24.02.2022 - 10:37
|
Actualització: 24.02.2022 - 11:37
Les autoritats de Catalunya Nord s’han proposat de consultar enguany la població per canviar el nom del departament dels Pirineus Orientals, un terme totalment deslligat de la història i la identitat del territori. Però reanomenar la institució no és gens senzill, i hi ha entrebancs polítics i recels que fan que sigui un camí tortuós.
La votació sobre el canvi de denominació era un dels punts del programa de la campanya electoral d’Hermeline Malherbe, la presidenta del consell departamental. El 31 de gener proppassat hi va posar data i va anunciar que la consulta es faria enguany, i que cercarien un nom que es correspongués amb la identitat nord-catalana. Ara com ara, les opcions amb més força són les de “Pirineus Catalans” i “País Català”. En un sentit similar, el vice-president del departament, Nicolas Garcia, ha remarcat que la denominació “ha de reivindicar clarament la identitat catalana del territori”.
Tot i el suport que pugui rebre, una vegada obtingut l’aval popular, la qüestió es traslladarà a París. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa, que a més ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret.
En més de dos-cents anys només s’han reanomenat set departaments, el darrer el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de ser per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.
Canvis acceptats:
1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor
En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que Pirineus Orientals, és a dir, Pirineu de l’est, és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor.
També és un obstacle el fet que el Consell d’Estat ha estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”.
Uns referents poc esperançadors
Les autoritats franceses són habitualment poc receptives a les demandes d’autogovern o, simplement, com en aquest cas, a reconèixer la identitat d’un territori. Les reivindicacions han desembocat diverses vegades en mobilitzacions importants amb l’objectiu de pressionar. Un dels casos més constants i populars és el de Bretanya, que reivindica com a pròpia la ciutat de Nantes i el departament del Loira Atlàntic.
Després de dècades sense resposta de les institucions, l’associació Bretanya Reunida va recollir 105.000 signatures d’electors del Loira Atlàntic a favor d’un referèndum d’unificació l’any 2018. Una mobilització sense precedents a l’estat francès que s’afegeix als sondatges que constaten que una majoria de la població és partidària de la integració a Bretanya. De fet, el consell municipal de Nantes ha aprovat aquest mes de febrer una petició al govern francès perquè organitzi un referèndum sobre l’adhesió del departament a la Bretanya, de moment sense una resposta favorable.
Una altra reivindicació forta és la creació d’una regió d’Alsàcia separada de la macroregió del Gran Est. Sobre això, aquesta mateixa setmana s’ha fet públic el resultat d’una votació convocada per la Comunitat Europea d’Alsàcia, sobre la sortida del territori de la macroregió formada el 2016 i la creació d’una regió d’Alsàcia. Un 92,4% dels alsacians que ha votat en aquesta consulta no vinculant ho ha fet a favor de la regió pròpia.
Per al president de la Comunitat Europea d’Alsàcia, Frédéric Bierry, s’havien de superar els cent mil vots perquè la proposta tingués força i es pogués dir que era “una qüestió que interessa els alsacians”. L’objectiu s’ha assolit amb escreix, amb 168.456 participants, que s’han expressat per internet, correu postal o dipositant la butlleta en una de les noranta-nou urnes instal·lades.
La votació vol reforçar la demanda perquè el govern francès impulsi un projecte de llei que transfereixi a la Comunitat Europea d’Alsàcia les competències regionals i que redueixi el perímetre de la macroregió a Lorena i Xampanya-Ardenes, a la vegada que es vol obligar els candidats de les presidencials a prendre partit. Ara com ara, la institució alsaciana, creada el gener del 2021, aglutina les competències dels dos departaments, i si fos una regió, tindria competències sobre educació, transport, formació i sobre l’economia.
Tampoc ha tingut una resposta favorable, ara com ara, la demanda d’un estatut d’autonomia per part d’una majoria de partits polítics de Còrsega, els quals van obtenir prop de dues terceres parts dels vots en les darreres eleccions. De moment, el govern francès s’ha negat a negociar-ho i tampoc no ha volgut reconèixer l’oficialitat del cors.
La mobilització popular, fonamental
Tenint en compte la reacció de l’estat francès a la resta de demandes, sembla difícil que s’accepti un canvi de nom en sintonia amb les reivindicacions del catalanisme si no hi ha una mobilització popular i un suport transversal.
La demanda ha agafat força d’ençà del 2016, quan hi va haver una gran mobilització arran de la creació de la regió Occitània, que integrava Catalunya Nord dins d’una denominació que no tenia en compte la realitat històrica. Així va sorgir la plataforma Sí al País Català, amb la voluntat que la identitat catalana també hi fos representada.
Occitània: votar a la regió on no volies ser
En la consulta feta sobre la nova regió, l’opció del nom “Occitània-País Català” va assolir un 12,15% dels vots, malgrat que Catalunya Nord només representa el 8% del total de la població del territori. Però “Occitània” en va aconseguir el 44,90%.
El moviment Sí al País Català va convocar una manifestació històrica, amb dotze mil assistents, segons l’organització, en defensa de la catalanitat i en la qual van participar 147 batlles dels 226 municipis de Catalunya Nord. Va ser una de les mobilitzacions més importants dels darrers anys, equiparable a les del 2005, quan les autoritats regionals volien eliminar el nom de Rosselló i imposar la denominació Septimània.
Però la demanda que es tingués en compte la catalanitat a la regió no va ser escoltada, de manera que el 2017 Sí al País Català va fer una petició per a canviar el nom del departament a “País Català”, la qual va recollir més de vuit mil signatures i va tenir el suport del diputat del partit de Macron Romain Grau.
Enguany, la reivindicació no serà solament de moviments i organitzacions catalanistes o càrrecs electes a títol individual, sinó directament del departament, i amb l’aval del conjunt de la població i dels grans partits del territori si triomfa l’opció proposada. La reivindicació torna a caminar, amb un recorregut incert, però amb més força i consens que mai.
