La bifurcació de l’independentisme: aquesta és la clau de tot

Com més va, més clar es veu. L’Exili està fora de l’abast d’Espanya. De manera que Espanya fa servir aquella estratègia tan vella de ignorar-lo. “L’encara està verd” de la rabosa de la faula d’Esop que no arriba al raïm. Però hi és. Com l’Exili que, a poc a poc, va guanyant batalles. Que sembla que no esquerden l’adversari. Només recordar que a l’agost del 1944, la població civil alemanya encara anava a la platja. Com si no passés res. Ja fa temps que veus assenyades ens van recordar allò de la paciència, perseverança i persistència. Doncs això.

LES CLAUS DEL FUTUR
En efecte, tal com s’intenta explicar a l’editorial, les claus del futur són aquelles tres que existien abans de voler fer la Mancomunitat o la Generalitat: unilateralitat, autoafirmació com a nació i comprensió que Espanya és un tot uniforme, monolític i innegociable, que tenim palplantat al davant.
L’Autonomia doncs, no serveix.
En contra de la visió del catalanisme conservador i en front de totes les armes de l’Estat, que teníem en contra, l’1-O es va fer el referèndum i es va guanyar per fer de Catalunya un estat independent en forma de república, i això és el que s’està construint a l’exili, fora de l’abast del regne d’Espanya.
M’agrada la reflexió que fa Partal quan diu que no es pot simplificar l’independentisme per reduir-lo a la lluita entre dos partits, com ens volen fer creure.

Amb 10.000 persones decidides muntes un Urquinaona, però per fer canviar el sentit d’unes eleccions calen molt més de 10.000 vots. I només cal anar al compte d’instagram d’Escons 1d’Octubre: 484 subscrits.
Si fossin 484k, a algunes seus ja estarien fent anar la calculadora ben acollonits.
Però resulta que ni això sóm capaços de fer. Molt remugar dels uns i dels altres però quan algú es presenta amb voluntat de canviar l’estat de les coses ens el mirem amb lupa i desconfiança.
Començo a pensar que sóm uns pèssims estrateges, uns pèssims tàctics i que tenim els polítics que ens mereixem.
Em sap greu però no podem espolsar-nos la responsabilitat dient que en què en Rufián és un impresentable, com si la cosa no anés amb nosaltres: Rufián és on és perquè l’hem possat nosaltres. Potser no a títol individual però si col.lectivament.

Personalment el que em preocupa és la disposició real a fer realitat la independència. Ni uns ni els altres sembla que s’ho van creure. Ni van publicar la decisió del Parlament al DOGC, ni tan sols van arriar la bandera espanyola.
Més encara, és conegut que Junqueras no va fer res durant la seva participació al Govern per a crear les estructures d’estat bàsiques, principalment la Hisenda catalana. Això diu molt del seu compromís amb la independència. EL MHPG Puigdemont se n’exclama al seu llibre. Però un líder (no ja d’un país sinó de qualsevol projecte de qualsevol mena) ha de fer seguiment i control de com va l’evolució de les tasques a fer i, si no va d’acord amb el pla previst, analitzar perquè i posar les mesures correctores. És quelcom bàsic, elemental. Si Puigdemont no se’n va adonar fins al darrer moment és que o bé no té ni idea de liderar, o és negligent, o (tampoc) no volia tirar-ho endavant en realitat.

P.D.: Em sembla que hi ha una errada a l’article. La Mancomunitat es va constituir al 1914, no al 1918.

És molt dolorós comprovar com alguns partits polítics han optat per la regressió a posicions del passat en tant que s’hi viu més còmodament. I per això, aspiren a gestionar la delegació del Gobierno a Catalunya sense més compromisos. Al mateix temps a Europa, per a la majoria dels representants dels estats nació, el cas de Catalunya és una pedra a la sabata que cal ignorar o fins i tot combatre. Mentrestant, enlloc d’eixamplar-se la base, el resultat de tot plegat és que la força de l’independentisme i l’aspiració d’assolir un estat propi cada dia que passa perd interès per a més independentistes. Així estant les coses, crec que només l’autodestrucció de l’estat espanyol en el context d’una transformació radical del mapa polític a Europa pot propiciar algun canvi.

“Tanmateix, els fets són els que són. Proclamada la república, una part de la classe política catalana opta per acceptar que Espanya té el dret de jutjar allò que han fet, una actitud que encaixa perfectament amb la trajectòria històrica del catalanisme i que per tant no és cap sorpresa. La sorpresa, enorme, són els altres. La sorpresa són aquells polítics catalans que apareixen inesperadament a Brussel·les i a Ginebra i que, contra tota la tradició del catalanisme i contra tot allò que es podia esperar, neguen a Espanya, audaçment, el dret de jutjar-los. Perquè ells són els qui han proclamat solemnement al parlament que Catalunya ja no és Espanya. I per tant, sobre ells, aquell que va ser el seu estat ja no hi té cap dret.”

