La caiguda dels homes

La darrera portada de la revista The New York Review of Books és dedicada a ‘The Fall of Men’ (‘La caiguda dels homes’). L’article de dins, que signa la professora de sociologia de la Universitat de Califòrnia, la senyora Arlie Russell Hochschild, és una crítica, extensíssima i ben escrita, de tres llibres que parlen dels problemes dels nois d’ara als Estats Units. En primer lloc, són mals estudiants. En segon lloc, es refugien en grups violents. I finalment, moltes de les polítiques de Donald Trump castiguen els homes més que no pas les dones. Gran paradoxa. Per exemple, les retallades en educació castiguen més els nois (mals estudiants als quals no faltava sinó això) que no pas les dones (bones estudiants que fan via). La peça acaba amb una reflexió que voreja l’humor negre sobre l’abundor de grafitis de tites perdudes, solitàries, escapçades i confuses que actualment es poden veure als murs més solitaris i perduts dels Estats Units. En ple regnat de Donald Trump els murs s’omplen de tristes tites reclamant atenció.

L’obra mestra, que es pot llegir ací, és farcida de xifres espectaculars sobre la caiguda dels homes als EUA. Hi ha dies que l’obsessió del periodisme nord-americà per les dades és realment d’agrair. I m’agradaria molt de veure si les xifres, a casa nostra, són les mateixes.

El 1970 el 58% per cent dels joves amb carrera eren homes. El 2014, només el 43%. Actualment, als Estats Units, les dones tenen més doctorats que no pas els homes, i ja són majoria a les facultats de medicina i de dret (ara volem economistes!) Més? Més: als Estats Units hi ha més solteres que es compren casa que no pas solters que se’n compren, perquè es veu que ells passen més anys vivint a cals pares. I el drama arrenca de joves: als instituts, els nois creuen que l’educació no és important. I les notes, tampoc.

Dit això, matisem la caiguda. Perquè als Estats Units el salari d’una dona no és pas més gran que el d’un home. Al revés. De mitjana, les dones tot just cobren el 80% del que cobra un home. De fet, dues terceres parts de la gent que rep el salari mínim són dones, no pas homes. (És a dir, de mitjana els homes són més rucs, però cobren més. Suposo que el patriarcat és això.) També és cert que, si bé la proporció d’homes amb carrera ha baixat si la comparem amb la de les dones, ha pujat si la comparem amb la dels pares. És a dir, ara hi ha més homes amb carrera que no fa anys. Passa que les dones s’han posat tant les piles que fins i tot així els han superats. I finalment, cal afegir-hi el factor classe social: a les famílies pobres els nois van molt més endarrere respecte de les germanes que no a pas a les famílies benestants.

L’article, me’l llegia ahir en paper a cal sogre (Estats Units), envoltat de les seves tres filles, totes amb carrera. La peça acaba explicant que una de les raons per les quals els nois obtenen més males notes que no pas les noies és l’absència del pare, i no tant de la mare, a les famílies. Coses dels divorcis. En un divorci, i n’hi ha molts, en general són ells, i no pas elles, que se’n van de casa. I si bé hi ha pares que ajuden amb diners, tornen poc. Els nois perden referents. Les noies, no tant. I sovint per la porta entra un padrastre que també acaba anant-se’n. Els nois no tenen mirall en què reflectir-se. L’absència del pare es nota a classe.

Per això una de les conclusions de l’article és que, de la mateixa manera que anys enrere es demanava als homes que fossin herois de guerra pel bé de la societat, potser ha arribat el moment de demanar als homes que també es quedin a casa a tenir cura dels nanos. Així els nanos no perdran referents. I obtindran bones notes.

A mitjan tarda, just abans de sortir amb la dona i les cunyades a un bar de transvestits coneguts seus, mentre banyava el fill gran i li anava rentant l’orella i els peuets ferits de jugar amb els cosins, anava pensant, per a mi tot sol, que, tot això, ho feia perquè de gran fos bo en matemàtiques. I quan l’eixugava amb la tovallola més suau que havia trobat, em deia que ho feia per evitar que es refugiés en grups violents formats exclusivament per homes (Return of the Kings o Voice for Men) o que acabés dibuixant tites deprimides a murs abandonats dels Estats Units o del Poble-sec.