12.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 13.04.2021 - 11:03
Carles Riba (1893-1959) és, sense cap mena de dubte, una de les personalitats culturals més importants de la nostra literatura. Els seus poemes s’estudien sobradament a la universitat i el seu mestratge en molts àmbits és inqüestionable. Riba se’ns apareix sovint com un home d’una gran seriositat, d’un rigor impecable i d’uns coneixements amplíssims, i aquesta és la imatge que ha transcendit majoritàriament. És cert que l’edició dels seus volums de cartes han permès de mostrar una cara més afable, més familiar i més desconeguda, però la projecció del mite Riba continua lligada a la seriositat.
Carles-Jordi Guardiola ha estat una de les persones que més ha estudiat el llegat humà de Riba i n’ha editat els volums de cartes. Qui fou l’editor de la Magrana durant vint-i-cinc anys (editorial que va néixer amb una clara servitud política i lligada a l’ala cultural del PSAN) no ha deixat de banda la figura i, fa poc, li va dedicar un estudi molt important i contextualitzador: Carles Riba. Retrat de grup, que posava l’accent en Riba però també en els seus companys de viatge –i que era molt d’agrair en un país on la crítica literària continua aferrada al text i moltes vegades obvia el context. Ara continua la seva tasca i ha publicat Els poetes també riuen (Abadia de Montserrat), que constitueix una nova aportació als estudis ribians, però que sobretot té la virtut de contribuir a la dessacralització del poeta.
Aquesta vegada, Carles-Jordi Guardiola recull el testimoni de deu persones que varen conèixer de primera mà el poeta per oferir-nos-en una visió molt més polièdrica. Són testimonis que tenia enregistrats de primera mà o que formaven part d’algun documentari sobre Riba, com el del programa El meu avi, i en el conjunt del llibre destaquen dos aspectes que segurament sorprenen i contrasten amb la imatge habitual de Riba: la tendresa i l’humor. D’aquí prové el títol del volum. Aquesta faceta només la coneixien potser els més íntims, que són els testimonis que finalment ha aplegat per confegir aquest llibre.
Així, el llibre aplega les vivències de dues alumnes: d’una banda, Mercè Badosa, que va rebre instrucció de Riba el 1930-1931 a la XVI promoció de l’Escola de Bibliotecàries; i d’una altra, Montserrat Sunyer i Gaspar, que en la postguerra va rebre classes particulars de Riba. També comptem amb el testimoni d’Eugènia Crexells, filla de Joan Crexells, que a la mort del pare quedà afillada de Riba. Explica Carles-Jordi Guardiola que “el testimoni d’Eugènia, un esperit lliure, com el lector podrà comprovar, és central en aquest projecte”.
A més, tenim les paraules de Marçal Olivar, company de la Fundació Bernat Metge que s’acabarà casant amb Mercè Badosa; les del jove poeta Joan Perucho i d’Albert Manent, “informador privilegiat i confident tant per ser veí com per ser fill de Marià Manent”; les de Joaquim Molas i Joan Triadú; i les de Ricard Torrents, que “assumeix la representació del grup de seminaristes de Vic que tant van influir en el Riba dels darrers anys”.
Guardiola ha decidit d’incloure també el testimoni de Camilo José Cela “pel respecte i consideració intel·lectual que tenia per Riba i també com a soi-disant representant del grup d’intel·lectuals castellans que Riba coneix a partir dels congressos de poesia”. S’hi inclou, a més, el record de Narcís Bonet, llavors un jove aspirant a músic.
I atenció, que al llibre hi ha sorpreses i alguna de primer ordre: aquell home tan seriós i solemne i amic dels clàssics grecs era un hedonista en potència. Eugènia Crexells explica que un dels somnis que havia tingut sempre el poeta era el de banyar-se nus amb la seva dona en alguna platja solitària i Albert Manent assegura que feia moltes bromes de bon to en què adés i ara hi havia alguna anècdota de tipus eròtic, això sí, d’un erotisme elegant i polit.
Glòria de les lletres catalanes
Una de les entrevistes que marquen la importància del poeta és la que es recull amb Camilo José Cela, en què afirma: “Amb sis homes com Carles Riba, Espanya seria Europa, estaria per sobre de França i Alemanya. Carles Riba va ser un exemple de dignitat i permanència, una actitud que va mantenir tota la seva vida. Crec que tots hem estat injustos en no col·locar Carles Riba en el lloc que es mereix, que és altíssim i importantíssim. Crec que és una de les grans glòries de les lletres catalanes i universals […]. Em sembla un home d’una integritat exemplar.” Cela va publicar poemes de Riba en català i traduïts al castellà a la revista Papeles de Son Armadams, i explica: “Els espanyols teníem pocs drets, però els pocs que teníem no els exercitàvem. I un era fer el que ens donava la gana i no passava res. I així es publicaven les poesies, tot i que no tenien importància política. El que passa és que eren en català, llengua proscrita, però no a la meva revista. Al número 1 ja hi havia poemes en gallec i en català i crec que Carles Riba va aparèixer al número 1 […]. Estava traduint un gran poeta, un home d’una cultura enorme.”
A les entrevistes també veiem que Riba, amb la porta de casa sempre oberta, exerceix mestratge en les generacions més joves, que sovint s’hi acostaven amb el respecte reverencial que els imposava a molts la seva figura i el compromís derivat de l’experiència de la guerra i de l’exili i, sobretot, la seva lluita constant per a evitar els partidismes. Així, Joan Perucho diu en l’entrevista: “Exigia rigor i ensenyava no el que calia fer sinó el que no es podia fer. No volia que els joves se li assemblessin sinó que fossin els mateixos amb autenticitat.” I tant Triadú com Molas el consideren un mestre cabdal, una imatge molt més propera a la que ens ofereix en algun moment l’entrevista amb Eugènia Crexells.
Explica: “Li agradaven molt les cançons napolitanes i la Sofia Loren, amb aquells escots. Oh, es tornava boig. ‘Això és una dona, això és una dona.’ Em feia gràcia, la gent no li coneix aquesta faceta, però hi era. No era un conquistador, però les dones li agradaven. El que l’amoïnava molt era que li diguessin que era un poeta obscur. Pobre, això el posava negre; no li agradava gens.”
Tot i aquestes passions, la gran dona en la vida de Riba va ser la poeta Clementina Arderiu, amb qui formaven un matrimoni ben avingut i compenetrat, malgrat les dures experiències compartides i la difícil situació econòmica que els va acompanyar tota la vida. A la vellesa varen tenir la recompensa de poder gaudir de la mítica caseta de Cadaqués que li regalaren els seus companys. Però Arderiu tenia certes reserves sobre les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries, qui es mirava amb un punt de gelosia. De totes maneres, si hi va haver res, va ser més per part d’elles envers el mestre que no pas a la inversa, i tot molt en el camp platònic, com no podia ser d’una altra manera en el gran especialista en grec. Badosa explica: “Érem noies que teníem vint anys. I en Riba era un home tan savi i tan apassionat i tan sensible que ens abocava i ens donava tot el que tenia. Era un home que parlava amb una gran generositat. A la classe semblava que ell s’ho passava tan bé com nosaltres escoltant-lo. Parlava de tot. La seva assignatura era Història de la Literatura Universal. És clar, hi havia punts que coneixia més –tot i que em sembla que ho coneixia tot- perquè potser en aquell moment hi estava treballant, com era la literatura grega.”
En definitiva, deu testimonis que humanitzen Riba i ens en mostren una cara totalment diferent, la cara riallera i hedonista.
