La campanya més insòlita, la campanya més èpica

Era d’esperar, però ha calgut comprovar-ho. Ens han posat a prova. A tots. A tot arreu. les detencions han arribat fins i tot a Burjassot. I han sigut arbitràries, il·legals (segons les seues pròpies lleis) i, per damunt de tot, inútils. Com inútil ha sigut la seua exhibició d’unes forces insuficients i que no s’esperaven trobar el què han trobat. Un poble ferm, pacífic i decidit a no deixar-se trepitjar mai més per una colla d’aprofitats que, encara ahir, mentre la ONU els deixava fets un nyap, gosaven “suspendre cautelarment l’impost sobre els objectes de luxe de la Generalitat perquè envaeix competències estatals”. A hores d’ara, mentre ja han d’eixir els representants dels sindicats de les seues policies a reconèixer que no podran pegar a ningú, la guàrdia civil encara va registres il·legals a Igualada. Però res d’això té importància, ja. Tothom sabem que el diumenge es votarà. I que es farà amb tranquil·litat. I que els Mossos garantiran l’ordre i la seguretat. I que els carrers continuaran essent una festa. I l’endemà, a votar i a encetar una nova era. És cert. Després de tres-cents anys, tornarem a ser lliures. I tenim el privilegi de viure-ho. Nosaltres ho podrem explicar als néts. Quin goig! Sembla mentida, però el compte enrere ha arribat avui a la xifra mítica. Per al final de setembre, avui només queda un dia. Un.

Partal: m’ha emocionat això que has escrit sobre la importància històrica d’aturar el cop d’estat del 20 de setembre; encara que no sigui excusa, ja tinc una edat i no tinc twitter, però he obert el mòbil, m’he situat a la zona de whatsapp del grup amb qui em vaig intercanviar més missatges aquell dia, gairebé de manera continuada, des de que vaig assabentar-me a les 9:29 de la crida que Jordi Sánchez acabava de fer a Cat.Radio i que em va fer saltar de la cadira a la feina i agafar el cotxe cap a Barcelona sense pensar-m’hi gens, fins ja gairebé al vespre, quan “ja tenia els peus que no eren meus”; i he anat fent screenshots de tots els missatges i fotos rebuts i enviats aquell dia; vull guardar constància i record de l’emoció que vaig viure, plenament conscient del que ens jugàvem en aquells moments. Gràcies de l’editorial, com sempre; queden tres dies, això acabarà bé.

Vinc d’una reunió magnífica, al poble, on una colla de gent, cada dia més gran, s’ha anat organitzant -i de quina manera!- per garantir que tot vagi bé el diumenge. Tothom aportava les seves idees, tothom estava disposat a ajudar en el que fos… Era, senzillament, emocionant. Dones, homes, joves i no tant joves, tots units amb un sol i democràtic objectiu!
I ha estat llavors, enmig dels parlaments i les propostes, que he fet l’esforç de mirar-me el que estava succeint, com si en fos, només, una espectadora privilegiada. I he estat conscient del que estem vivint, del moment excepcional que estem protagonitzant entre tots: un poble organitzat per preservar la dignitat i la democràcia que ens han volgut arrabassar, inútilment.
I arribo, i em trobo el teu esperat editorial -esperat cada nit, perquè és com un far, Vicent-. Un editorial que avui diu que gaudim del moment. I era impossible que estiguéssim més d’acord! Perquè, sí, aquest és un moment cabdal de la nostra història com a poble. Un moment pel qual han lluitat tants i tants, en èpoques tan fosques, durant segles.
I, ara, senzillament, estem a punt d’acabar amb la tenebra.
No abaixarem la guàrdia. Però, gaudim del que estem construint entre tots perquè és Història. Amb majúscula. I l’estem fent amb les nostres mans!

