29.12.2019 - 21:50
El capvespre del dissabte 27 de desembre de 1969, uns joves s’estaven asseguts al banc de la plaça del Pati, a la parada de taxis de Valls. Un va comprar el Tele-Exprés a cal Mariné. La portada sencera era dedicada a Biafra, amb una foto de joves anglesos protestant a Piccadilly Circus, una plaça força més llunyana. I expliquen que n’hi va haver un, en ‘Ramallets’, que en va fer un banderí i que en aquell moment va néixer la idea del Club de Futbol Biafra.
A la iniciativa, s’hi van afegir uns vint joves d’entre dinou i vint anys. Alguns ja feia temps que retallaven les petites notícies que sortien als diaris, que provaven de seguir què passava amb aquell poble africà ignot, de Nigèria, que havia gosat declarar-se independent i el massacraven. Eren temps de censura franquista i d’imaginació. Els temps de les campanyes esportives franquistes del ‘Contamos contigo’, potser una via de desfogar els joves i allunyar-los de la imparable crítica contra la dictadura que creixia ben a poc a poc, tímida i en veu baixa.
En la primera notícia que van publicar els del CF Biafra per informar que havien perdut el primer partit per 6 a 1 contra el CF Bonavista, explicaven així el seu naixement: ‘Sentint la necessitat de practicar algun esport, un grup de joves ens hem unit, fent-nos ressò de l’eslògan “Contamos contigo” per a formar un equip de futbol que hem batejat amb el nom de CF Biafra.’ Ells escrivien les cròniques dels partits en català i la revista Juventud de Valls, setmanari falangista amb el jou i les fletxes a la portada, com molts en aquell temps, els les traduïa al castellà.
‘Caldria explicar què significava anys enrere la paraula Biafra’, han escrit els fundadors, posteriorment. ‘Ens arribaven notícies en què Biafra, poble igbo, lluitava per la seva independència, del seu esclafament com a poble, que la premsa europea qualificava de genocidi i que significà molts sacrificis de vides humanes. Nosaltres teníem un entorn negatiu. El català era prohibit i no s’ensenyava. Es donaven medalles i premis als qui no s’ho mereixien. Començava a perfilar-se la democràcia. No teníem restaurada la Generalitat. Intentàvem publicar les cròniques dels partits en català i la resposta era que no podia ser, que només tenien un 10% autoritzat i que amb les esqueles ja se superava.’
L’equip del Biafra va estar en actiu del 69 al 78 a la tercera regional. Ho feien per jugar i passar-s’ho bé. La samarreta amb el mig sol groc de la bandera del país agradava molt. Els acollien amb simpatia. Els feien gests de complicitat. Van arribar a tenir dos-cents socis i un equip juvenil. Amb els anys, els fundadors es van anar retirant i el club va tancar. Però d’aleshores ençà Biafra sempre ha estat al seu cor. Els ha obert la porta a un món de relacions i reivindicacions que, si no hagués estat estat per les seves inquietuds polítiques i una portada de diari, no haurien conegut mai.
La guerra de Biafra (1967-1970), un fet clau del segle XX
La portada de Tele-Exprés va ser decisiva per al naixement de la solidaritat dels joves vallencs envers Biafra. Aquella guerra, juntament amb la coetània del Vietnam, van ser els primers conflictes internacionals mediàtics. Els primers (potser els darrers…) en què el periodisme tenia un paper molt important, el seu, de mostrar al món què passava i denunciar les massacres contra la població civil, indefensa. Qui no recorda les imatges dels nens moribunds de caps i panxes inflades de Biafra? Potser era una de les més terribles que s’havien vist fins aleshores després dels esquelètics supervivents dels camps nazis.
Biafra va ser el primer conflicte internacional mediàtic en què l’horror genocida del neocolonialisme es va televisar. Només feia sis anys que Nigèria era independent i les fronteres no propiciaven les llibertats dels diversos pobles i ètnies abans dominats pels britànics. Aquella descolonització, com totes, havia estat una forma d’apuntalar per sempre més el negoci africà de les metròpolis.
