‘La casa sota la sorra’, aventura i acció per a estimular la lectura

Els baixos índexs de comprensió lectora han suscitat nombrosos debats aquests darrers temps sobre la importància de la lectura i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin millors i que no abandonin l’hàbit.  Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests últims seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i ara també com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966); Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974); L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983); 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no ho han fet, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.

Quan Joaquim Carbó (1932) va començar a escriure la primera de les aventures protagonitzades per Pere Vidal no podia ni imaginar l’èxit que arribaria a tenir La casa sota la sorra, un llibre que ha tingut més de seixanta edicions, que s’acosta als 200.000 exemplars venuts i que és un clar exemple de llibre de llarga durada que tota literatura ha de menester per a consolidar-se.

Carbó ha estat sempre un escriptor ambiciós. La seva ambició ha estat construir un país millor i això vol dir un país més lector, i per tenir un país més lector i en català calia construir noves aventures per a nois i noies després de l’ensulsiada que havia significat la guerra de 1936-1939, que havia anorreat la tradició de pre-guerra, la de les novel·les de Folch i Torres i companyia, per a entendre’ns. Carbó és un dels fundadors de la revista Cavall Fort, i, en vista de la necessitat, va començar a escriure els contes que es publicaven a la revista, una tasca ingent.

Lector incansable de premsa, les notícies han estat una de les fonts constants d’inspiració de l’escriptor. Un dia en va llegir una sobre la troballa fantàstica d’una casa fascinant sota l’arena del desert, un autèntic palau mortuori, i amb això va tenir el germen d’una aventura singular.

L’argument

L’argument de la novel·la és força senzill: Pere Vidal, un jove català sense ofici ni benefici, un cul d’en Jaumet, aventurer i poliglot, fort i esportista, respon a un anunci de diari que ofereix una bona feina: cerquen algú que parli bé anglès i alemany i sigui bon nedador. Vidal és contractat per una misteriosa organització, la del senyor Ti, un antic científic, enginyer i oficial nazi que desenvolupa tota una organització secreta en una ciutat amagada sota la sorra del desert, al Sudan. En Pere està disposat a fer de tot, si paguen bé, però fins a un límit, i quan Ti en fa un gra massa engega una revolta contra l’organització. Abans d’arribar-hi coneix un negre sudanès, en Henry Balua, de qui es fa amic, que resulta ser un membre de les forces especials del país. Tots dos emprendran una llarga fugida de la casa sota la sorra per mirar d’escapolir-se dels homes de Ti i posar fi a l’organització criminal.

Deu motius per a recomanar-ne la lectura:

1. El gust per l’aventura. La casa sota la sorra entronca perfectament amb la tradició de les grans novel·les d’aventures del segle XIX, que han seduït milers de lectors, i amb les continuacions i modernitzacions d’aquestes obres al segle XX. En un moment en què l’aventura continua essent una de les principals passions lectores de grans i petits, cal reivindicar un llibre que en fa bandera de manera totalment desacomplexada.

2. Tota una lliçó d’arqueologia i geografia. Un dels grans debats que hi ha avui dia en el món educatiu és el de l’adquisició de coneixements. Sens dubte, la lectura és una de les millors eines per a estimular la curiositat envers aquests coneixements. En relació amb això, Carbó és un mestre sense parió. Pere Vidal ha d’arribar a Egipte i travessar el país cap al sud a bord d’un vaixell fluvial que el porta pel Nil. Abans ha visitat les piràmides que hi ha a prop del Caire, i en el viatge des de Barcelona fins a Egipte ha desembarcat a Alexandria. Naturalment, passa per Abu Simbel i s’endinsa en el Sudan en el moment en què es construeix la presa d’Assuan. La divisió del Nil entre el Blanc i el Blau, el creuament del tròpic, la diversitat de paisatges africans i de tribus…, tot això –tan ben documentat– és una font d’informació i coneixement de primera que estimula, sens dubte, a agafar un atles ni que sigui per a resseguir el viatge de Pere Vidal. Però és que, a més a més, i malauradament, moltes de les zones que descriu Carbó són d’una vigència informativa absoluta.

3. El personatge de Henry Balua. Si Pere Vidal, com veurem tot seguit, és el gran protagonista del llibre, Henry Balua n’és el personatge més valuós. Balua és un policia negre que treballa a la Tercera Secció de la policia del Sudan. És un gran idealista que té per objectiu la prosperitat del seu país i, per extensió, de tot el continent africà, en plena descolonització. Cal pensar que en el moment d’escriure el llibre el Sudan feia tot just deu anys que havia aconseguit la independència i es trobava enmig de la primera de les dues llargues guerres civils. Balua és un personatge que sorprèn en Pere per la seva formació excel·lent i per les conviccions. Ara, en un moment en què hi ha tants focus posats sobre l’emigració, ens hauria d’ajudar a ampliar la nostra perspectiva.