Estem arribat al final amb moltíssima feina feta i esperant la votació del dia 1 amb candeletes. No ha estat fàcil perquè el fet de tenir un estat que ens va a la contra ha costat de superar però en canvi s’han vist unes imatges i unes actuacions memorables com les que esmenta el Vicent. Hem descobert una nova ciutadania desacomplexada i oberta fins el punt que en cap de les mobilitzacions que he estat, no solament no hi ha hagut cap mena de violència, sinó que senties que el companys o companyes del costat sentien el mateix que tu i cridaven el mateix i que tot plegat sortia d’un mateix anhel de llibertat que ens volien furtar. Aquesta complicitat implícita que trobaves arreu, et reconciliava encara més amb el poble i veies que la suma de tantes mentalitats només podia ser el preludi d’un bon projecte. Veure que partits tan diferents s’unien per aconseguir un futur millor pel país fa pensar que Catalunya és una gran nació que ha sabut suportar amb estoïcisme i a vegades amb heroisme, segles d’ocupació militar i d’humiliacions que esperem que amb el pas dels dies deixin d’existir. El que trobo estrany, és que els partits unionistes no se n’hagi adonat del seu gran error apostant tots a la carta perdedora: negar que es pugui fer una opció profundament democràtica. Si per comptes d’això, haguessin plantejat una estratègia negativa però raonada, amb arguments, segurament que els resultats serien diferents dels que hi haurà. Persistint en aquest error, han aconseguit que moltes persones que sentimentalment voldrien sentir arguments integracionistes, ara defensen el referèndum a capa i espasa per poder votar que no i estan molt emprenyats amb aquests partits.

Ara cal recomanar de recuperar la tranquil·litat i intentar anar a votar com sempre, si és que és possible. Sense agressions, empentes ni cap mena de violència per part nostra. Si es presenta la policia a les meses, cal ser una bona colla i fer resistència pacífica. Tenint sempre el mòbil a punt i fotografiant els esdeveniments i enviant les imatges a les xarxes abans que et puguin prendre el telèfon.

Dit això, cal tirar endavant sense aturar-se fins a la victòria final que no serà el dia 1 encara que guanyi el sí, però ja hi serem molt, però molt més a prop.

L’estat espanyol no és el Barça de l’època Guardiola o el Barça que va donar la volta a la famosa eliminatòria amb el PSG en el moment que queda poc temps pel final del partit i l’avantatge que tenim és gran. Tanmateix, hem d’acabar de jugar els 90 minuts com si ens faltés un gol per guanyar.

Tant que pensem que el temps que falta fins que s’hagi acabat i comunicat el recompte de les paperetes l’hem de considerar com si fos un partit entre dos equips, i resulta que el partit ja portem dies jugant-lo i si mirem enrera podrem veure que hi ha hagut diverses jugades imprevisibles, com en un partit de futbol de veritat, que hem sabut resoldre al nostre favor.

Cadascú gaudeix a la seva manera. Per a mi compten la serenitat i la confiança que m’inspiren la victòria que anem obtenint.

Això és el trencament democràtic que calia haver fet a la fi del franquisme, amb quaranta anys de retard. Llavors hi va haver la reforma d’algunes lleis, noms i institucions del vell estat que permetia l’autoamnistia i seguir tots els mateixos dalt la burreta, amb alguns nous espavilats, tot deixant la pedra angular de la monarquia epígona en el cop d’estat de 17-18 de juliol del 36 i la guerra incivil, on encara es fonamenta.
Els catalans del sud, ponent i mar endins seguirem patint la supremacia castellana d’un estat d’apartheid lingüístic i cultural on no som tots iguals. Però ara se’ns ompli el cor de goig per vosaltres i pel futur del nostre idioma compartit. Endavant amb força.

Encara que sigui molt llarg i complicat, però d’aquí a uns mesos , ja calmats, haurem de fer un acte -institucional- d’agraïment. És obvi que hi haurà ANC i Omnium. Però també els representants de les escoles, de les universitats, dels bombers, dels pagesos, dels estibadors, dels economistes, dels científics, del món de la cultura, dels impressors…. i de les iaies. I sí, menció a part, els mossos d’esquadra, sotmessos a molta pressió, i que de ben segur diumenge que vé no ens fallaran i es posaran al costat dels ciutadans.
Hem lluitat, ara gaudim, i aviat celebrem-ho. I siguem generosament agraïts.