Evidentment.
Ponsatí, Puig, Comín, i el MHP Puigdemont neguen , refusen, els tribunals espanyols. Guanyen batalles provisionals a Europa, i són una veu que humilia, i molt, Espanya. Per això els espanyols – ai, las, també alguns catalans- els volen silenciar.
Són ells, ELS EXILIATS, EN ESCAPOLIR-SE DE LA INJUSTÍCIA CASTELLANA, aquells que van deixar en ridícul l’estat espanyol, aquells que el van vèncer. I no li perdonen.

Només per això, haurem de tenir clar qui ha de guanyar les properes eleccions.

Cent anys d’història pesen molt, i alhora clarifiquen moltes coses. La seva experiència hauria de ser suficient perquè molts polítics actuals, que diuen defensar Catalunya i les seves llibertats, tinguessin una actitud molt diferent a l’hora de fer política. Però només els rucs, o els mentiders, poden ensopegar moltes vegades amb la mateixa pedra.
La bifurcació actual de l’independentisme és ben clara i simple, malgrat alguns la vulguin retorçar, disfressar i interpretar de moltes maneres, per confondre o enganyar a la ciutadania.
Els catalans, cansats del menyspreu, l’ofec econòmic i la repressió espanyola, l’1-O van votar el poder viure en una nació catalana lliure i amb un govern propi. Amb aquest volt van decidir alliberar-se i desconnectar-se d’Espanya, enviant un missatge clar i nítid als polítics que s’anomenen independentistes. Però alguns no han volgut, o no els ha interessat entendre’l, i avui hi han clarament dos bàndols.
D’una banda aquells que volen complir aquell mandat i ho demostren amb les seves accions, com són, entre molts d’altres polítics, els dos darrers MHP Puigdemont i Torra, cessats i inhabilitats per l’Estat espanyol.
I a l’altra costat tenim aquells polítics, que si bé diuen ser independentistes, ja s’han oblidat d’aquell mandat i amb les seves accions ens demostren que van en la línia contrària, com són els dirigents d’ERC, PDCAT, PNC. Polítics que volen seguir pel mateix camí , encara que l’història i els fets actuals demostrin tossudament, que el camí no té sortida.
La diferència és que uns entenen la política com una professió, que cal conservar i mantenir sense ideologies prefixades al preu que calgui, mentre els altres l’entenen com un acte de servei a la ciutadania, que és temporal i en alguns moments molt arriscat.
En aquesta bifurcació en què ens trobem, i en un dels millors moments històrics, als catalans que van votar l’1-O, els tocarà decidir a les properes eleccions quin dels dos camins Catalunya ha d’agafar.

Mirant el referèndum i els fets posteriors com un experiment científic, tant l’estratègia de la presó com la de l’exili s’han mostrat extraordinàriament útils. L’una per mostrar que a l’altra banda no hi ha ningú disposat a negociar i l’altra per il.lustrar que només des de fora, eludint la presió de l’estat espanyol es pot avançar per deixar enrera l’autonomia. El que no puc entendre és que, un cop evidents les dues veritats, tots els actors no s’hagin posat d’acord en anar a l’una. Només una certa unitat ens va permetre de celebrar el referèndum, i només una certa unitat ens permetrà de seguir plantant cara a l’estat amb possibilitats de vèncer.

Gràcies Partal per expressar el que molts intuim. Tot el meu respecte als que han anat a la presó perquè van creure que era el millor que podien fer. Respecte profund i estimació, i seguiré lluitant aferrissadament per a que en surtin, perquè això és una vetrgonya per a la civilització.
Però això no em pot privar de dir que anar a la presó va ser un greu error estratègic i logístic. Significava que acceptaven la sobirania espanyola i es quedaven sense eines per a la lluita, que és la lluita per a assolir la independència de una nació, Catalunya. Volia dir acceptar el joc que proposa l’enemic i en el seu terreny de joc, i les seves regles i normes. Pot ser que penssesin que l’estat espanyol no era l’enemic a batre sino l’amic amb qui negociar una solució bona per a tothom. Però no, com s’ha vist, i es seguirà veient, l’estat espanyol és l’enemic a batre, i la lluita és a mort, no ens enganyem. I l’enemic no vol que la lluita sigui únicament política sinó que destja i anhela que sigui materialment una guerra. Hi somnia cada dia. Els fets ho diuen amb grans crits! Anyoren com mai una ETA catalana i procuren crear-la, si cal.

