11.10.2023 - 19:50
El Fons Monetari Internacional (FMI) va rebaixar ahir la previsió de creixement econòmic per a l’economia espanyola fins a l’1,7% el 2024, tres dècimes menys que no es preveia al juliol, arran del menor impuls dels serveis. Al seu informe de perspectives econòmiques mundials, l’FMI manté la seva estimació d’augment del PIB espanyol al 2,5% per a enguany, quatre dècimes per sobre de les previsions del govern espanyol (2,1%). Tot i això, rebaixa tres dècimes la de l’any que ve, que quedaria en l’1,7%, lluny del 2,4% que projecta el govern espanyol.
L’economista en cap de l’FMI, Pierre-Olivier Gourinchas, va explicar durant la presentació de l’informe a Marràqueix que les economies orientades als serveis i amb una indústria turística forta, com és el cas espanyol, han estat impulsades per un fort augment de la demanda de serveis al final del 2022 i començament del 2023, un efecte que va desapareixent i que explica la decisió de rebaixar a la baixa el creixement per al 2024.
De totes maneres, diu que l’estat espanyol es manté com la gran economia europea que més creix per als dos exercicis de referència, en què la zona de l’euro s’expandirà menys que no s’esperava: d’un 0,7% el 2023, dues dècimes menys que en les previsions anteriors, i d’un 1,2% el 2024, tres dècimes menys, també pel menor impuls dels serveis. Darrere d’aquesta rebaixa hi ha Alemanya, que sofrirà una “petita contracció” del 0,5% i després avançarà d’un 0,9% el 2024, quatre dècimes menys que no es preveia al juliol, i Itàlia, el creixement del qual serà del 0,7% en ambdós exercicis, quatre dècimes menys i dues, respectivament.
A molts quilòmetres de distància, concretament a Xixón, la subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, anunciava també ahir que l’entitat pujava dues dècimes la previsió de creixement de l’economia espanyola, fins al 2,5%, perquè l’Institut d’Estatística espanyol (INE) havia revisat a l’alça el creixement del 2022, al 5,8%, i el dels dos primers trimestres del 2023, al 0,6% i 0,5%, respectivament.
Quant a l’evolució de l’economia durant el 2024, va ser molt cauta i va parlar d’un alentiment clar de l’activitat a curt termini, motivat per la “translació dels efectes de la política monetària, la debilitat del context exterior i la retirada a final del 2023 de les mesures en resposta a la crisi energètica”.
Podria parlar d’altres previsions que s’han fet aquests dies, com les de Catalunya, però crec que seria embolicar massa la troca i cansaria el lector. Es tracta de transmetre la percepció que tenim un excés d’informació sobre les mateixes dades, cosa que no ens ajuda a clarificar l’horitzó. I us he de dir que em preocupa tot allò que es diu per a l’any vinent. Tinc la sensació que pocs analistes tenen clar què pot passar. L’entorn no els ho posa fàcil, és veritat. Ara com ara, tenim dues guerres obertes que poden tocar dos punts bàsics a tot el món: l’alimentació primària i el petroli. Malgrat tot, s’han de fer previsions. Quantes l’encertaran?
He pensat que era molt adient parlar amb Omar Rachedi, professor d’Economia i Finances a Esade i coautor de la Diana Esade, que d’aquest tema en sap molt. Què és això de la Diana? És un instrument, que, d’ençà del 2010, analitza any rere any fins a quin punt s’acosten o es desvien les institucions a l’hora de predir el creixement econòmic i la taxa d’atur amb què acabarà l’economia espanyola cada any. El cas és que aquests anys hi ha hagut de tot.
Arran de l’allau de previsions que difonen les institucions, tant a escala estatal com internacional, se centra en aquelles que s’han acostat més a la realitat, passat el temps. “Nosaltres no avaluem, simplement fem de notari, recollint les previsions i publicant posteriorment una comparativa entre aquests pronòstics i la dada real que s’ha registrat finalment. Ens basem en les previsions del panel de Funcas, que recull les dades de divuit centres d’estudis privats espanyols i en fa la mitjana”, explica el professor Rachedi.
Precisament, aquest panel és una de les publicacions que habitualment segueixo i reflecteixo a la píndola. I aprofito per preguntar al professor una cosa que fa molt de temps que em bull dins el cap. Si quan la dispersió entre el màxim i el mínim, entre les divuit previsions, és molt alta, pot tenir fiabilitat la mitjana i si això vol dir que els millors analistes no ho tenen prou clar. Vol dir que som en un moment d’indefinició molt alt? I em contesta ràpidament de manera afirmativa. Però fa un matís. “La importància no rau tant en la grandària de la dispersió com en el fet que aquesta dispersió augmenti respecte de l’anterior”. Penso que té raó.
Tota aquesta introducció ve pel fet que en el darrer panel de Funcas he observat una dispersió creixent per al 2024. Per exemple, en el creixement dels béns d’equipament, la dispersió va del més optimista, que diu que creixerem d’un 9,6%, al més pessimista, que es queda en l’1,3%. Amb quina m’he de quedar? Potser amb la mitjana dels divuit, que és d’un 3,4%?
Fixem-nos en la construcció. Aquí la dispersió és menor, però el que més atrevit parla d’un 6,1%, i el més tímid, d’un 0,3%. També em quedo amb la mitjana del 3,2%? I en el cas de les exportacions: el més arriscat dóna un creixement del 4,5%, i el menys, del 0,3%. La mitjana del 2,6% és creïble? Són tan sols tres exemples, però n’hi ha algun encara més sucós. Sabeu què es preveu per al creixement de la construcció d’enguany? Doncs la dispersió va del 8,0% a l’1,1%, amb una mitjana del 4,3%. I falta menys d’un trimestre per a acabar l’any (l’enquesta es va fer a mitjan setembre).
El professor Rachedi em comenta que en moments com els actuals és molt difícil, l’art de la previsió. “És molt complicat fer pronòstics quan hi ha pel mig canvis estructurals. I la covid-19 ha estat un fenomen que n’ha ocasionat. Cal refer moltes coses en els models utilitzats. Ha canviat el comportament de moltes variables. A més, cal tenir en compte que cadascú pot fer servir una base de partida diferent. Per això, l’FMI i el Banc d’Espanya ja parlen en termes d’escenaris, segons com evolucionin algunes variables. D’aquesta manera, en lloc d’una xifra, plantegen un interval de possibilitats, que sempre aporta més confiança.”
Li pregunto si els divuit serveis d’estudis poden tenir el mateix grau de fiabilitat en les seves previsions, segons què han vist en els dotze anys de fer la comparació amb el Diana. I també té una resposta ràpida. “N’hi ha uns que són més fiables que uns altres. Diguem que n’hi ha quatre o cinc que són millors en els seus pronòstics al llarg del temps que els altres, per això hi ha dispersions tan grans. De totes maneres, insisteixo que si les dispersions totals augmenten, és senyal d’incertesa sobre el que pot passar i, per tant, de molt més risc a l’hora de prendre decisions.”
I ho deixo aquí. Jo sóc dels qui pensen que les estatístiques són molt importants. I que sense unes bones dades no es pot navegar amb seguretat. Quant a les previsions, potser entre tots en fan massa i, al capdavall, no saben ben bé on som ni fins on ens durà l’empenta que portem. Que se n’han de fer? És clar. Però també és veritat que potser caldria difondre’n menys i únicament les de més qualitat. És a dir, les que més s’acostin a la realitat segons l’estudi de la Diana Esade. De moment, pel que he vist del 2024, sembla que anem una mica a les palpentes.