Gaudim! Però encara ens queda divendres de campanya, aprofitem-ho tot gaudint-lo. Cal omplir l’acte d’avui i tancar festivament aquesta dura campanya. El TC ja va perpetrar un cop d’estat als despatxos amputant a mort l’estatut. El dia 20 va ser el torn de la fiscalia qui, amb escorcolls i detencions il·legals, van escorcollar empreses, van voler esborrar la campanya tant al mon real com al vortual, van intervenir en l’activitat de la premsa, alguns es van mantenir ferms i altres no, no ho oblidarem ni perdonarem! Van voler humiliar les nostres institucions, van detenir i humiliar responsables i van voler imposar un relat de por i de violència. Dos cops d’estat. Gràcies Vicent per dir les coses, com pocs, pel seu nom!
I malgrat tot això hem arribat fins aqui! Amb la gent al carrer. Demanant, reclamant, ara exigint i, ara, exercint l’autodeterminació.
Conjurem-nos per fer tots junts, agafats de la mà, agafem impuls i fem aquest salt cap a la llibertat. Gaudim d’aquest moment. Celebrem fort la victòria i a construir la república!

Avui pot ser el dia clau, els darrers dies moltes han estat i van sorgint les veus de persones d’arreu , algunes amb molt poder, aclamant el nostre país, la nostra manera de ser i fer aquesta revolució, potser la més pacífica que s’hagi fet mai. I denunciant alhora la manca de democràcia d’un govern español que ha quedat totalment desenmascarat davant el el món.
Perquè sóm així, organitzats i amb un fort anhel de llibertat, volem ser allò que ens han estat privant durant segles, un poble independent.
Com molt bé diu en Jaume Vall seria bo fer un acte de gratitut quan tot hagi passat, només hi afagiria a la llista l’agraïment a mitjans com Vilaweb, per a molts el nostre far, per la gran feina que fa.
Gràcies Vicent, moltes gràcies a tu i a tot l’equip!

Resistir, com tantes generacions abans nostre han fet, resistir dignament per gaudir. Arribem al últim pas del camí que deia Gandhi: “I, finalment guanyes”.
És moment de donar les gràcies a tantíssima gent que ha resistit i treballat a la seva manera, els d’abans i els d’ara, també a Xirinacs, que va posar llavors per arribar aquí. Donar les gràcies a les persones anònimes i als que sentim coneguts, com vostè Vicent Partal que ens regala cada dia paraules per pensar.

Els sacs de dormir, sobretot! Haig de comprar pa, embotits i aigua, molta aigua per tothom que en necessiti. Piles, moltes piles per a alimentar aparells de ràdio. Carregadors de telèfons. Bolígrafs. Jocs de cartes. La meva guitarra estimada?, potser si que anirà bé per passar l’estona, ja vigilaré que no es faci malbé, i, sobretot el Cava, molt cava a la nevera perquè estigui ben fred el Diumenge de Glòria.
Vaig fent llista perquè aquest vespre comença la resistència pacífica al col.legi fins el diumenge.
Que passarà durant aquests tres dies? No ho sabem. Ningú ho sap, però tenim l’esperança que ja no els deu interessar gaire anar més avall en el “Hit parade” dels paisos democratics. Pocs els en queden ja a darrere. El seu desprestigi ja és tant gran que ara només els faltaria sortir a les portades dels diaris de tot el món ocupant col·legis i trencant urnes. Això no vol dir que ja ens puguem relaxar del tot perquè una o altre bestiesa intentaran fer, i si la veiem, n’hem de fer fotos i/o vídeos com si fóssim professionals i enviar-lo als diaris o a la TV ràpidament. I els Mossos què faran? Segur, no ho sabem, però donem per fets que -encara que discretament- estaran al nostre costat.
Com bé dius Vicent, hem tingut tanta sort de poder viure el que estem vivint, que la mica de viatge que ens falta per arribar a Itaca, l’hem de fer amb tota la joia del món i remant ben fort. Els nostres polítics ens han sigut fidels i valents i ara els tenen pendents de les més injustes i arbitraries sentències de les quals només la independència els pot salvar. Per dignitat, és un deure i no una opció fer-ho.
Votem i guanyem!

