La carta de la mare de l’Adrià, el noi d’Esplugues del CDR en cerca per terrorisme

El programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de Mònica Terribas, ha rebut una carta de la mare del jove d’Esplugues de Llobregat, membre d’un CDR, que des del 10 d’abril proppassat és en cerca per les acusacions que la fiscalia ha fet contra ell de rebel·lió i terrorisme. Aquell mateix dia i amb les mateixes acusacions van detenir Tamara Carrasco, membre del CDR de Viladecans. La carta, la signa la mare del jove, l’Adrià, que fa cinc setmanes que no veu el seu fill. Hi expressa la impotència, l’enyorança i el desconcert.

«Diuen que el meu fill és un terrorista. Volen detenir el meu fill perquè diuen que és un terrorista. M’ho he de repetir una infinitat de vegades per creure-m’ho. És un malson, del qual no en desperto. Jo no sóc experta en lleis ni en codis penals, però des d’un pensament lògic i planer, terrorisme té a veure amb terror. I jo us dic que, de terror, sí que n’hi ha. Qui t’acusa és qui l’imparteix. És terror quan t’entren a casa de matinada advertint que et tiraran la porta a terra. És terror quan escodrinyen tots els racons de casa teva, de la teva intimitat, buscant no saps ben bé què, dient-te “colabore, señora, colabore”. És terror quan troben a l’habitació del teu fill uns cordills, i tot i que els expliques quin és el seu ús innocent, apunten a l’acta de l’escorcoll que han trobat metxes. Impotència. És terror quan tractant-te de manera educada i correcta saps que t’arruïnen la vida en aquell mateix moment. Saps que mai res no tornarà a ser com abans. És terror quan, en marxar, et fan una encaixada de mans però et veuen com la mare d’un terrorista. Això és crueltat, això és cinisme. És terror quan constates que aquells que t’han de protegir de perills dolents t’acusen del que no és cert, del que no has fet i et deixen impotent, exposat i assenyalat i vulnerable. És terror quan, sabent-te amb la veritat i la raó, sents que no tens opcions. És terror quan de manera atzarosa, gratuïta, insensible, agressiva, intencionada, t’utilitzen per a atemorir la societat. Amb l’energia d’un llamp, quan et cau al cap, no et maten, però et pretenen destrossar el fill, a tu, als que més estimes, la teva gent, quan les paraules injustícia, brutalitat, manipulació, violència, desproporció, terror queden curtes és que el problema és immens. Mai no hauria pogut imaginar que una cosa així ens pogués passar a nosaltres, li pogués passar al meu fill. Som gent de pau, social, solidaris, compromesos, amb vocació de servei als altres. Amb la mà ben estesa et donen la gran bufetada, pretenen fer trontollar aquells valors i principis que durant generacions familiars hem anat forjant com un gran tresor. I quan veig la vora de l’abisme penso que el gir punxegut del futur i en el noble fill malmès trobo mans adolorides també, incondicionals i valentes, que m’estiren amunt i em fan mirar el cel. Mai els ho podré agrair del tot. Gràcies. Injectar prepotentment el verí del dolor i de la por és molt mesquí, però el que ignoren és que sabrem transformar el verí en exilir de vida, dignitat, esperances i somnis.»