La Catalunya guássa(p)

(A la Núria, que es desespera)

Que diu que serà l’any del referèndum, aquest? O el de la nomofòbia, la meva candidata a Neologisme de l’Any? (podeu votar aquí, de tota manera). No, el dèsset serà l’any de la xaroneria, ja hi podeu pujar de peus.

El xavacà (en adaptació anormativa de la Viquipèdia) és un idioma crioll que es parlava a les Filipines a conseqüència de la invasió espanyola. El mot té origen en el substantiu chabacano, que en castellà indica una cosa o persona ‘grollera o de mal gust’, i encara que molts parlants l’anostren en xavacà, el DIEC no el reconeix (encara els veig la cara de trasbals quan els ho fas saber, igual que passa amb farragós o frapar. Sembla que s’hagin quedat orfes de cop, pobrets). En català en diem (n’hauríem de dir) xaró, que ja es veu que no ho és tant, de vulgar, ni de barroer, ni de cutre (que és precisament la versió contemporània que ja no hem arribat a temps de resoldre, però no pas per culpa de l’autoritat diequiana ans de la situació de desequilibri. I qui dia passa interferència empeny, no sé si m’enteneu). Derivem, doncs, de xaró, mentre no descobrim el fil invisible que uneix el xava vallmitjanesc amb la chabacanería exportada a raig, ja sigui en forma d’especial televisiu de Cap d’Any o de samarreta dels Lakers que veneren a la plaça de sobre el Macba els descendents d’aquells colonitzats.

El xaronisme avança amb pas ferm, de la mà de les xarxes socials (amb la complicitat dels mitjans), i ens ha enxampat impreparats. I com que la realitat estreny, no sabem fer altra cosa que posar-hi pedaços. Per això acabem adoptant mostres de xaroneria insuperables com ara porfi (innovació infantiloide escaient a una mentalitat ‘envuelta en sus harapos’ i medul·larment ignorant, a un poder arrabassador de míseres colònies) per tot seguit superar-la parint un avortó com sispli. La puerilitat acrítica de les classes analfabetes s’escampa pel planeta al ritme del tecleig frenètic del uatzap, i els qui hem anat a col·legi, víctimes del bonisme, els acabem donant la raó només perquè són més.

Ara diu que en Pere Aragonès no va dir allò que segons Jordi Galves sí que va dir. Vés a saber. De fet, és un debat que ha acompanyat des del primer moment la retòrica processual: si la Catalunya independent serà catalanoparlant o no serà, per dir-ho a la manera del bisbe. Com que jugar a ‘Si tingués un milió d’euros…’ no porta enlloc, tocar una mica de peus a terra sempre va bé. Per això convé que tinguem present la realitat tal com és, no tal com la imaginen els programes electorals. I aquí, ara mateix, la tràgica realitat és que avancem al galop cap a la Catalunya guássa(p).

PD: Informació d’interès per a caçadors de tendències, a petició del meu estimat públic: ara mateix, el primer lloc del rànquing de catanyolismes nadalencs l’ocupa ‘Reis Mags’, que ja fa anys que remunta amb força. De res.