Si, som una generació privilegiada doncs allò que ens ha tocat viure no està a l’abast de tothom. Ara penso en aquells “Mercats de Calaf” als que vaig assistir quan era escolta a principis dels anys 60, en els actes que es feien en els clubs excursionistes, i d’altres entitats, fets mig d’amagatotis, alguna anada a Cuixà tornant amb el cotxe carregat de llibres i publicacions, i, sobretot, els anys foscos de la dictadura i el primer 11 de setembre a Sant Boi a l’any 1976. Han passat molts anys, moltes coses i ara som aquí.

Però al marge de l’aspecte purament emotiu, voldria fer un comentari relatiu a la situació d’aquests dies. Em dona la impressió -només és això: una impressió- de que concretament avui sembla que el Govern Espanyol hagi abaixat el to de la gresca. Com comentàveu ahir cal mantenir-se alerta però voldria pensar que algú ha rebut “un recado” al respecte de tots els abusos que s’estan produint. Que li hagin parat els peus al “Sheriff” Maza i que durant tot el dia d’avui hi hagi hagut calma, malgrat que els estudiants han pres el carrer, ja és un gran què. La “espantà” d’en Rajoy pel que fa a la cimera de Tallin, després de la repassada en públic que li va dedicar el President dels Estats Units, diu molt de que malgrat cap país no pot, oficialment, posicionar-se a favor o en contra de res, quan hi ha línies vermelles que es traspassen de forma flagrant, hi ha una cosa que se’n diu dignitat i, en aquest cas, segur que hi ha hagut tocs d’avís dirigits a preservar l’ordre democràtic. La UE no es pot permetre el luxe de tenir un doble discurs: criticant a la Turquia d’Erdogan per una determinada actitud i mirant cap l’altra banda quan l’Estat Espanyol fa el mateix. Les vergonyoses imatges d’uns energúmens acomiadant a les forces policials espanyoles, com si anessin cap a Rússia amb la División Azul, tot cridant “a por ellos!” les ha pogut veure tot el mon i això, per Espanya, té un cost a nivell d’imatge realment nefast. En resum: el “paseo militar” que preveia el govern del PP s’ha convertit en el ridícul més espantós que podien fer. D’altra banda els “socis” del PP, Ciudadanos, faran un acte demà divendres a la Farga de l’Hospitalet sota el lema “No nos haran callar”. Per ser que aquest referèndum no es faria i que, de fer-se, no tindria cap validesa, trobo que s’estan prenent moltes molèsties.

Bé, no cantem victòria encara, perquè no es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat, i perquè encara s’hi poden repensar i donar les últimes cuetades però, què collons! Tot anirà bé.

Diu l’editorial que aquests dies hem vist els carrers curulls d’estudiants; és veritat i n’estic molt orgullós. El dia que Mas, Ortega i Rigau van haver d’anar al TSJC jo hi era, i veient la quantitat de cabells blancs vaig pensar “ai ai ai”. Però el passat dia 20, el del cop d’estat, al carrer hi havia no només caps blancs i universitaris que encara no havien començat el curs, sinó gent de totes les edats.
Jo no miro gaire la tele, però ahir al vespre vaig passar anodinament per davant de la sala on la tenim, en direcció a la cuina, i malauradament, com tant sovint, més del que voldria, hi havia el meu fill adolescent; però no mirava les banalitats que de vegades miren els de la seva edat: fugaçment vaig veure a la pantalla la imatge en blanc i negre d’un actor inconfusiblement caracteritzat com a President Companys; em vaig quedar quiet, a veure de què anava; el meu fill va reblar: “queda-t, hi han imatges històriques reals, t’agradarà”; li vaig fer cas, i efectivament, al cap de poc va sortir Companys empresonat a bord de l’Uruguay. El programa encara va durar una mica, i poc després de les imatges de la transició i de l’aprovació de l’Estatut al Parlament, van sortir imatges de la mani de Juliol 2010; vaig mirar al meu fill de reüll, li volia fer un comentari, però vaig esperar “teatralment” dos segons; beneïts segons!, va disparar ell primer: “Jo aquí ja hi era, vaig venir amb vosaltres, i el vespre al tren em vaig posar a 39 de febre”… Sí senyor, se’n recordava, i no només per la febre, que gràcies a Déu va remetre ràpidament. Vaig pensar, “ja està, ja se sent, ja se sap, part de la nostra història”; una història que el precedeix i l’incorpora, i una reflexió que tots nosaltres ens hem hagut de fer en algun moment, a l’edat que sigui. La història continua, i això que estem fent ho fem naturalment per ells, tot i que els que tenim una edat intermèdia, ho fem també encara una mica per nosaltres, què carai!