4. La cura en la llengua. Escriure per a joves no vol dir ni fer els llibres més fàcils ni ser descurats en la llengua, ans al contrari. En uns moments en què la indústria editorial sembla que vol tractar els lectors d’una manera infantilitzada i en què els llibres sovint fan baixar el nivell d’exigència lectora i lingüística (ja se sap que a l’ensenyament s’ha aconseguit moltes vegades igualar els nivells per sota, cap a la baixa i la mediocritat), el llibre de Carbó és d’una riquesa paremiològica notable, és perfectament estructurat, no defuig cap mena de complexitat ni n’abusa i permet de gaudir de la lectura. El 1966, en ple franquisme, Carbó tenia molt clar que calia escriure per a nens i joves, que calia engrescar-los en la lectura, que calia que fos en la nostra llengua i que el producte havia de ser de qualitat. Uns principis que caldria recuperar.

5. El ritme de l’acció. Com que és una bona novel·la d’aventures, el lector de La casa sota la sorra no es pot avorrir mai, perquè hi passen coses contínuament i a un ritme molt intens. De fet, en alguns moments s’agraeixen les petites pauses descriptives per a poder assimilar tot allò que passa a en Pere i en Henry. És impossible d’avorrir-se.

6. L’ús fabulós de la descripció. Per poder traslladar-nos a tots els escenaris esmentats suara, Joaquim Carbó fa ús de tots els recursos de la descripció, sempre al servei de la història, mai per exhibir-se. L’aspecte més atractiu de les descripcions és la capacitat d’inventar la ciutat de Ti sota la sorra, però també tots els detalls del vaixell que porta en Pere i en Henry Nil amunt, per exemple. En això Carbó sí que és deutor de les grans novel·les vuitcentistes, però passades per la modernitat del segle XX.

7. La ideologia moral. Ja hem explicat que la novel·la s’escriu el 1966, en ple procés de descolonització de l’Àfrica. El personatge de Herny Balua ens fa veure les esperances dels africans en el seu futur i les necessitats que tenen. Amb el temps, hem pogut assistir a molts fracassos d’aquests ideals i dels somnis dels habitants de tots aquests països, però la reivindicació de la utopia, en aquests moments de desencís, també és molt important i, sens dubte, els valors que es proposen a la novel·la són perfectament vigents avui dia.

8. El personatge de Pere Vidal. Un dels grans encerts de La casa sota la sorra és el personatge principal, Pere Vidal. És el contrari dels herois arquetípics a què estàvem acostumats: no té una moral irreprotxable, de cap manera. Ha estat un cercabregues, ha estat a la presó a Alemanya per una baralla amb un mariner, i no té gaires escrúpols a l’hora de fer una feina si és ben pagada. Contrasta fortament amb el seu germà, treballador de banca i ensopidot (magnífic el joc de referents de Carbó, perquè durant molts anys ell va ser treballador de la Caixa), però en Pere no deixa de ser un tipus noble que sap que hi ha límits que no pensa traspassar, i aquesta evolució és molt interessant.

9. La lluita contra el totalitarisme. El malvat de la novel·la, el senyor Ti, és un antic oficial nazi que ha intentat de reproduir algunes de les dèries del feixisme alemany a la ciutat sota la sorra. Carbó ens explica –reitero el moment de la publicació del llibre, 1966, vint-i-un anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i en ple auge de la cacera de nazis– una història que a més a més entronca amb els grans interrogants sobre els homes i dones que havien estat a les ordres de Hitler i que no havien estat capturats. Així mateix, ens alerta clarament en contra de les organitzacions totalitàries i unipersonals com la del senyor Ti.

10. Les adaptacions. Arran de l’èxit del llibre ben aviat se’n féu una sèrie de còmics per a la revista Cavall Fort i Carbó mateix va escriure una sèrie de novel·les protagonitzades pels mateixos personatges. Els còmics de Cavall Fort varen ser il·lustrats per Josep Maria Madorell. D’una altra banda, la novel·la es va adaptar al teatre el 2010 i es va estrenar al Teatre Nacional. Va ser un muntatge de la companyia Egos Teatre.

En definitiva, La casa sota la sorra s’ha convertit en un clàssic que resisteix molt bé el pas del temps, que pot engrescar molts joves en la lectura, que no renuncia a una llengua literària, que manté la passió per les aventures, un ritme trepidant i uns personatges ben definits i que a sobre aporta coneixement. Potser això n’explica l’èxit d’ençà del 1966. Una novel·la per a engrescar tothom a la lectura i tot un antídot contra l’avorriment!