La bretxa de gènere, imparable

Cada generació té opinions, actituds, tendències, que la diferencien de les generacions anteriors i, per tant, pot haver-hi conflictes intergeneracionals. Però els experts han observat ara un fenomen nou entre els integrants de la generació Z, la dels qui ara tenen menys de trenta anys. Aquesta es veu que és una generació a la vegada molt conservadora i molt progressista. Una generació dividida pel mig. No és una generació amb una opinió, sinó amb dues. No té una actitud, en té dues. No té una tendència. En té dues. Per això es diu que no és una generació, sinó dues.

Aquesta divisió, no la marquen pas la classe social, els estudis, els diners o néixer a pagès o a ciutat. Aquesta divisió, la marca el gènere. Hi ha els valors dels nois i els valors de les noies. Hi ha el món dels homes i el món de les dones. Aquesta divisió, mai no vista fins ara amb tanta potència, l’explica detalladament aquest article recent de John Burn-Murdoch al Financial Times i l’amplia el seu enfilall de Twitter, i encara més el blog d’Alice Evans, reconeguda estudiosa de la matèria (sovint amb referents i estudis centrats en l’economia), que ell recomana –és de pagament.

El resum d’aquesta divisió, ho heu endevinat, és que els nois són políticament molt conservadors (però molt) i les noies són molt progressistes (però molt). Realment impressionen els gràfics que mostren com la ideologia política d’homes i dones era més o menys similar fins els anys noranta. Els d’una mateixa generació se situaven, tant ells com elles, més o menys al mateix punt de l’espectre. Però, amb l’arribada del nou segle, els dos grups es comencen a separar molt, i l’octubre del 2017 la diferència es dispara. I es dispara d’una manera impressionant. Les noies volen cap a valors progressistes i els nois, disparats cap a valors conservadors. La distància entre nois i noies és enorme:

Diuen que és un efecte del Me Too (que va esclatar l’octubre del 17), fenomen que denunciava els abusos sexuals contra les dones, que van començar a plantar-se i a dir prou. Però, set anys després, les diferències entre homes i dones no tan sols es veuen quan els demanen sobre qüestions de gènere (“les dones volen guanyar poder controlant els homes?”), sinó també com han de ser les relacions amb els immigrants i els estrangers (“l’arribada d’immigrants posa en perill la cultura autòctona?”). Els homes joves es troben molt més oposats a la immigració i als estrangers que no pas elles. Per això els homes voten partits de dreta i d’extrema dreta, i elles, d’esquerra i d’extrema esquerra. I la divisió entre nois i noies progressistes passa a Tunísia, a la Xina, als Estats Units, a Europa. Això passa pertot arreu, com ho detalla l’enfilall de John Burn-Murdoch:

NEW: an ideological divide is emerging between young men and women in many countries around the world.

I think this one of the most important social trends unfolding today, and provides the answer to several puzzles. pic.twitter.com/kG4qQReqfT

— John Burn-Murdoch (@jburnmurdoch) January 26, 2024

Això passa pertot arreu, sobretot a Corea del Sud, perquè allà la divisió que mostren els gràfics ve de lluny, ja se sabia, i ja té conseqüències. Com que ells i elles no s’entenen i viuen en mons diferents, els matrimonis han caigut i la fertilitat també. I ho expliquen per raons de gènere. Elles s’han plantat contra la misogínia del país i han deixat de casar-se i de tenir fills.

Una raó que trobo molt interessant, sobre les raons de la divisió, és que el món digital, les xarxes, ens fan viure en bombolles i que els algoritmes ens empenyen a aïllar-nos. Les xarxes retroalimenten la divisió. Els joves són bombolles flotants, que se separen. L’altra raó de la divisió creixent entre gèneres, més coneguda, és que els homes joves viuen un moment reaccionari i han reaccionat al Me Too anant cap a l’extrema dreta. Viuen els nous temps com un atac. L’article acaba demanant-se com aquests dos mons, d’homes i de dones, poden tornar a unir-se –per exemple modificant els algoritmes que els aïllen a les xarxes, on passen tant de temps.

Molt sovint he cregut que la caiguda del patriarcat podria significar un nou món viscut en harmonia. Ells i elles respectats. És el que m’agradaria a mi, la veritat. I falta que ens fa. Sobretot a elles, els fa falta, que són molt menys respectades, tal com ho veig. (Deu ser cosa de l’edat, que ja no sóc jove.) Passa que sempre he pensat que hi havia una altra opció a un món harmònic i en pau: la d’un món on les dones, cada cop amb més estudis, superarien la força bruta dels homes (que les subjuguen) amb l’ajuda de robots programats per elles i passaríem a un món sense harmonia, abusiu, en què serien elles que abusarien. I en cas que els homes es queixessin, cop de robot.

Però, després d’haver llegit tot això, el cap se m’enfila tot sol a una tercera opció: que la caiguda del patriarcat no ens porti a un altre món, sinó a dos: el dels homes i el de les dones. I que la tendència tot just observada no s’aturi, sinó que aquests dos grups esdevinguin més i més diferents, més allunyats l’un de l’altre, fins que els interessos no tan sols siguin diferents, sinó contraposats, cosa que lògicament faria sorgir partits polítics que en defensarien els interessos. Uns interessos no pas de classe, sinó de gènere: el partit dels homes i el de les dones. Partits que no cessarien d’allunyar-se, de barallar-se, fins que, finalment, en un futur llunyà, els governs destinessin pressuposts molt generosos, molts recursos i substància grisa a la ciència i a la tecnologia que permetés als homes de tenir fills sense dones i a les dones de tenir fills sense homes. Semblava impossible i mira, diran. Així no tan sols podríem viure en mons diferents, sinó viure-hi per sempre. I avall.

Una tecnologia, ara que hi penso, i m’ho invento, que potser ja deuen desenvolupar les dones de Corea del Sud (la futura Corea de les dones), en ferotge competició amb la tecnologia similar que es pugui desenvolupar a Corea del Nord (la futura Corea dels homes). I amunt.