La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

“Un, dos, tres, la xarranca. Un, dos, tres, a peu coix…” Unes nenes salten a la corda. Jocs infantils, xivarri, corredisses i xisclets. Un pati com qualsevol altre a primer cop d’ull, un microcosmos força especial si ens parem a mirar (i escoltar) més detingudament.

Som a Prada, la capital de la comarca del Conflent. Un municipi d’uns sis mil habitants en què l’ús social del català és molt feble. Però al pati de la Bressola és pràcticament l’única llengua que es parla. Alguns infants diuen algunes paraules en francès, especialment els més petits, però les dinàmiques de joc i la influència dels més grans retornen ràpidament l’espai al català.

Com s’hi ha fet tan present la llengua, si la gran majoria d’aquests infants tenen pares francòfons? Com s’aconsegueix una immersió total en un ambient tan poc favorable? Els conceptes clau són intervenció i verticalitat. I, sobretot, fer de la llengua el pal de paller constant, des de l’espai més important al detall més petit. De la classe de matemàtiques a la corda de saltar.

Els professors també juguen

Al pati, especialment durant els primers minuts, els professors –no hi ha monitors– s’encarreguen de començar i dinamitzar la majoria de jocs. Ha estat una professora que ha agafat la corda de saltar i ha començat a cantar. Al sorral, una altra mestra és asseguda amb nens d’edats diverses. Gràcies al joc va anticipant les paraules abans que ells les diguin: “sorra”, “pala”, “galleda”… I va repetint en català tot allò que un infant molt petit diu en francès. “Hi ha molts jocs i mots que saben en francès. Si no hi hagués un adult a l’inici donant paraules, acabarien canviant la llengua”, explica Martina Montagne Sansa, la directora de l’escola. “Els professors anticipen el vocabulari en català abans que el nen el faci servir, o fins i tot abans que el sàpiga, en francès.”

A banda l’activitat que facin amb la mainada, els professors sempre han de tenir activat el circuit paral·lel de pensar en llengua. “Fins que no sentim la llengua a tot arreu anem a mil. Tu al pati hi podries estar amb el cafè i només vigilant, però no pots demanar als mainatges més grans d’estirar la llengua si tu no ho fas”, diu la directora.

La verticalitat: una llengua que passa de grans a petits

Sense sortir del sorral, ens trobem la Lilou, de nou anys, que juga amb un nen de sis i una nena de tres. “M’agrada jugar amb els petits”, explica. Aquest és un altre tret particular: la naturalitat amb què es relacionen nens de diverses edats a tots els espais. L’escola de Prada acull alumnes de dos anys a onze i les classes s’organitzen per cicles, que inclouen infants de tres anys diferents. És una dinàmica habitual a les escoles rurals, però en els centres de la Bressola es pot veure també als municipis més grans. La clau d’aquesta pràctica –a banda la reducció de la conflictivitat, la creació d’un ambient familiar i el traspàs de coneixement– és, novament, la llengua. El mestre és el primer referent, però els alumnes més grans també tenen la missió d’ensenyar el català als més petits i als qui acaben d’arribar.

Aquesta verticalitat no cal forçar-la gaire, però al principi es fan servir alguns mètodes. Per exemple, es fan parelles lingüístiques, un nen més gran és el “padrí” referent del petit. Al setembre, quan molts alumnes tenen el català una mica més rovellat perquè han passat bona part de les vacances parlant francès, els alumnes més veterans comencen uns quants dies abans i preparen l’acollida de la resta. La Cerise, de nou anys, sembla que ho veu clar: “He parlat amb la Lia, que és nova, per saber si coneixia tothom del cicle 3. Quan diu un mot en francès, l’hi dic en català, com als petits.”

Un espai en què aquesta verticalitat es fa especialment evident és el menjador, on petits, grans i professors s’asseuen de manera intercalada. Els professors proposen alguns temes de conversa i els grans tenen cura dels petits, els ajuden a servir-se i a tallar el menjar i també els tradueixen paraules. “Aigua, es diu aigua. Got, es diu got. Cabell, es diu cabell…”, va repetint la Gemma a la Lina.