I aquesta és una bifurcació que no té remei amb una lluita electoral per una fantasmagòrica autonomia, com bé diuus Partal. Veurem com evoluciona aquesta bifurcació i això serà la clau de moltes coses importants. I com a la India haurem d’anar fent sal…fins que el vulcà exploti, cosa que passarà tard o d’hora.

L’1-O va ser un dia fundacional. Ningú no pot negar-ho. Vam pagar-ne el preu, però vam tocar la llibertat amb la punta dels dits.
N’hi ha, de nosaltres, que no ho oblidarem per temps que passi i per contorsions dialèctiques que facin els polítics de qualsevol partit.

Les opcions independentista o autonomista són legítimes; hi estic d’acord. El que no és legítim és voler enredar la gent. Però, per aquestes latituds, els polítics estan molt acostumats a mentir. I, de fet, els funciona (per què ho farien, si no?) Si se’ls penalitzessin les mentides, ens aniria millor. Però el sistema i les seves lleis electorals i de partit i de… ja s’encarrega de cobrit-los l’esquena.

El que és confús, ara mateix, és el poti-poti que hi ha en els dos partits grans. Hi ha gent que, mentre només calia demostrar dots oratòries, jugava a l’independentisme. Però quan han vist que el preu del somni és elevat, han anat reculant cap al confortable autonomisme. A fi de comptes, un polític ben situat, viu bé. Amb les eleccions, hauran de “reconfigurar” les fesomies i emmarcar el resultat amb paper bonic per a mirar de vendre el succedani. Però ho faran. Ja ho estan fent, de fet.
A ERC sembla que han guanyat els autonomistes; com a mínim, a la cúpula i, encara que sigui/o fos un partit assembleari, les cúpules tenen molt poder. A Junts hi ha dos sectors, autonomista i independentista, i està per veure com anirà. Si s’imposa l’autonomisme, alguna altra força haurà d’emergir per representar els independentistes que HI HA a Catalunya. Gent vàlida per fer-ho, n’hi ha. Dins i fora de Junts.
Crec que el millor que li pot passar al país, doncs, és que tota aquesta barreja es vagi decantat i quedin ben clares les opcions i les forces. I això passarà… o és que som molt poc madurs políticament i ens deixem ensarronar per les paraules sense mirar els fets.
La independència és possible. I tant! Només cal estar disposat a pagar-ne el preu.
Mentrestant, insisteixo en dues idees:
– mirem de no lliurar la Generalitat als que la poden estrafer més del que ho està. I, sobre tot,
– FEM PAÍS. “Que mentre no arribem a fer un estat, no ens quedem sense nació”. Tinguem cura de la llengua, sobre tot. Afirmem-nos en allò que
som que, si no hi ha país, no caldrà fer res més. Exiliar-se per a viure millor, si de cas.

VICENT, NO ES PODIA EXPLICAR MILLOR

Una bona explicació no resol el problema però el clarifica perquè la bifurcació s’ha anat eixamplant, i ara es molt ampla.

El 14 de febrer no serà una batalleta electoral. Serà una batalla èpica entre el carrer que no accepta que Espanya tingui cap dret sobre ell, i la gent mesella domesticada que prefereix les olles d’Egipte, que ara es diu “A POR ELLOS”

Els primers amb la força de l’exili retallada per la traïció europea. Els segons somniant amb un peix o un pet al cove.

Es tant denigrant tenir que acceptar que la bifurcació s’ha d’acceptar com a mal menor i armar-nos de paciència per veure si en un revol de la via es convergís per tornar a una sola via.
Es denigrant perquè desprès de passar tantes penúries humanes, socials, polítiques, cultuals, històriques, tant antigament com actualment, es molt trist que hi hagin partits catalans, encara avui -com ERC-, que tinguin mes preocupació de la seva poltrona que del seu país.
Però el poble català a demostrat abastament la seva gran capacitat critica i de mobilització i a l’hora de votar no li tremolarà la ma per saber a qui ha de votar.
JUNTS
AMNISTIA
REPÚBLICA CATALANA
PAÏSOS CATALANS

publicamente tanto JUNTS y ERC, antes del 14F mostraran a toda Catalunya el juramento realizado ante Notario que si la suma de votos logrados por ellos dos, mas la del resto de partidos independentistas suma el 50% o mas, declararan la INDEPENDENCIA sin duda alguna, con la aceptacion o no de España, ya que se deben al deseo de la mayoria de los habitantes de nuestro pais que lleva 300 años de esclavitud y humillacion. No me gusta que se presenten separados, la fuerza ante España y Europa yendo todos los partidos indep. unidos, seria descomunal.

No cola, Sr. Partal.

