07.07.2022 - 21:45
La dimissió de Boris Johnson com a primer ministre no és tan sols un esdeveniment polític cabdal. El seu pas pel càrrec –i la manera com l’ha deixat– susciten també qüestions vitals sobre els valors i les institucions en el món democràtic.
És veritat que atribuir les fallades de tota una cultura política a les deficiències morals d’un líder ens pot fer sentir còmodes a tots, però és evident que la podridura del Regne Unit va més enllà d’un personatge extravagant. La caiguda de Johnson, doncs, l’hauríem de prendre com una oportunitat històrica per a discutir com funcionen les democràcies i com volem que siguin. I no pas al Regne Unit i prou.
N’hi ha que han argumentat que el debat polític que va precedir el referèndum del Brexit va marcar un abans i un després que hem pagat car. Que les esperances i els temors de la població van ser explotats cínicament per polítics que ni tan sols creien en la substància dels seus missatges, en allò que dèiem. El lideratge de Johnson s’ha enfonsat perquè va deixar de reconèixer la distinció entre allò que és veritat i allò que és políticament convenient. I cal advertir, per això, que una vegada aquesta distinció deixa d’importar, el discurs democràtic esdevé insostenible.
La integritat d’una democràcia depèn d’estructures vinculants, com ara els codis de conducta i els comitès d’ètica. Però també depèn d’un compromís cultural dels polítics i ciutadans per a denunciar l’engany intencionat, les pràctiques corruptes i el discurs d’odi. La caiguda de Johnson és un bon moment per a qüestionar-nos explícitament fins a quin punt qualsevol democràcia està disposada a tolerar, i fins i tot premiar, les tendències maquiavèl·liques d’alguns dirigents i l’erosió dels valors fonamentals que causen. Portar els refugiats a Ruanda o declarar que el Brexit “és cosa feta” poden ser titulars efímers i tenir efectes en les enquestes d’opinió, però també solen ser merament simbòlics i sovint perillosament contraproduents.
Governar requereix temps i reflexió. I exigeix una avaluació honesta, seguida d’esforços seriosos per a arranjar allò que no funciona bé. I això és molt diferent del “govern per propaganda”, aquest model de governança en què cada fracàs manifest es descriu, tanmateix, com un èxit i en què els crítics són deixats de banda o són objecte de befa.
Els parlaments, que se suposa que han de demanar comptes als governs en nom dels ciutadans, han de fer valer el seu poder. El parlament britànic pot actuar per destituir un primer ministre, però seria molt més important encara que per sistema el parlament qüestionés les propostes polítiques que clarament no són ben pensades o que s’ofereixen com a simples gests buits per a atreure gent.
I cal dir que el govern de Johnson, tot i que hi ha pocs precedents de la seva voluntat de coquetejar amb la retòrica política del populisme, no ha estat ni de bon tros l’únic que ha promogut polítiques simplistes. Es va aprofitar del fet que l’ecosistema mediàtic actual premia massa sovint els demagogs més sorollosos i polèmics i dóna rèdit als polítics que saben com capitalitzar les pitjors pràctiques de l’ofici periodístic.
Finalment, és evident que cal pensar com incorporar una gamma molt més àmplia de veus i experiències a la política democràtica. Els esdeveniments recents al Regne Unit han inclòs l’activitat de grups de pressió i una bona colla de revelacions sobre figures polítiques que han trencat en privat les normes que imposaven en públic per la pandèmia. A banda les acusacions de conductes sexuals greus a un alt càrrec del govern. Tot això ha atret, és clar, un cert grau d’interès popular al serial de Westminster, però l’efecte general que tot plegat ha concitat ha estat, sens dubte, una erosió encara més greu de la ja migrada confiança dels electors en la política, fet que alimentarà la desconnexió entre la política i els ciutadans.
El final de la carrera de qualsevol líder és sempre una avinentesa per a reflexionar sobre les expectatives que tenim dels nostres representants democràtics. Durant el mandat de Johnson, s’ha dedicat massa temps a discutir què estava disposat a suportar el públic britànic i fins on podia arribar. Johnson aviat se n’anirà de Downing Street, però la pregunta important és quin model de democràcia vol la gent, quina mena de polítics. I com es pot fer realitat això.
Stephen Coleman és professor de comunicació política de la Universitat de Leeds. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