Que els grups no siguin homogenis és clau. “Tres mainatges han passat les vacances junts perquè les famílies són amigues. S’han passat l’estiu parlant francès i aquí hem detectat que ràpidament passen al francès entre ells. A l’hora de jugar els hem separat dues setmanes, i ho han entès. Hem hagut de parlar amb les famílies per a explicar-los que no és pas cap càstig, sinó que han de jugar uns quants dies amb els altres per a tornar a la llengua. Les famílies ho han entès perfectament.”

Educació per projectes, però sense perdre el català

A les escoles del sud s’ha pogut comprovar que l’educació per projectes de moment no ha ajudat a mantenir la llengua a l’aula, perquè, quan s’agrupen uns quants alumnes, el castellà encara es fa més present. A la Bressola defensen molt aquest mètode pedagògic, però amb una intervenció del mestre perquè la llengua no es perdi. Reformulen, tradueixen i fan repetir allò que un infant pot dir en francès, no el deixen tot sol parlant en francès sense cap ajuda. També per això els grups es formen amb alumnes d’edats diferents i mai posant junts dos alumnes nous.

“Si una activitat no beneficia la llengua, no la farem, en buscarem una altra. La llengua és l’eina, però també l’objectiu. No pots fer grups i no haver anticipat què han de dir, quins mots els mancaran”, diu Olatz de Bilbao, directora pedagògica. “Si has fet grups i veus que es va perdent la llengua, els crides l’atenció i fas dos minuts de classe magistral. Recuperes la llengua, i tornes a l’altra dinàmica.”

Ho veiem a la Bressola de Sant Esteve, que funciona de manera molt semblant a la de Prada, però en un context més urbà. La mainada, entre quatre anys i set, prepara un projecte sobre la mar Mediterrània que presentarà a la Bressolada d’enguany. És una de les festes que aprofiten per a dur el català de l’escola cap a l’entorn, com també es fa per Nadal, per la Castanyada, per Carnestoltes o els dies de mercat. En la preparació del projecte, una nena més gran n’ajuda una de petita amb una paraula que no troba, però també és la mestra qui ajuda a reformular les frases del francès al català: “Es diu hem acabat”, fa repetir Esther Franch, la directora, a un alumne.

Expressar-se en veu alta i compartir coneixements i vivències es fomenta constantment. Les classes comencen amb el Bon Dia, un espai en què els infants expressen qualsevol cosa que tinguin ganes d’explicar, mentre professors i alumnes els fan preguntes i els ajuden amb l’expressió oral. Avui, a Sant Esteve, unes nenes han explicat que volen fer un conte amb mandales. “Ara van sobre temes segurs, vocabulari que coneixen, perquè és el setembre. Si no saben dir-ho en català  juguem a les endevinalles, per no haver de recórrer al mot en francès: ‘Explica’m com és, per a què ho fas servir, si és un objecte, un lloc… I al final un escriu una frase a la pissarra i la corregim”, explica Esther Franc. “I posem atenció també en la fonètica: quan aprenen a dir la r fem una festa!” El divendres els més petits també presenten les seves joguines amb una dinàmica semblant.

Però la feina en grup i l’expressió oral és present a totes les edats. Avui a classe de matemàtiques en Tao ajuda la mestra a explicar la lliçó verbalitzant què fa, mentre els companys, també intercalats per edats, li van fent preguntes, mai en francès. “Al cicle 3 el català ja és tan present que no he de fer gaire cosa en aquest sentit, surt natural. Pel que fa a la llengua tenim la feina feta”, explica Ana Sánchez, la mestra, mentre en Tao assenteix. Ambdós acaben comentant que les classes de francès també les fan en català.

Als centres de Secundària de la Bressola també hi ha verticalitat, però la intervenció s’ha de fer d’una altra manera. “Busquem coses per les quals tenen interès. La música en català, a la qual no tenen accés, les sèries de TV3, acompanyament en problemes d’acceptació, relacionals…”, diu Olatz de Bilbao. El problema, però, és que de moment la Bressola encara no té Liceu, i per tant els darrers anys de Secundària s’han de fer en escoles no immersives.

Una llengua de vida, no d’imposició

A Catalunya Nord el català es va arrencar de les escoles amb cartells de “Sigueu nets, parleu francès” i jocs cruels que assenyalaven els infants. Amb aquesta ferida encara oberta al territori, tenen molt clar que la imposició no és mai un camí. “No ho fem amb repressió, sinó amb acompanyament. No els diem ‘no parleu francès’, sinó ‘Aquest mot no el sabeu? Busquem-lo’”, explica Martina Montagne Sansa.