Tant els uns com els altres es varen rendir sense intentar-ho. I ja està. Admetem-ho d’una vegada. La frase és simplement aquella de “si lluites pots perdre, si no lluites ja has perdut”. On va ser el president Puigdemont demanant reconeixement internacional i demanant els mossos que ocupessin l’aeroport, o a la gent que defensés el Parlament i la Generalitat, com es va fer a Lituània davant els tancs de Gorbatxov. Però si ni varen baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, per l’amor de déu !!

I a partir d’aquí aquesta mania de pensar que, que a Europa no extradeixin Puigdemont o Comin és una victòria de la Independència !! Au va ! Que no els tornin no vol dir ni que ens donin la raó ni tampoc que estiguem ni un sol mil·límetre més a la vora de ser lliures !! Simplement vol dir que ultra els Pirineus alguns (que no tots) els jutges en alguns (que no tots) estats són menys arbitraris. Europa, i els països en general, es mouen per interessos, no per “afinitats democràtiques”. Sembla mentida que després de veure durant 300 anys com ens deixen una i altra vegada a l’estacada aquest “nord enllà on la gent és culta, neta, etc” encara hi creguem.

I després que ens haguem desprestigiat solets el 2017, si hi havia algun estat que s’ho estés pensant, ja li dic jo que encara que ho tornem a provar en 6 mesos, la credibiitat no la tenim. Zero. La vàrem dilapidar. Però no només els polítics, sinó els ciutadans i les organitzacions socials. On és la resistència numantina al 155, les manifestacions massives cada dia fent la vida impossible als ocupants, les vagues generals, el bloqueig del port ? A Bielorússia porten 2 mesos fent això i, eventualment, Lukaixenko se n’anirà. Però cal això. Cap de nosaltres ho va fer i per tant fins i tot la credibilitat “popular”, és a dir, de considerar que som un poble que demana allò que és seu, se’n va anar en orris a ulls internacionals i- el que és més important- a ulls dels espanyols: un poble violent sempre disposat a admirar les posicions de força però mai a entendre les de negociació.

Ultra això, em pot explicar exactament quines accions ha fet el MHP Puigdemont, el Consell de la República (del qual jo sóc membre, com molta altra gent) o JxCat, per dir alguna cosa, per acostar-nos més a la República ? Tarradellas va estar 39 anys a l’exili, si, però més enllà de considerar-se a sí mateix el representant legítim de Catalunya, la seva capacitat d’influenciar cap dels esdeveniments internacionals, o de fer canviar el govern espanyol, era la mateixa que la meva. Si va sortir bé no va ser per mèrits propis, sinó perquè en aquell moment era útil com a esquer al règim que s’estava formant, amb el suport internacional que vola ancorar Espanya a les democràcies occidentals i més o menys deixar el país estable, per tal que no tiréssim més endavant (encara no ens coneixien: jo crec que ens hauríem conformat amb la mancomunitat).

Vull dir amb tot això que tant el que vostè anomena una estratègia com una altra, en realitat no són tals. Quedar-se o marxar a l’exili va ser una decisió personal i una opció personal. Els que es varen quedar es pensaven que els jutjarien per desobediència com el MHP Mas i els caurien un parell d’anys d’inhabilitació, i després “business as usual”, i valoraren que més valia estar al costat de la famíiia, el seu país, etc. Els que varen marxar s’ho miraven amb més desconfiança i probablement tenien més recursos per crear una nova vida fora. Una solució personal, com sempre. Que després això es convertís en una “estratègia” que a més servís per tal que JxCat i ERC es treguessin ells ulls, mentre els independentistes ens ho mirem amb ulls com plats, és ja una altra cosa.

Crec que hem de començar a dir i veure les coses com són. No podem viure en un miratge. Hem de començar un altre cop, i aquesta vegada amb bases sòlides, amb unitat i assegurant-nos que el que diem que farem, ho fem. O això o deixar-ho estar. I ho deixem estar o no, no passar l’estona en discussions bizantines que no ens serviran de res per avançar.

Zona de confort, aquest és el problema que tenim amb bona part dels catalans. I l’enemic, hàbil amb la vida cortesana, coneix a la perfecció els mecanismes per explotar aquesta debilitat. Al final es tradueix en dos perfils de catalans: els que s’ho juguen tot i els que volen nedar i guardar la roba.
Això, sols acabarà quan els que volen nedar i guardar la roba perdin la por. El missatge principal que ens va portar a tenir una majoria de catalans valents a fer l’1O era que no hi perdríem res. Al contrari, que hi sortiríem guanyant. I per aquest motiu, l’enemic està amb l’estratègia de la por per dividir-nos. La tasca dels catalans valents és convèncer al catalans de nedar i guardar la roba que no tinguin por. Que amb la República, òbviament, hi sortirem guanyant tots. Que hi ha molts més guanys amb la República que mantenir-se sotmès a l’espera de temps millors que MAI arribaran.