El 30 de maig de 1967, el tinent coronel Odumegwu Emeka Ojukwu va declarar la independència de la regió sud-est de Nigèria, que passà a anomenar-se República de Biafra. Allí, especialment al sud, al delta del Níger, s’hi trobava el 67% del petroli nigerià, que els sis anys anteriors, des del 1960, havia tingut el creixement més elevat del món, un 65%. Nigèria ja era el tercer productor africà de petroli, després de Líbia i Algèria, i l’onzè del món. El petroli i les expectatives de riquesa que generava van ser una de les claus del conflicte. També la rivalitat secular entre pobles de cultura i religió diferents i els enfrontaments inevitables després d’haver-los tancat dins les mateixes fronteres colonials artificials creades pels interessos britànics.
Nigèria no acceptà la independència, i amb el suport de Gran Bretanya, l’URSS i els EUA –a distància, que ja prou problemes tenien a Vietnam–, va engegar una guerra d’extermini contra els biafresos, que només tenien el feble suport de Portugal, l’ajuda extraoficial de França i la de grups de mercenaris de tota mena i condició, els famosos ‘gossos de la guerra’ com descriví Frederick Forsyth, llavors corresponsal britànic a l’ex-colònia.
Biafra va ser un drama al qual van assistir, impotents, els joves de Valls i el món sencer.
Tres anys de guerra, d’enorme superioritat militar nigeriana, de blocatge de medicaments i aliments, resultaren en un genocidi bestial. Aparegué una nova malaltia mai vista, el kwashiorkor, a conseqüència de la manca de proteïnes en la dieta infantil. Els símptomes eren: bombament del cap, ventre inflat i apatia, a més d’una feblesa generalitzada que deixava els nens indefensos contra qualsevol infecció, que molt sovint els causava la mort.
Tot i que les xifres són estimacions que varien segons les fonts, hi va haver entre un milió i mig de morts i dos, molts a causa de la inanició i malalties derivades. Els desplaçats van arribar a ser vora cinc més. A més, la guerra va marcar el poder decisori dels militars en la política nigeriana per molts anys. L’exèrcit va passar de 10.000 homes a 270.000. De fet, els governs militars s’hi van succeir gairebé sense interrupció fins al 1999.
La desesperació de molts ciutadans del món, en veure l’extermini dels biafresos, va propiciar la mostra més important de solidaritat internacional després de la Segona Guerra Mundial. La campanya ‘SOS Biafra’ va ser un esforç titànic per a dur-hi aliments i medicaments. Va trencar el blocatge sobretot per via aèria, volant de nit, sovint sense llums, i en condicions molt arriscades. Un grapat de metges van aconseguir d’introduir-se en el territori assetjat i, de Libreville, al Gabon, o de Sao Tomé, per via aèria rebien medicines i productes de primera necessitat, com també armes per a defensar-se. Un d’aquests metges era Bernard Kouchner, un dels fundadors l’any 1971, havent acabat la guerra, de Metges sense Fronteres, la primera organització no governamental de solidaritat internacional, que defensava el dret d’ajudar les poblacions amb problemes, al marge de la voluntat dels estats.
Visita del CF Biafra al president Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu
Dies abans de la fi de la guerra, el tinent coronel Ojukwu, cap de la independència, va fugir a la Costa d’Ivori. S’hi va passar una dècada, fins que va ser oficialment amnistiat i perdonat. En tornar al seu país, va fundar un partit i participà activament en la vida política nigeriana, presentant-se dues vegades a les eleccions presidencials.
Els joves fundadors del CF Biafra de Valls sempre van voler contactar amb el gran líder de Biafra. No va ser gens fàcil, fins que un dia van fer amistat amb un cap dels igbos de Catalunya, Jake Udeozor Nnagbo, que havia estat un nen de la guerra i tenia bons contactes. Gràcies a ell, l’any 2007 van poder viatjar a Nigèria i Ujukwu els va rebre amb honors a casa seva a Enugu.
La trobada va ser molt amical. Els de Valls li van regalar un àlbum amb l’historial del club, una samarreta amb el número 5, que havia estat del seu company Albert Batalla, mort ben jove en un accident, una estàtua dels castellers i una estelada. Parlaren de Catalunya, Biafra, futbol i els castellers, i descobriren que els igbos tenen una dansa tradicional que curiosament també culmina alçant torres humanes.
Jake Udeozor, ‘Bomba Billy’, rei dels igbos a l’estat espanyol
Jake Udeozor va ser la figura clau per a facilitar el contacte personal entre els de Valls i l’ex-president Ojukwu. És la màxima autoritat dels igbos a Catalunya i a l’estat espanyol, on viu de l’any 1988, quan va arribar a Madrid, amb visat i papers en regla. D’aleshores ençà ha viscut a Madrid, Fuerteventura i Barcelona, on va arribar deu anys després. S’ha dedicat al comerç d’importació i exportació.
