La cançó de l’enfadosa

Fa uns quants dies, a l’escola d’estiu Rosa Sensat, vaig tenir la sensació de veure un miratge: fullejant els llibres de la col·lecció que publiquen, em vaig adonar que tots els títols eren escrits en ‘normal’: ‘Enginyers enginyosos‘, ‘Què farem quan siguem petits?’, ‘Com fer escola de tots i per a tots’ són alguns dels títols amb què vaig topar. La sorpresa va ser tan gran que vaig haver de demanar si aquells llibres eren efectivament de la col·lecció Rosa Sensat. I sí, ho són, i resulta que aquesta associació no s’ha deixat entabanar amb els desdoblaments. No era cap miratge, doncs, però era un oasi. Perquè, retornada al món real, sento el candidat Laporta parlar de ‘socis i sòcies’. I Ada Colau que no es deixa mai el ‘veïns i veïnes’, tot i que els comerciants, hotelers i banquers quan ella en parla, sempre van sols. O Jordi Sànchez, des que presideix l’ANC, ens castiga amb ‘homes i dones’, ‘regidors/es’, ‘voluntàri(e)s’; això sí, els ‘perdedors’ només són masculins.

Si una cosa tenen en comú aquestes tres persones és que sempre havien parlat en ‘normal’ des de la seva posició de persona pública. Però ara, amb canvis de posició o d’estatus, han començat a desdoblar. Confesso que per a mi són un misteri els motius que els porten a aquesta opció que tot el que fa és estrafer la llengua, però com que sembla evident que fer malbé la llengua no els preocupa, no entraré en arguments lingüístics que, d’una altra banda, em diuen que són massa ‘tècnics’ i que no interessen la gent.

Sembla que són els grups d’esquerra o els més compromesos socialment que, de manera més sistemàtica, opten pels desdoblaments. No ho puc entendre. Com pot ser que sigui l’esquerra la que s’apunti a aquest corrent nascut del totalitarisme? És clar que els procediments per a imposar això que anomenen ‘llengua no sexista’ són dignes de règims dictatorials. No oblidem que això no era pas un clam popular, era una directriu del govern que fiscalitzava tots els textos oficials i que perseguia (per exemple, denegant projectes) tots els qui no complien. A les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així (informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys). I correctors i traductors havien de seguir un model que com a professionals mai no haurien acceptat. Com a mínim, no ens enganyem: els desdoblaments són una imposició del poder. Tots els recursos que es van esmerçar a difondre aquesta norma no venien de baix, precisament.

[txtimp txt=”No ho puc entendre. Com pot ser que sigui l’esquerra que s’apunti a aquest corrent nascut del totalitarisme?”

Aquest debat s’ha volgut associar al feminisme. Com si ser feminista passés per sobre del sentit comú (sovint només cal això per a fer anar bé la llengua) o dels coneixements lingüístics. Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s’han basat en la suposada traïció al meu ‘gènere’ (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l’estatus social, o racista segons l’origen.

Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d’això es tractava. Potser algú dirà que, en les darreres eleccions municipals, moltes dones han estat elegides en ciutats importants. Però em fa l’efecte que, en això, el PP ja els portava molt avantatge. És clar que, com deia Iu Forn fa poc, si són de dretes, que siguin dones no compta. Jo la veritat és que no aprecio cap canvi en la situació de les dones que es pugui relacionar amb el canvi lingüístic, però si que en començo a veure conseqüències al meu entendre indesitjables.

Als tres prohoms que he mencionat al principi, com a la majoria d’humans que es dediquen a desdoblar, els és molt difícil de fer-ho de manera sistemàtica. Una estratègia tan poc natural, que ataca els fonaments del llenguatge, difícilment es pot mantenir d’una manera sostinguda. I aleshores es cau en contradiccions: a vegades es desdobla i a vegades no, a vegades es desdoblen les concordances i a vegades no. És allò de ‘ciudadanos y ciudadanas vascas’ o ‘benvolgudes companyes i companys’, o algunes que voregen l’antologia, com ‘l’associació té com a objectiu promoure les relacions entre els escriptors i les escriptores’, ‘el president Mas estarà posant en perill la convivència entre els catalans i les catalanes’ o ‘volem viure junts i juntes’.

El fet que els desdoblaments siguin insostenibles té per efecte una aparent arbitrarietat que, quan s’analitza una mica, acaba mostrant que en el rerefons hi ha un missatge sinistre: el mal és masculí. Neus Nogué ha mostrat aquest efecte de la manera més contundent. Podeu trobar-ne alguns exemples aclaparadors aquí o seguir el seu bloc. Aquest efecte també es fa palès en el discurs en femení que empren alguns alternatius: ‘Les treballadores fan vaga i els amos les persegueixen.’ No crec que tingui èxit una estratègia discursiva que allunya la gent perquè es fa incomprensible, però alerta amb aquest efecte col·lateral perquè podem acabar assenyalant qui són els bons i qui són els dolents. I, juntament amb la proscripció del masculí, apareix un altre efecte paradoxal: s’aguditza el dualisme. El gènere és una categoria arbitrària, però si fem que tot allò que és mascle sigui masculí i tot allò que és femella sigui femení, quin espai queda per als qui no són o no se senten o ni són ni se senten ni l’una cosa ni l’altra? Tanta reivindicació a favor de la igualtat sigui quina sigui l’orientació sexual i ara resulta que només deixem espai a ser home o ser dona? Potser que ens ho fem mirar.

A tots els qui es creuen que desdoblant el gènere tenen en compte les dones, els aniria bé pensar si no empren una tècnica estrafolària i reaccionària per dividir el món en bons i dolents o, pel que sembla, en bones i dolents. O, si més no, que es preguntin quin sentit té estrafer un codi tan versàtil i adaptable com la llengua. Estic segura que hi ha maneres molt més eficaces de canviar el món que encotillar el millor instrument que tenim per explicar-lo.