Si estem d’acord amb la tesi d’en Partal, la pregunta a fer-nos és: aquesta bifurcació quines conseqüències tindrà?, tenim per davant 100 anys de regionalisme?, la gent sabrà sobreposar-se als partits per prendre la ruta correcte amb el cost corresponent?. Jo soc dels que pensa que Catalunya no és Espanya i estic amb l’exili. Els que s’han quedat ja veig que pensen radicalment diferent. Dius, Partal, que aquesta actitud és ben legítima. Jo crec que no perquè els que els van votar no ho van fer per cap bifurcació, els van votar per restablir el govern legítim, el govern que l’estat va foragitar il·legalment. Tothom té dret a pensar el que vulgui però no a fer el contrari que s’ha promès en una campanya electoral, no fotem. M’agradaria, és més, demano a Vicent Partal que posi la seva clarividència sobre el paper, en els propers editorials, per explicar com deslligar el nus del moviment independentista després de les eleccions amb els resultat, més que previsible, d’empat entre les dues vies que es bifurquen. I l’ANC?, també està colonitzada per la bifurcació?

Jo canviaria l’ordre dels factors del relat perquè sí altera el resultat.

Penso que “la clau que explica el que està passant” no són pas les dues estratègies. Al contrari, les estratègies són conseqüència del que està passant i és molt més senzill i visceral el motiu: hi ha varis desenes de milers de catalans que han fet de la política el seu modus vivendi.
Entre càrrecs electes en les diferents administracions i càrrecs de confiança hi ha a Catalunya més de 10.000 persones. Curiosament no hi ha manera de saber la xifra total perquè cada administració amaga les xifres totals. Encara que hi hagi una aparent llei de transparència, en la pràctica hi ha més sota la catifa que a la vista.

Curiosament la mitjana de militància dels “partits empresa col·llcació de càrrecs” s’ajusta més o menys a la xifra de càrrecs existents en el conjunt de les administracions.
La primera sorpresa que es trobaran els “homes de negre” el dia que els toqui inspeccionar el Règim espanyol, serà que ningú els podrà donar un Excel amb la xifra exacta d’ endollat polítics a les administracions.

Aquesta és la clau del que està passant. El polític pot prometre el que li dona la gana però quan ho ha de complir xoca en el mur dels jutges patriòtics/IBEX i qui rasca el mur, va al carrer o a la presó.

Llavors ve quan veiem a la Colau dient que la culpa dels desnonaments i les pobreses són dels que manen però mentre no fa res per lluitar-ho, cobra cada mes.
També veiem aquest dies als d’ERC fen queixes aqui als seus amos, mentre allà a casa de l’amo es baixen els pantalons, aixequen el cul i es deixen sodomitzar les vegades que faci falta per continuar cobrant cada mes,

En una paraula: prostitució

Davant d’un canvi, sempre i a tot arreu hi ha qui l’enfronta amb il·lusió i fe en el futur, i qui s’acolloneix i prefereix tornar on era, encara que sigui a la submissió de l’esclau. Aquesta és una part del problema i fa mal, però es pot arribar a entendre, perquè la por és irracional i per tant, indomable. L’altre és que la part acollonida utilitzi els principis del canvi per a fer  exactament el contrari del que va prometre per arribar al poder. Això no es pot entendre de cap manera, perquè no és política si no traïció al poble que et va escollir per a un objectiu que no és el teu.

Quina força davant el món hauria tingut tot un Govern a l’exili, i que hagués continuat actuant de manera coordinada.
Però s’han acceptat massa coses inacceptables:
sotmetre’s a la justícia d’un altre país, esperant alguna mena de “bonificació” que de moment no arriba, ans al contrari; permetre la continuació d’un judici que sobre la marxa ja veus que és una pantomima; i acceptar el joc d’un parlament sotmès a les decisiones d’uns jutges que deneguen repetidament candidats democràticament elegits i destitueixen presidents que no els agraden.

¿PENSEU QUE AL CANVI EN LA CONSCIÈNCIA ÉS TAN POTENT?

És així com ho penso i cada paraula de l’editorial s’ha de sospesar amb sinceritat. Dues estratègies divergents, incompatibles que marcaran el futur…

Dues estratègies que són igual de legítimes, diu. Clar, com lluitar o rendir-se en un combat.

L’únic que em grinyola és que el concepte de bifurcació no s’adiu amb que els dos camins són incompatibles (sic). Les dues estratègies no poden coexistir en un paral·lelisme en el temps, l’una s’ha d’imposar a l’altra, i això se’n diu enfrontament polític que al final, una de les dues s’imposarà. Això no queda clar en l’editorial.

