01.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 02.04.2024 - 08:33
L’afer del film catalanòfob estrenat aquestes darreres hores per la plataforma Amazon ha causat una controvèrsia notable. I raonable. Però que fa curt.
Un hípster en la España vacía, que aquest és el títol del film, pretén ser una broma amable, molt amable de fet, sobre l’esquerra espanyola. De la qual es burlen, però amb molta moderació.
La cosa tracta que de Madrid –d’on, sinó?– envien un líder polític a això que ara en diuen l’“Espanya buida”. A predicar. I s’hi troba que les bajanades que sol dir a la capital al poble no les entén ningú.
D’entrada, l’argument ja és prepotent –els de poble són uns ignorants que han de ser evangelitzats pels de la capital–, però deixem-ho estar, això, ara. Perquè allò que ha causat més polèmica és que hi ha unes quantes escenes on grups de turistes catalans són ridiculitzats, atacats i fins i tot agredits verbalment. Queden, quedem tots, com uns lladres, bàsicament, cosa que reprodueix en modern i progre una de les temàtiques més tradicionals del nacionalisme espanyol més ranci. (Recordeu allò de Quevedo de “Son los catalanes el ladrón de tres manos…”).
Què hi pinten, però, un grup d’excursionistes catalans enmig d’un film pretesament filmat en –i dedicat a– l’“Espanya buida”?
Doncs resulta que els autors van decidir d’inventar-se un poble, que es diu La Cañada –escrit amb la ena estranya aquella dels espanyols–, però que és situat al Matarranya. A la Franja de Ponent. I, de fet, la pel·lícula s’ha filmat entre Fontdespatla i la Freixneda.
Si coneixeu mínimament el Matarranya, ja deveu saber que és una comarca rotundament catalanoparlant, amb un índex de parlants de la llengua que, de fet, supera de molt la mitjana de la resta dels Països Catalans. El català és, ras i curt, la llengua habitual en aquest territori.
Un territori on no tan sols es parla català, sinó que hi ha nascut iniciatives sòlides en defensa de la llengua, com ara l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) o l’Associació de Famílies del Matarranya en Defensa del Català, que va encapçalar ara fa un any i mig una lluita important per a mantenir el català a l’institut de Vall-de-roures. L’ASCUMA, que fa dècades que treballa amb consistència per la comarca –és una coincidència curiosa, si ho voleu dir així–, va nàixer l’any 1989 precisament a la Freixneda, un dels dos pobles on ara s’ha filmat aquesta pel·lícula.
Tanmateix –i això és molt greu– en el film aquesta realitat, allò que parla la gent, allò que és la gent, ha estat completament esborrat.
Per això quan abans he dit que les crítiques a la catalanofòbia del film havien suscitat una controvèrsia notable he dit també que la considerava curta. Perquè a mi em sembla molt més gros que maten i amaguen la realitat de la llengua i del país a la Franja de Ponent –perquè encaixe definitivament en la seua “Espanya buida”– que no pas que ens acusen –que també és gros, això– els catalans de la resta del país de lladres. I no he vist, ho he de dir, prou protestes sobre això.
Al cap i a la fi, tots hauríem de ser conscients que el somni final dels catalanòfobs és que no parlem i que no existim. I que això passe al conjunt de pobles i comarques que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó parlem la llengua catalana. En definitiva, és allò que posa en pràctica, sense cap mena de vergonya, la pel·liculeta en qüestió.
PS1. Maria Rosa Biadiu Robaina va morir a noranta un anys acabats de fer, a la seua ciutat de Nova York, la matinada de dissabte passat. La trobarem molt a faltar.
PS2. Avui falten quaranta dies justs per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Arnau Lleonart explica en aquest reportatge quines són les grans incògnites de les votacions. I Ot Bou es pregunta en aquest altre reportatge si el moment del PSC no és tan dolç com aparenta ser.
PS3. Antoni Clapés és un dels poetes i editors de poesia més importants del país. Ara l’editorial Raig Verd acaba de publicar Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés, i Assumpció Maresma ha conversat amb ell en una entrevista en la qual es diuen coses importants.
PS4. Diana Zeyneb Alhindawi és un dels poquíssims periodistes que ha aconseguit d’entrar al Sudan des que hi començà la guerra civil. Avui, amb les seues fotografies, ens ofereix un retrat estremidor de la situació: “Una fam apocalíptica plana sobre el Darfur, enmig de la impotència de les organitzacions humanitàries”.
PS5. El model de VilaWeb es basa en el fet que uns quants paguen una quota voluntària perquè les informacions que publiquem puguen ser d’accés obert per a tothom, cosa que afavoreix una expansió del model de país i de món que probablement, amb els matisos que calga, tots compartim i volem. Tanmateix, per a continuar-ho fent necessitem imperiosament augmentar el nombre de subscriptors. Si ja ho sou, moltíssimes gràcies. Però si llegiu cada dia VilaWeb sense pagar res, us demane per favor si podeu fer un petit esforç i subscriure-us-hi, o bé fer una donació voluntària, anant a aquesta pàgina.
