06.03.2024 - 21:40
L’article d’avui té contingut sensible i explícit, personal i aliè. Us ho vull advertir. He llegit una notícia i se’m glaça l’ànima. Sota engany i sense permís, entre el 1966 i el 1970, a més de 4.000 nenes i adolescents indígenes de Grenlàndia, els van introduir un DIU vagina endins, un anticonceptiu intrauterí. L’objectiu polític que hi havia rere aquella violència? Limitar el creixement de la població impedint embarassos. Ara, aquelles dones han demandat Dinamarca per haver abusat dels seus cossos i de la seva llibertat. Naja Lyberth, una de les afectades, que aleshores tenia catorze anys i que ara en té vuitanta, reclama “recuperar la nostra autoestima i el respecte pels nostres ventres. No hi ha cap govern que tingui el dret de decidir si has de tenir fills o no”. A banda de la humiliació, les conseqüències d’aquella violència mèdica han significat per a moltes la limitació de la seva fertilitat, dolors, hemorràgies internes i infeccions abdominals durant dècades.
M’imagino aquelles nenes tan joves dins les consultes mèdiques on els van col·locar aquells DIU. Penso que soles que es devien sentir i se m’encén una empatia total cap a elles. Em torna un record al cap, un record de mi: jo, sentint-me tan sola com elles, en unes altres circumstàncies, en una consulta ginecològica.
Fa uns quants anys vaig tenir un avortament. El cor del fill que esperava es va aturar. No hi havia sala d’operacions disponible per a aspirar-me el fetus i el vaig dur mort a dins el ventre una setmana. Com que ja havia perdut un altre fill anteriorment, van dir-me que calia fer una biòpsia per saber què havia passat. Aleshores no sabia que aquella experiència ginecològica em marcaria emocionalment com em va marcar. I tampoc no sabia que necessitaria escriure sobre aquells fets. Igual que ens passa a la gran majoria, vaig afrontar aquella intervenció amb una automàtica valentia forçada, i amb un desconeixement absolut de com anava el procediment. Sol ser així com encarem els processos mèdics: ens posem en mans de professionals que no coneixem de res, des de la por i amb molta manca d’informació. Les consultes de clíniques i hospitals són fredes i costa d’esgarrapar d’algun lloc el caliu i el confort que ens cal quan som dins una d’aquelles cambres de parets i bates blanques, de pulcrituds alienes al nostre patiment. Els metges tenen autoritat i nosaltres, com a simples pacients, fem cas de tot el que ens diuen sense gosar contradir res, malgrat que els professionals tenen el coneixement, però que el cos és nostre. En aquella ocasió, quan la doctora em va demanar que em despullés, que em nués la bata i que m’estirés a la llitera eixancarrada, amb un turmell recolzat a cada gambera, vaig obeir. Si sou homes que em llegiu, segurament us costarà d’entendre què sent una dona quan es col·loca en aquesta postura. Com que el vostre gènere probablement no us portarà mai a viure una situació similar, m’agradaria que recordéssiu la darrera visita al dentista: la desagradable sensació de la boca forçadament oberta i unes mans alienes a dins, fent-hi moure estris estranys als quals no esteu habituats. Potser, com a homes, algun dia us han fet un tacte rectal mentre estàveu de quatre potes, amb el cul “en pompa”, damunt una llitera, davant un metge. Esgarrapeu una mica d’aquella incomoditat viscuda i us aproximareu a la dura i violenta sensació que implica obrir-se de cames en una consulta mèdica, en aquella postura de forçada vulnerabilitat. Els instruments quirúrgics que acompanyen aquests procediments, i que han estat majoritàriament inventats per homes, sovint ens resulten sinistres. Malgrat que vosaltres sou actius sexualment, no soleu fer-vos revisions anuals per a revisar el vostre òrgan reproductor, però les dones, anant bé, sí. Anualment, la cita per a la citologia. Anualment, un espèculum obrint-nos la cavitat vaginal a la força perquè hi entrin uns altres aparells. El dia de la biòpsia de què us parlava, un cop ja tenia l’espèculum a dins, la doctora va introduir-me dins la vagina unes tisores enormes per arribar fins al fetus mort i pinçar un trosset d’aquell cos diminut amb l’objectiu de poder-lo analitzar. Tot, sense cap mena d’anestèsia. Aquell dia em vaig sentir un vedell esventrat. Una dona tremolosa i covarda, incapaç de resistir amb la fortalesa que el món esperava d’ella, sense trontollar físicament i emocional. Vaig acabar sagnant i vomitant; primer vaig perdre els sentits i després el coneixement. I m’imagino, que malgrat que a les noies indígenes de Grenlàndia els introduïen un DIU sense el seu permís, també es van sentir violentes, només pel que significa que et furguin entranya endins. Allò que més mal em fa, ara que recordo aquell procés dolorós, és la falta d’empatia que va mostrar la doctora durant tot el procediment. Una situació que probablement també devien viure les noies indígenes. Ara, quan hi penso, no recordo tant les tisores funestes com la distància emocional entre nosaltres. Quan vaig entrar a la consulta, la doctora no es va presentar. Tenia els ulls enganxats al teclat de l’ordinador. Em va dir que allò que estava a punt de viure no faria mal, malgrat que ella, com a pacient, no havia patit mai aquella situació. Recordo la tristesa i la solitud que vaig sentir. Recordo haver trobat a faltar unes paraules amables que em diguessin alguna cosa que em donés permís per a plorar, per a cridar –si esqueia–, i per trencar-me emocionalment davant de tant de dolor carnal i emocional.
Penso en les nenes indígenes de Grenlàndia, penso en totes les dones que en el curs dels segles, i encara ara, arreu del món han hagut de patir soles la violència mèdica, la manca d’empatia, el tracte vexatori. Penso en totes les dones que han estat tractades com bestiar mentre els arrencaven fills del ventre, mentre els amputaven el clítoris, mentre les sotmetien a la infertilitat imposada. Penso en el seu dolor callat i allargassat en els anys, sostingut des de la solitud, i penso en les dones que van morir, en el pitjor dels casos, o en les que van acabar tancades en presons per haver-se rebel·lat contra tanta ignomínia envers el nostre gènere i envers els nostres cossos, tot per culpa de supersticions, de religions, de tabús i de legislacions masclistes redactades per homes i sota la voluntat de governs encapçalats per homes.
Penso en nosaltres, en les dones, que sagnem un cop cada mes durant anys per portar vida a la vida, per portar fills al món, alguns de mascles que després, lluny de venerar-nos, lluny d’entendre que és dels nostres ventres d’on neix tot, acaben tractant-nos pitjor que als animals guiats pels seus interessos que ens aniquilen.
A qui correspongui, que demani perdó, que repari els danys causats; a la resta, només us demanem els mínims: que no poseu en dubte les nostres narracions encara que el nostre relat per a vosaltres vulgui dir assumir que viviu en un món, el vostre món, tan funest i sovint tan injust i cruel cap a nosaltres, les dones.