També és un personatge conegut entre els notables igbos a l’antiga Biafra. La seva implicació en els afers del seu país i el contacte amb grans personalitats igbos ve de la guerra. Jake va néixer al poble de Nibo, a l’estat d’Anambra, i va presenciar totes les tensions que precedien la guerra. Només tenia catorze anys quan es va presentar voluntari per a integrar-se en les milícies que van defensar el poble de Biafra.
Arran de la independència de Nigèria, el 1960, tres grans pobles van acabar atrapats dins les fronteres artificials creades pels interessos britànics. La situació era explosiva. Tres grans regions, cadascuna amb un gran partit únic i interessos econòmics enfrontats. Aviat van començar les massacres. L’any 1966 un grup de militars igbos van donar un cop d’estat encapçalats pel General Johnson Aguiyi-Ironsi, àlies ‘Ironside’. Els hausses, musulmans del nord, ho van interpretar com un intent de dominació i van començar els enfrontaments que culminaren en un segon cop d’estat, de militars musulmans, que posaren al poder al general cristià Yakubu Gowon. La tensió va degenerar, la violència es va desfermar i uns vint mil igbos van ser massacrats.
Jake Udeozor vivia aleshores a Lagos, on estudiava sota la protecció d’un parent que treballava a les duanes de l’Autoritat Portuària Nigeriana. La violència contra els igbos era al nord. Al sud hi havia calma, però, de mica en mica, els igbos de la regió van començar a desaparèixer. Anaven a la feina i no tornaven. Per això Jake i els seus es van embarcar per anar a Port Harcourt, al delta del Níger, al sud-est del país, una regió que es va incloure dins les fronteres de la República de Biafra quan el 30 de maig de 1967 el tinent coronel Odumegwu Ojukwu va declarar la independència.
Després de les massacres del 1966 molts igbos supervivents van arribar al nou estat, cercant refugi i protecció. En sentir-ne els testimonis, tots es van sentir amenaçats com a poble. Les autoritats van començar molt precàriament a organitzar la resistència civil. La situació era molt alarmant i imprecisa. El jove Jake la vivia intensament, patia per què pogués passar als seus, a la família, al poble. Per això es va presentar de voluntari i a catorze anys va convertir-se en un nen soldat, primer, a Port Harcourt, fent tasques d’informació i espionatge. I després, al seu poble, a Nibo, a l’estat d’Anambra, on va ingressar en una Boys Company de l’exèrcit de Biafra. Va rebre entrenament militar i el destinaren a l’artilleria. Els de Nibo, ferrers de tradició, eren molt hàbils en el muntatge i reparació d’armes. Aquesta fou una de les primeres missions de Jake, que, ja en plena guerra, es guanyaria l’apel·latiu de ‘Bomba Billy’.
Per imaginar el clima en què vivien el petit Jake i els seus val la pena citar un clàssic d’aquella guerra: Frederick Forsyth, al seu llibre Gènesi d’una llegenda africana. La història de Biafra, cita el periodista Colin Legum de The Observer: «…els igbos van saber la terrible història relatada pels 600.000 refugiats, aproximadament, que havien fugit fins a la seguretat de la regió est, després d’haver estat apallissats, despullats, fuetejats, esgarrapats, desposseïts dels seus béns; els orfes, les vídues, els traumatitzats. Una dona, muda i en ple deliri, va retornar al seu poble després d’un viatge de cinc dies, amb un recipient rodó a les mans. A dins, descansava el cap del seu fill, que havia estat tallat al davant.»
Les primeres bombes es van llançar a la frontera nord de Biafra, el 6 de juliol de 1967. Va ser una guerra lenta i cruel. Jake Udeozor va tenir diversos destins, fins i tot s’escapà de nit amb cinc companys d’un camp de concentració on els havien detingut i encara avui és l’hora que sàpiguen per què va ser arrestat tot un batalló sencer d’uns cent homes, acusats de sabotatge. Un exemple clar del descontrol del bàndol de Biafra, on la precarietat i la bona voluntat van causar molts problemes, com no podia ser de cap altra manera.
