12.08.2021 - 21:50
Ahir, dijous, el preu de la llum va tornar a marcar un rècord històric a l’estat espanyol tot situant-se als 115,83 €/MWh al mercat majorista. El rècord anterior era del dia abans, dimecres. I, de fet, del dilluns ençà, cada dia –quatre dies seguits– s’ha superat el preu màxim històric de la llum. Més encara: aquest mes d’agost ja s’ha batut el rècord set vegades.
Tal com sol passar en aquests casos, l’augment espectacular del preu de la llum coincideix amb situacions climàtiques que reclamen un gran consum per part de la població per a alleujar-ne les conseqüències. En aquest cas, la calor enorme que passem. El preu de la llum sempre puja i puja justament quan fa més falta.
Hom pot dir que això respon a una dinàmica, lògica de mercat. I ho és, certament. Hi ha més demanda i això n’encareix el preu. Però aquesta discussió, o la discussió sobre els trams i els imposts que s’apliquen, o la comparativa amb el preu en uns altres països, amaguen el fons veritable de l’afer. Perquè el problema no és esporàdic ni d’un dia. És un problema sostingut en el temps, molt greu i té a molt a veure amb la política. Estructural.
No és discutible que si hi ha un sector industrial en què és visible la conxorxa entre la política i les empreses és precisament aquest, i això respon a una dinàmica molt peculiar espanyola. Algunes vegades he dit que una de les característiques més sorprenents de l’estat espanyol és que és, de fet, un estat privatitzat i convertit en una eina al servei d’uns pocs. Que no actua gairebé mai amb la lògica del benestar social. No entendreu, per exemple, per què té la segona xarxa de trens d’alta velocitat més gran del món si no enteneu que el negoci no és el transport de viatgers sinó l’encàrrec de la construcció de la xarxa i a qui li ho encarrega. Que després hi viatge gent o no és irrellevant.
De la mateixa manera amb la qüestió de la llum, totes les decisions es prenen generalment amb l’objectiu de maximitzar els beneficis de les elèctriques, sense cap lògica de benestar social. I tant és així, que quan l’escàndol ja és imparable i s’apunta a una rebel·lió ciutadana, l’estat acudeix a defensar les elèctriques i fa abaixar un poc el preu final, però a força de perdonar imposts a les grans empreses –perdent ingressos, per tant. De manera que acabem pagant tots igualment, de nou, tan sols que per via interposada.
Fer política és fixar-se objectius i trobar la manera de fer-los reals. Per això mateix, la política sempre es fa concreta i se’n poden comprovar els resultats a través dels números. Els governs, tots els governs, tenen a les seues mans un reguitzell enorme de recursos que els permeten d’intervenir raonablement gairebé en tots els sectors de mercat –en defensa del bé públic– i regular-ne activitat. Si no ho fan, és simplement perquè no volen, perquè no els interessa o per totes dues coses. De què caram serveix la política si no?
Per això, és indignant de veure manifestacions, que ja no sé si qualificar de cíniques o ridícules, del PSOE i Podem-comuns com les d’aquests dies. Per exemple, una ministra ahir va donar la culpa d’aquest creixement constant dels preus a Vladimir Putin. Ni més ni menys que a Putin. I també vam veure el cap parlamentari de Podem anunciant manifestacions al carrer contra el govern, com si ells no fossen al govern i no foren responsables dels seus actes.
El cinisme en política és llarg, i és evident que molta gent s’empassa segons quines coses, però què ens diuen, els números, en realitat? Doncs que mentre el preu puja a nivells històrics, just quan per a bona part de la societat és una necessitat gairebé de salut fer servir l’electricitat, les elèctriques espanyoles, plenes de polítics als consells d’administració, són de les més rendibles del món i de les que més beneficis tenen d’Europa. I deixeu-vos d’històries: aquesta és la política que fan. Fets i no paraules, com deia el president Montilla.
PS. He dit Montilla? José Montilla, el president Montilla, resulta que és un dels quinze membres del consell d’administració d’Enagas. Precisament. El conseller delegat de l’empresa és Marcelino Oreja, d’UCD i del PP. També en formen part: Antonio Hernández Mancha, aquell que era president d’Alianza Popular; Ana Palacio i Isabel Tocino, també ex-ministres del PP; una antiga consellera del govern canari, Rosa Rodríguez; dos juristes pròxims al PP, Ignacio Grangel i Gonzalo Solana; el socialista formenterer Santiago Ferrer: l’inefable ex-dirigent del PSOE Pepín Blanco, i un científic pròxim a Podem, Cristóbal Gallego. De quinze membres del consell d’administració d’aquesta elèctrica, doncs, deu polítics: sis del PP, tres del PSOE i un de Podem. Ah! Però la culpa és de Putin.