L’objectiu és crear una llengua de vida, no tan sols una llengua d’aula. “Els tornem una llengua que és seva, però que no tenen”, diu Olatz de Bilbao. “Reproduïm l’estructura familiar perquè hi hagi un vincle, perquè se l’estimin. Hi ha alumnes que diuen que tenen dues llengües maternes, la de casa i la d’escola.” De fet, això és especialment important en un context en què el francès és a tot arreu. “L’estratègia principal és que els surti més ‘car’ parlar en francès i després fer la traducció que no pas parlar directament en català. Forcem una situació fins a fer-la natural, però per aportar i ampliar. Si els nostres nins i nines surten d’aquí amb dues llengües i els altres amb una, no sé què imposem, són ells que imposen el monolingüisme.”

Un mètode que es podria aplicar a la resta del país?

Per a aconseguir aquest clima catalanoparlant en indrets francòfons també és indispensable que els professors, que en el cas de la Bressola són del nord i del sud, tinguin una bona formació lingüística. “En la gent del sud ens trobem que cada vegada hi ha més interferència del castellà, i nosaltres no podem importar barbarismes”, explica la directora pedagògica. “En el procés de selecció, si una persona no té les competències lingüístiques no podem incorporar-la-hi. També tenim cursos de català per a millorar-lo. El primer any, a més, els mestres tenen un tutor que els fa seguiment.”

“He estat en escoles del sud en què no se sent un mot de català. ‘És que acaba d’arribar’. I què? Li has de donar les eines!”, diu sense embuts Olatz de Bilbao. “És com si nosaltres aquí ploréssim perquè el 90% dels nostres mainatges parlen francès a casa. A l’estat francès és impensable que un mestre faci faltes d’ortografia en francès. Al sud ens ho permetem, i va en contra de la dignitat lingüística. I els mots encara, el problema és que es toca l’estructura de la llengua.”

A la Bressola veuen molt clar que tots els mètodes d’intervenció, traducció i reformulació constants, verticalitat i exigència amb la llengua es podrien aplicar a totes les escoles dels Països Catalans. Però reconeixen que en moltes coses la situació no és comparable. “Aquí la politització del sud no la vivim”, diu la directora pedagògica.

Retornar la llengua dels avis

Una particularitat important també és que els pares de la Bressola donen suport a aquest model. A l’escola expliquen que no és pas un centre privat, sinó associatiu. Els agradaria ser una escola pública, però fins ara ha estat impossible. Hi ha escoles, com Arrels, que són públiques i també fan una immersió total, però només poden fer-ho fins a certa edat. Les polítiques lingüístiques de l’estat francès encara no han fet possible un model públic immersiu més estès i a totes les edats. De moment, per tant, a la Bressola cadascú paga segons els seus ingressos, i això fa que hi hagi força varietat de famílies, també algunes d’immigrades. El perfil de pare no és tan sols aquell que té família catalanoparlant i vol que el seu fill recuperi la llengua, també n’hi ha que volen que els nens acabin estudiant a Girona o Barcelona, o bé que els agrada el projecte pedagògic, o simplement que volen sumar als seus fills una altra cultura.

Molts s’acaben adonant més tard que és precisament gràcies a la llengua que la verticalitat i els projectes són possibles. En general, les famílies respecten sense dificultats que totes les comunicacions, tutories i reunions es facin en català, fins i tot si s’ha de parlar a poc a poc o traduint perquè no l’entenen. “Hi ha molts pares que han après la llengua després de portar els fills aquí. Fins i tot han acabat girant la llengua familiar. Hi ha pares que tenen la llengua pels avis, però que no l’utilitzen amb la mainada”, explica Olatz de Bilbao. “Hi ha molt complex i volem que aquesta generació vegi els mainatges orgullosos de parlar català al carrer.”

Per fer aquesta transició amb naturalitat, sempre es demana als pares que diguin “bon dia” i “adeu” als fills quan els deixen. És simbòlic, però important. Expliquen els més grans que, quan la llengua es començava a perdre, les mares parlaven català entre elles a la porta de l’escola i canviaven al francès quan saludaven els fills. Ara el català al territori malda per sobreviure, però, si més no en aquests casos, les criatures són les portadores d’una llengua que es va voler esclafar amb la vergonya i l’estigma.