També s’ha de dir que les estratègies que s’han expressat amb tanta nitidesa: presó o exili no necessàriament depenen dels líders actuals. La dinàmica històrica està encetada i si no són aquests seran uns altres.

El nivell de consciència dels octubristes, és ja imparable. Encara que ens derrotin en les eleccions autonòmiques, com diu David, i ens enterrin, som llavor de victòria…

Em sap greu, però no ho veig de la mateixa manera. Per a mi, no hi ha bifurcació arran de la tria entre exili i presó.
Exiliar-se no vol dir no acceptar que Espanya et jutgi (bé que es presenten als jutges belgues quan ho demana en Llarena!). Exili i presó són dues maneres complementàries de continuar la lluita. Un és l’altaveu imprescindible a fora, per a mantenir la veu alçada, i l’altre és testimoniatge i exemple viu de la injustícia (talment com al Nou Testament).
La conclusió d’en Partal descansa en el valor que dóna a l’1-O, com si hagués estat el punt i final de l’acció secular del catalanisme polític. Però… és realment “un mandat” o és “una baula més” en la cadena de l’alliberament nacional? Jo crec (em sembla, opino… no ho puc afirmar, no en sé prou) que la bifurcació es troba en la resposta a aquesta pregunta, i no pas en el dilema exili-presó.

Hi ha bifurcació, la bifurcació de la bifurcació per la banda de dalt i la bifurcació de la bifurcació de la bifurcació per la banda de baix I encara em quedo curt.
Subscric completament l’anàlisi de Miquel Gilibert. Ja és hora que toquem de peus a terra i acceptem la realitat.
Es necessari posar-se d’acord amb unes evidències bàsiques i deixar de gesticular.
Per exemple, tots podriem estar d’acord en que la unilateralitat en aquests moment, amb les forces, les estructures d’Estat i el suport internacional que tenim te zero possibilitats de portar-nos a la independència.
I així podem anar desgranant punts bàsics i tornar a començar.

Ummmm, les dos estrategies seran legítimes, però una és de rendició i sumissiò, i la de l’exili és de lluita, supervivència i continuar lo inacabat per aconseguir la,llibertat.

Al repàs de la història, l’editorial no fa esment a l’època de la transició. Això almenys m’ha semblat i allà, molts catalans de Rocas a Soles Tura, encara els militars feien por.

Si els catalans llegissin tots el llibres del 130 MHP com un llibre de història, potser la gent no votaría ningú ERC. El que passa és que els fa repelús, perquè es pensen que llegiríen un llibre de propaganda electoral. No no, és història dels catalans.

Si el 14 de febrer, entre tots els “comprats” guanyen, s’ha acabat parlar d’independència fins el 2080, ó 2081. Es igual.

Heu fet l’anàlisi per un moment. Si es que si i heu decidit, doncs, si us plau, implementeu la vostra disposició i deixeu-vos de seguir remenant els cigrons.
Que si aquestos són, que si els atres han dit. Que surti un líder que ens digui per on.
Ja n’ha prou, clarifiquen-nos d’una vegada. Que sigui el que sigui o el que nosaltres voldríem. Però no ens enrosquem, prou de si però. El 14 de febrer surt un tren s’ha d’estar puntuals a l’andana, el tren surt.
Desprès a quelcom lloc arribarà.

Els partits sols serveixen per a comptar-nos i comprovar que no reactivaran cap declaració suspesa sense la pressió del carrer.

L’estratègia mínima ha estat l’exili, l’altre és en clau personal perquè lliurar-se a qui ja saps que no jutjarà sinó revenjarà és absurd. Qui es lliura a un estat amb una justícia feixistoide?

Pretendre anar al parlament europeu quan ets a presó és d’una innocència abismal: UN ALTRE EXEMPLE QUE ELS CATALANS NO SABEM QUÈ ÉS EL PODER. Per això a Madrid fan el ninot amb els pressuposts de l’estat, tots hi cauen, tots fan el mateix que Duran i Lleida, tastar la mel prohibida.

Gràcies Vicent per l’editorial; només afegir, no creus que els que varen decidir quedar-se en aquesta espaÑa i no anar a l’exili, creien que hi havia un mínim de valors democràtics i humans?
la mostra està que la monja Marta Rovira, veient el pa que si donava va decidir marxar a l’exili.
Com també algú ens podrien explicar tant parlar d’estructures d’estat, que si heu llegit el llibre del president Puigdemont, qui tenia la responbilitat de dur a terme aquestes estructures ? no s’ha havia fet res, com també quan es va proclamar la República Catalana, encara que dures un minut, a on estava el vicepresident del govern el Sr.Junqueres? en el Parlament com tots sabem NO.
No vol dir Sr. Vicent que aquest fets que li faig esment, que els caps visibles d’ER com ja és va definir i caldrà agrair-li la seva sinceritat en Rufian , no son independientes?
Fins que no tinguem aquest fet clar, li esterem donant voltes fins fastiguejar-nos
Es com posar d’exemple el nou partit PNC, també es defineixen independentistes o lo que queda del PDCAT.
Com tots reconeixe’m, els partits històrics s’han transformat amb una maquinària de col·locació i ja saps Vicent, fora de l’església fa molt de fret