Una ampolla de plàstic buïda brillava al sol del migdia quan els més de 50.000 estudiants van arribar a la Plaça dels Països catalans i començaren a improvisar pícnics per reparar forces, en veure-la descontrolada la vaig recollir per depositar-la en una bossa d’escombraries. Gràcies noies i nois de la mani, vàreu deixar un rastre de netedat rera els vostres passos, icona de la vostra educació i pacifisme, gràcies, sou collonuts. Efectivament, quan també vaig presenciar la mani del 20 S davant d’Economia vaig exclamar cofoi: Quants de joves hi participen, això ho tenim literalment guanyat. ENJOY CATALONIA!

El cadàver putrefacte barra el pas –un enterrament ja no es pot demorar més–

… Allons! rere els grans companys, ells també fan camí –ells són els homes vius i majestuosos– són les dones poderoses…

Allons! … l’objectiu que va ser anunciat no pot ser renunciat ! …El meu crit és un crit de batalla, jo nodreixo la rebel·lió activa….

Allons! el camí és davant nostre!!

Retalls de “Fulles d’herba” d’en Walt Whitman

Us poso uns detallets agradables del dia d’avui:

. L’ANC, a l’entrada del Mercat de Les Corts de Barcelona hem instal•lat un paradeta amb un rètol gegant indicant ‘Punt d’informació de la messa que pertoca a cada votant en el 1-O. Amb 5 ó 6 de les nostres persones per a informar de tot el que calgués.

. No formant jo part del grup de la paradeta, m’he situat a una distancia prudencial i durant una bona estona per a veure com anava tot allò: en principi, amb bastant animació. En la proximitat hi havia patrullant (deambulant, diria jo) una parella de la guàrdia urbana (home i dona) i sense molestar per a res en absolut. Ja a dintre del mercat, només entrar hi ha com una bandeja fixa i la tenim ocupada de fulletons informatius complementaris, (ningú els havia retirat en bloc). Els vianants s’ho anaven mirant; entraven en conversa uns; amb interès, altres; també ‘passotes’ o diversos amb cara relaxada… i algun que altre, per a que ens hem d’enganyar? ’amb cara de prunes agres’ inconfusible.

El resultat m’ha donat a mi una claríssima sensació de victòria aclaparadora de la nostra causa. I m’ha sigut, ara, un plaer transmetre-ho a vosaltres.

Hola ! Us saludo a tots des de Italia. Jo ja he votat però demà viatjo cap a Barcelona perquè no em vull perdre el 1-O. Perqué vull acompanyar el meu pare, que ja és gran, i fer cua amb ell. Gaudint del dia. He seguit totes les manifestacions, tots els debats, totes les mobilitzacions. I gràcies al FB i al Whatsapp he compartit amb els amics que ho estàven vivint tots els moments emocionants i corprenedors d’aquesta campanya. I els records m’han fet tornar enrera a la gran manifestació del 77 i als anys que vaig participar en les “accions” de la Crida i als meus avis que varen patir tant el franquisme. Quina emoció poder-vos dir que jo també hi seré el diumenge. Visca Catalunya lliure!