 1939, com per demostrar que el món rodola i que no s’acaba quan ho estableixen per decret), una obra extensa, intensa, palpable (diguem-ne llibres, diguem-ne Museu Valencià d’Etnologia) i intangible també (les coses que aprens i que et transformen després d’un d’aquells seus articles rodons i fondos d’erudició i d’ironia, si tens la sort de sentir-lo conversar sobre els arxius del Vaticà o sobre els plecs històrics de la cultura popular). Joan Francesc Mira ens ha traduït els Evangelis i la Divina comèdia i l’Odissea i no sé per quin ordre però la sola enumeració ja posa la pell de gallina. Perquè és una ambició que ens parla amb perspectiva. Perquè el resultat és formidable. No sé si som del tot conscients de la sort que tenim de formar part d’una cultura que pot discutir si és millor la traducció de l’Odissea feta per Carles Riba o la de Joan Francesc Mira. O quina en què. I les diferències de plantejament. I tot. Quin debat preciós a les altures!
Entre Dante i Homer i Roma i els camins del grec clàssic i els assaigs sobre sant Vicent Ferrer o Blasco Ibáñez o la família Borja o l’Europa que el defineix i que el commou ensems, Joan Francesc Mira ha escrit el seu cant d’amor a València. A la ciutat de València i a la gent que la fa. No és tan sols que li hagi dedicat llibres explícits, que també ho ha fet, sinó que aquesta ciutat viva, amb les seves ferides i amb les seves contradiccions i amb la seva bellesa cívica de pedres ordenades en gòtic i de llum esclatant i d’olor de tarongina, forma part del teixit íntim de l’obra de Joan Francesc Mira.
I ara, tan encertadament, la ciutat li ho ha reconegut. El 30 de juny, el ple de l’ajuntament feia oficials els reconeixements i honors que atorga el 2022. I hi havia Joan Francesc Mira (Fill Predilecte) i la mestra i escriptora, la incansable activista del somriure permanent, Carme Miquel (Filla Adoptiva).
Massa altura, massa cultura, per a la insondable, per a la inefable caverna de la dreta espanyolista. Que va fer allò que sap fer: bruelar, esgarrinxar, estirar-se els cabells. Que qui no té vergonya no en gasta, i durant uns dies es van dedicar a exposar la pròpia mancança a la llum del sol, anunciant que votarien en contra d’aquests reconeixements i escampant ridiculeses com si fossin justificació del seu ressentiment. Que Joan Francesc Mira va ser fundador i president d’Acció Cultural del País Valencià, que Carme Miquel va ser fundadora i presidenta d’Escola Valenciana, i que això, aquesta dedicació al país i a la seva llengua i al progrés de la seva gent, diu la caverna que “traspassa els límits del que creiem acceptable com a mèrits”. I que Països Catalans o qualsevol altre dimoni pelut. Aquest excés de rancúnia i aquesta falta de cultura que són capaços d’exhibir impúdicament.
Perquè, per a la caverna, allò que compta no és l’art sinó la filiació. I els premis es donen als seus, mai als “altres”. És inútil de provar de raonar-hi i de dir-los que no es tracta de cap monolítica aquiescència ideològica (quina por!), sinó de reconèixer l’obra, allò que dèiem i tant més: els Borja, el tramvia, els Evangelis, o Aigua en cistella, Milotxa, Topi. La caverna menysprea la cultura i tot ho supedita a l’intent de reduir el món a la seva monocroma condició.
I dic la caverna i parlo de l’artefacte feixistoide que és Vox, és clar, però també de l’artefacte anterior que és (pràcticament “era”, ja, avui dia) Ciudadanos, i del partit del saqueig sistemàtic que és el PP. Tots tres van practicar públics esgarips i tots tres van votar en contra de la distinció per a Mira i per a Miquel. També aquest PP que ara diu que es torna a disfressar de centre moderat per provar d’aconseguir els vots que li continuen faltant. Que cada vegada que li interessa l’escenificació, el PP treu a passejar la pobra mona de la moderació, però que l’experiència i la crua realitat demostren fins a quin punt la dreta espanyolista, quan es tractaria de fer veure que cultura i que respecte i que simple sentit democràtic, mai no perd l’oportunitat de perdre una oportunitat.
Però ja s’ho farà.
Nosaltres, per sort, tenim, per a créixer, i per a pensar i per a contradir-nos i tornar-hi, la saviesa d’un intel·lectual de la talla de Joan Francesc Mira. L’home que escriu coses com aquesta: “Vinguen els temps que vinguen, el llibre serà encara el gran vehicle: les paraules escrites, sobre pàgines de paper, o sense paper, i si pot ser ben compostes, correctes i netes. La vida és breu, però afortunadament l’art (l’art d’escriure i de llegir) és tan extens que ens permet ‘ser’ moderns i antics, homes i dones, infants i ancians, i habitants de qualsevol època o país. Poc més podem demanar, en aquesta vida tan curta, ara que el món és redó i que tota la literatura és nostra.”