Amics meus: Crec que tothom que hagi llegit el Sr. Miquel Gilibert (05:57), convindrà amb mí que, si volem dir-nos la veritat, condició indispensable per a qualsevol triomf, hauría d’haver estat ell qui escrigués l’editorial.

Pel que fa als polítics (tots), és ridícul dir que es feren enrera en la defensa de la república proclamada, a causa de la reacció brutal de l’Estat que, (oh sorpresa !!), no s’esperaven. Aquesta ignorància, que només una part del poble podía sincerament invocar, és i serà sempre falsa i inversemblant en boca d’uns líders que, cas que realment fóssin sincers, demostrarien, per aquesta ignorància, ser els últims dignes de liderar-nos.

La reacció violenta de l’Estat era esperada per gran part de la població, i era obligació moral dels politics avisar-nos que, si aconseguíem votar -i guanyar-, encara no hauríem assolit la llibertat, sinó que hauríem de guanyar-nos-la acte seguit, i probablement al preu màxim. Aquesta segona part se’n guardaren prou bé de dir-nos-la, probablement per no haver de començar ells mateixos a pagar el preu de dir-nos (recordar-nos) públicament la veritat. Per això no se sinceraren amb nosaltres i decidiren mentir-nos com a nens en comptes de dir-nos la veritat com a adults. Ho hagéssin fet, i potser molts dels qui sortiren al carrer pensant que compraríen la llibertat amb uns cops de porra, s’haguéssin quedat a casa. Nostra seria hores d’ara, i de ningú més, la responsabilitat d’elecció.

Resultà però que tot havía estat un teatre destinat, tot enllà, a forçar l’Estat a una negociacó i, fallida la jugada, (com no podía ser altrament), s’imposà la fugida i el “campi qui pugui.” Els més combatius cap a l’exili, lluny al menys de les urpes d’Espanya; els qui optaren per tornar a “les olles d’Egipte” en paraules de Josep Gualló, triaren la presó, (confiant !!) en la clemència espanyola. Val a dir però, com ja ho han fet alguns comentaristes, que ni tots els qui optaren per l’exili ho feren per seguir lluitant, ni tots els qui són a la presó ho feren en senyal de rendició.

Per als veritables lluitadors però, la presó és una opció tant o més vàlida que la de l’exili; tot depén de la disposició d’esperit amb què t’enfrontes als teus jutges, com s’hi enfrontà Gandhi, que admetía orgullosament els “delictes” de què aquests l’acusaven, sense mirar en cap moment d’excusar-se ni de cercar una disminució del càstig, ans els deia que, si de debó creien en la seva justícia, dictéssin contra ell la més severa de les condemnes. Veure la pel.lícula no és, creieu-me, temps perdut.

A l’exili i a la presó hi ha qui, malgrat totes les errades i febleses humanes, vol seguir lluitant; com a la presó i a l’exili hi ha qui ha optat per la rendició.

A nosaltres, si no volem “tornar a les olles d’Egipte”, ens pertoca distingir-los i dir-los a la primera oportunitat: “Aquí ens teniu; compteu amb nosaltres.” Tan de bó siguem els més nombrosos.

Bona reflexió la d’aquesta editorial, però res no és tot i sense nega una perspectiva tan rica com la d’aquesta editorial, és bo entrar en detalls que no són menors com per exemple, el model de peix al cove. és important recordar en el temps d’esplendor d’aquesta pràctica, el peix era manipulat pels gestors del cove. On anava a para el cap , l’espina i la cua del peix així com els intestins? On anava para la resta? Malauradament és una derivació recurrent a la la política d ela religió capitalista. Quin model podem desitjar de peix al cove a part de que els polítics que ho menen estan 155 vegades vigilats i que entre els que pensen que aquest recurs utilitzable estan ala presó per defensar Catalunya? No existeix cap assegurança que cobreixi les patacades del camí vers la independència, però la mirada a llarg termini, amb un model de distribució al revés del tradicional peix al cove també carn de jutjats, però amb diferent vara quan càstigs. És clar que, així com el 2017 hi havia clima per fer un pas i es va fer, encara que un pas no és tot un trajecte, ara no hi és. La contaminació ambient de les campanyes electorals on es llacen tants diners i tants valors socials fa que se sembri la confusió de sentiments a mode grades amb partidismes i la solució social, que no hi ha dubte que passa precís tres termes que diu l’editorial, però tampoc hi ha dubte de que aquests precís no és le moment, tant per raons del prop independentisme, com pel context extern. Ningú pot posar la ma al foc per com gestionaran els partidaris d’un peix al cove que seria positiu si fos enfocat a que l’aliment d’aquest peix fes més portable el camí pels catalans i posar duresa al front dels incompliments constants per part de l’estat espanyol. Ja que si no és així Quin sentit té que hi hagi catalans que estiguin al congrés i senat espanyols? Seria una incongruència major si no fos per aquestes engrunes que ajudin a fer camí, mentre altres tendències de la polifurcació, estiguin preparant la retrobada efectiva manxada per l’alè del poble.. Si la diversitat en molts aspectes és suma pel principal es bona. Si s’enfoca en clau d’incompatibilitat, ho tenim magre. Cadascú té el seu paper i la clau és la consciència comú encara que l’expressió és la que és. Cuidar una nadona república castigada i exiliada no és fàcil sobretot en els moments en que sa mare no pot alletar-la