Una altra de les missions de ‘Bomba Billy’ va ser al delta del Níger, on vigilaven els moviments dels vaixells de guerra nigerians, o a Eleme i Bonny, on recuperaven i reparaven armes. Quan va poder tornar al seu poble ja era ocupat pels nigerians. Va veure molts morts, al seu germà el van ferir, i alguns altres es tornaven bojos, m’explica. Així fou com Jake va conèixer militars de l’entorn d’Ojuwkwu o el major Joseph Achuzie, un dels homes més importants de l’exèrcit de Biafra que, anys a venir, gràcies a ell, visitaria Valls i coneixeria els fundadors del Club de Futbol Biafra.
Trentè aniversari del CF Biafra i la visita del major Achuzie
Els fundadors del CF Biafra van celebrar a Valls els trenta anys del club i més endavant un simposi casteller, a què va assistir una delegació notable de personalitats del poble igbo. La figura més important que els va visitar va ser el major Joseph ‘Hannibal’ Achuzie, heroi de guerra. Un dels pocs que tenia línia directa secreta a qualsevol hora amb el president Ojukwu. Si el militar i estrateg cartaginès Aníbal fou el pitjor enemic de l’imperi romà, el militar biafrès Achuzie fou igual per a Nigèria i el colonialisme britànic.
Era format a l’exèrcit britànic amb experiència a la guerra de Corea, on va ser fet presoner i torturat pels xinesos. A Biafra aplicà molt de què havia après a Indoxina. I destacà per la seva eficàcia i estratègia de combat. Primer, a Onitsha, comandant les forces que van recuperar la ciutat i la van defensar heroicament de l’exèrcit nigerià fins que van poder. Després, com a comandant de totes les forces biafreses a Port Harcourt, on va salvar la vida de miracle a punt de ser aixafat per un carro de combat.
El 9 de gener de 1970, en l’últim moment, el president Odumegwu Ojukwu va fugir a la Costa d’Ivori confiant el comanament del romanent de l’exèrcit de Biafra al major Achuzie i la presidència a Philip Effiong. Tres dies després tots dos es van rendir oficialment al general nigerià Olusegun Obasanjo. En sortir de la presó, poc després, Achuzie es va retirar de l’exèrcit i es convertí en una figura pública important. Es va morir el 2018, a 89 anys.
El C. Biafra al funeral d’Ojukwu a la seva ciutat natal de Nnewi
El tinent coronel Ojukwu es va morir a Londres el 26 de novembre del 2011. Tenia setanta-vuit anys. Uns quants mesos després, el 2 de març de 2012, es va celebrar un gran funeral al seu poble natal de Nnewi, amb tots els honors de cap militar i dirigent del poble igbo. Milers de persones es van congregar als carrers de Nnewi, la segona ciutat de l’estat d’Anambra, al sud-est de Nigèria, entre les quals grans personalitats de la cúpula militar nigeriana, encapçalades per l’aleshores president Goodluck Jonathan, el Nobel de literatura Wole Soyinka i el president de Ghana Jerry Rawlings.
Una banda militar va tocar davant la casa familiar de l’ex-president de Biafra. El fèretre fou transportat per generals de l’exèrcit de Nigèria. Milers de persones i ex-veterans de guerra van fer cua per desfilar davant del seu taüt instal·lat a la casa familiar, enmig de grans mesures de seguretat. Hi hagué banderes de Biafra entre el públic aplegat als carrers, molts veterans de guerra, però el fèretre d’Ojukwu era cobert per la bandera nigeriana.
Representants del Club de Futbol Biafra de Valls hi van acudir a retre el darrer homenatge al coronel difunt i la seva família. En companyia del rei dels igbos a l’estat espanyol, Jake Udeozor, la delegació vallenca va donar el seu condol a la vídua, Blanca Ojukwu, oferint-li un record de l’equip en homenatge a l’ex-president de Biafra. Malgrat l’enorme afluència de gent de tot arreu, la delegació de Valls va poder assistir a la missa funeral a l’església i els van reservar un lloc a les primeres files.
D’aleshores ençà s’han mantingut els vincles culturals i d’amistat entre alguns dels fundadors del Club de Valls i els igbos, tant els que hi viuen com els residents a Catalunya. És una amistat que ara compleix cinquanta anys, basada en la solidaritat que va generar a Valls el desastre de la guerra de Biafra i l’admiració mútua en el manteniment de les tradicions culturals i la defensa de la llengua pròpia.
