La catalanofòbia com a estratègia comercial

Perdoneu l’anècdota personal, però aquests dies m’ha passat un fet poc freqüent que voldria compartir amb vosaltres. Servidora ha adquirit un tal producte elèctric i, en obrir la capsa, quina no ha estat la meua sorpresa en començar a llegir el paper que deia així: ‘Instruccions de muntatge / Instrucciones de montaje / Instructions de montage / Assembling instructions / Instruções de montagem’. Faig un punt i a part per a qui s’ho vulgui mirar dues vegades.

Més que el fet en si, la cosa que volia compartir és l’emoció, la trista emoció, de veure la meua llengua naturalment representada en un full d’instruccions, més enllà d’uns pèsols de l’Eroski o uns iogurts del Bonpreu. I encara l’estranyesa de veure-la al començament de tot, com si fos, jo què sé, la llengua del país on he comprat el producte –oh, espera!–, i amb un cos de lletra en peu d’igualtat amb la resta d’idiomes del paquet.

Aquests detalls que semblen obvis, en realitat no ho són tant: que el català figuri en primer lloc en un producte comprat a Catalunya, ves quina cosa, estalvia al consumidor catalanòfon el típic recorregut entre els cinc, deu, vint idiomes de les instruccions a la recerca de l’alternativa a la nostra parla inexistent, que pot ser l’ES, el FR, l’IT, o el que sigui que ens toqui entendre. Respecte d’aquest detall, servidora no pot evitar de sentir una enveja no del tot sana pels meus conciutadans que, afortunats ells, mai no han hagut de passar per tots aquests procediments i sentiments estranys.

El parlant d’una llengua que els fabricants sempre donen per descomptada no ho viu com una sort, que el tinguin en compte, sinó com la més lògica normalitat. De la mateixa manera, algú que ha viscut tota la punyetera vida sense poder llegir un puto prospecte de medicament en la seua llengua, a la força acaba assumint la seua discriminació com una normalitat. D’aquí ve l’alegria, la trista alegria, de quan un paperet et recorda que això que vius no és normal, per si t’hi havies acostumat, i que la normalitat a la qual has d’aspirar és la contrària.

Avançant una mica més, una altra sorpresa agradable de les instruccions que dic és que el text era escrit en un català impecable. El vocabulari tècnic era exacte, els accents anaven cap a on havien d’anar, les frases no eren producte d’un googletranslator directe del castellà. Hi havia mirament, hi havia cura, un detall que sol fallar quan els dos anteriors no fallen. En aquell moment ja sí que no em vaig poder resistir i vaig anar a la capsa a saber més del fabricant. I l’última sorpresa ja no va ser tal: en les sis cares de l’envàs, havia desaparegut l’idioma que amb tanta naturalitat s’introduïa a dins, el que et trobes un cop comprat, quan ja fa més mandra de tornar.

Aquesta ‘caiguda’ de l’idioma m’ha fet pensar en la notícia que Consum ha decidit deixar d’etiquetar la seua marca blanca en català. Segons diuen, no rigueu: ‘a fi de millorar la llegibilitat’. La ‘llegibilitat’. He, he. M’imagino la junta de cooperativistes intentant empescar-se una manera tècnica de fer dir ‘qué pone en tu DNI’ a un paquet de pèsols. I tot per donar gust als clients catalanòfobs abans que als catalanòfons, que són molt poquets, pobrets. Perquè els seus estudis de mercat deuen dir que els odiadors són legió, i per tant, l’odi guanya. I perquè, davant de l’auge de la catalanofòbia, com a empresa tens dues opcions: o patir-la en forma de boicot, o entomar-la i tornar-la rendible per al teu negoci. Algú pot dir: com si l’odi al català fos un invent d’ara, a la qual cosa només s’hi pot respondre que no és cap excusa de res, i tot seguit continuar amb allò que anaves dient.

Servidora, com molts catalans, va aprendre la paraula ‘creïlla’ gràcies a l’etiquetatge –ara sé que illegible, no sé com me’n vaig sortir– de les patates fregides del Consum. Com també molts hem après la paraula ‘esnea’ amb la llet del Caprabo-Eroski, i ‘poupança’ amb els paquets d’Ausonia, i ‘nebulización’ amb el Vicks VapoRub. Són paraules que no sabríem dir quan van entrar a la nostra vida, que les hem llegit mentre esmorzem, o quan tenim la regla, o ens refredem, o fem el vermut; paraules que volten per casa nostra com si també fos casa d’elles. No entenem a qui pot fer nosa un idioma (més) a la seua llar, qui pot boicotar un producte perquè està ‘tacat’ d’unes paraules, si no és algú malalt o corcat per dintre. Sense les ‘creïlles’ del Consum, ara ja sé que no em trobaré més la paraula a la meua cuina. I així és com els odiadors hauran aconseguit privar-me del dret d’aprendre qui sap quantes varietats valencianes més. La cultura no és el seu fort, ja ho sabem, i per això també els combatem.

En fi, que aquest article seria ben malaguanyat, a més d’incongruent, si s’interpretés com una crida al boicot d’un súper. Això seria quedar-se guenyo mirant el dit, abans que no veure una lluna de tres mil cinc-cents quilòmetres de diàmetre. Pel que fa als clients que busquen allò que el Consum oferia i ara no oferirà, és lògic pensar que ho buscaran en un altre súper; i pel que fa a la resta, podran trobar al Consum allò mateix que poden trobar en quatre-cents mil súpers més. Per tant, aquesta estratègia per ‘millorar la llegibilitat’ sembla que no pretén satisfer ‘més’ qui ja hi comprava, sinó plaure i atraure clients allà on els catalanòfobs són un mercat creixent. La mateixa estratègia d’empreses com Freixenet, que ha convertit en màrqueting el fet de dir cada mes que se’n va de Catalunya. La mateixa que fa que Jazztel no pateixi perquè li penalitzi, ans al contrari, que una teleoperadora seua digui ‘independentista subnormal’ a una potencial clienta. En una economia salvatge que no entén en ètica, la catalanofòbia és un odi que ven.