La bona gent als Lledoners

La primera vegada que vaig sentir l’expressió ‘la bona gent’ a Oriol Junqueras devia ser en un acte d’Esquerra en què la utilitzava amb un significat especial, com si volgués dir ‘el poble’ o potser ‘les persones de bé’. Després la hi he sentida sovint. Amb el sentit que realment té i que recull encertadament el Diccionari Català-Valencià-Balear: ‘Gent de bé, persones bones…’

Aquest dimecres, a la tarda, la bona gent d’arreu de Catalunya érem a fora dels Lledoners. I l’Oriol, amb els Jordis i el Raül, eren dintre. De fet, la bona gent érem fora perquè ells eren dintre. Cridàvem consignes demanant la seva llibertat (i la de tots els presos i preses polítics). Érem molts i érem molt diversos: vestits amb tota mena de colors, fent voleiar banderes diverses que contrastaven amb el daurat dels camps acabats de segar a banda i banda de la carretera que porta als Lledoners.

El gruix de la gent ens hi vam aplegar cap a les set d’una tarda força calorosa, encara assolellada, tot i que l’airet refrescava una mica i, en conjunt, feia de bon estar-hi. En aquests aplecs trobes gent de tota mena i condició. De fet, hi havia gent gran, gent madura, gent jovenassa i gent jove, a més d’algun menut acompanyat pels pares o pels avis. També a la primera fila dels polítics hom hi podia veure cabells blancs (l’Ernest), calbes destacades (en Marcel o el Pep), cabelleres femenines ufanoses (l’Elisenda). Però no voldria semblar frívol, sinó més aviat exemplificar que hi havia gent de tota mena i condició.

Les sensacions eren també molt diverses, perquè entre el poble menut, entre la bona gent, hi ha de tot. En el breu recorregut d’uns tres-cents metres (no podíem avançar més), m’hi vaig trobar ex-companys del PSUC (avui probablement a Esquerra Unida i Alternativa), ex-militants socialistes, companys d’Esquerra, militants del PDECat, joves (i no tan joves) de la CUP… Però sobretot molta bona gent que milita només en la causa de la democràcia i de la llibertat. Alguns més indignats que altres, però tant se val: tots ben convençuts que havien de ser allà per un ‘deure cívic’.

De fet, moltes de les persones amb qui vaig compartir la marxa (la Isabel i en Joan, l’Àngels i la Remei, companys de Sallent i de Manresa, en Joan, la Dolors, la Conxita, en Pep…), hi eren per demostrar a l’estat espanyol que això que fa amb els nostres dirigents és una ignomínia total.

He estat dues o tres vegades dins els Lledoners, una baluerna baixa situada al centre del pla de Bages, al fons d’una ‘paella’ entre Santpedor, Manresa, Sant Joan de Vilatorrada i Callús, al costat del santuari de Joncadella. Des de l’interior no se sent què passa fora; per tant, l’Oriol i els seus companys ho hauran de llegir o de veure per altres persones. Però val la pena que algú els expliqui que la bona gent d’arreu de Catalunya érem al camí dels Lledoners clamant que els deixin en llibertat. Perquè els volem a casa, no pas a prop de casa.

Estic segur que algun dia la bona gent tornarem a recórrer aquest camí tots plegats en llibertat. I llavors recordarem aquests temps ignominiosos com els temps que van precedir l’alliberament del nostre poble. I ens agradarà explicar a en Raül, a en Jordi Sánchez i a en Jordi Cuixart, i a l’Oriol, que el dia 4 de juliol de 2018 la bona gent vam pensar en ells i en les seves famílies i vam demanar la seva llibertat.

Però sobretot vam mostrar el nostre anhel col·lectiu de llibertat i de justícia.

Joan Badia i Pujol, batlle de Callús