A hores d’ara es veu clarament que els que van optar per l’exili, amb no poques dificultats, ha estat la decissió més efectiva. Tanmateix els que estan empresonats també pensaven estar fent un servici i sacrificant-se pel país corrent el risc que han assolit. Però el que pòssiblement no ha assolit el ciutadà , és la falta de resposta massiva, inssistent, permanent al carrer en senyal de protesta irrenunciable. S’està a temps encara? Qui li ha de pisar el cascavell al gat?.

No, no estoy de acuerdo con Usted, Partal…
Que la división del independentismo sea una consecuencia de la distinta elección entre quien han elegido el exilio y quien, al revés, han elegido quedarse en España y por esto se encuentran entre barrotes me parece una conclusión arbitraria y sin ninguna lógica.

Pienso que si queremos entender la división del independentismo los conceptos que hay que tomar en consideración son más bien los que pertenecen a una dualidad de términos que sirven a individuar dos modos entre de ellos opuestos de ser, de pensar y actuar delante de la sociedad y el mundo exterior:

fascismo/antifascismo…

autoritarismo/libertarismo

dictadura/democracia

apertura mental/cierre mental

egoismo/generosidad

agresividad/pacifismo

incomunicacion/comunicacion

falsedad/lealtad

mentira/verdad

no-empatia/empatia

destructividad/creatividad

España está hundida desde cientos de años en el pozo obscuro del cierre mental y del autoritarismo… la gente está convencida que el autoritarismo, la falsedad y la agresividad sea el modo más inteligente de vivir, el modo que mejor permite tener éxito en la vida y encontrar el lugar adecuado en una sociedad estructurada jerárquicamente en modo rígido en los valores de la obediencia y del ejercicio del poder…

Derecha e Izquierda en España comparten la misma visión de la sociedad… Hay quien manda que está arriba y hay quien que obedece que está abajo… Los que están arriba hacen de todo para conservarse arriba y los que están abajo hacen de todo para alcanzar los lugares del poder que pertenecen a sus amos…

Esta visión autoritaria es la que pertenece no sólo a la derecha franquista sino que también a la izquierda PSOE, PODEMOS, ER…

En contraposición a esta visión autoritaria de la sociedad está la elección de una sociedad democrática donde cada uno y en comunicación positiva y creativa con los demás actúa no para depredar y robar sino que para crear bienestar y valores para uno mismo y para la sociedad con el convencimiento que el bien creado para la sociedad se va a reflejar en el bien de uno mismo.

La división del independentismo es una división entre dos modos totalmente opuestos de entender la propia existencia individual en relación con todo el conjunto de la sociedad…

Quién busca la independencia de Catalunya busca la construcción de una sociedad nueva basada en los valores de la apertura mental y quien al revés como ER se opone a la independencia no llega a entender la posibilidad de una sociedad aperta, consciente y creativa… Son gente que están anclados en el autoritarismo y de su sociedad rígida ordenada por la obediencia al poder de la agresividad y de la violencia, de la mentira y de todo tipo de suciedad mental.

Si en Catalunya ganará ER, la sociedad Catalana se quedará anclada a la sumisión de la opresión de la España anticuada y autoritaria… con el riesgo de desaparecer como Nación.

Si ER será derrotada se abrirá la vía para la independencia de Catalunya como nuevo país evolucionado y civilizado… Y esto servirá también a abrir sucesivamente también a España la vía de una auténtica evolución civil.

No és exili o presó. No és peix al cove o unilateralitat. Totes dues estratègies ben combinades poden ser efectives. És partidisme. Més exacte, és Puigdemont o Junqueras. Al final és una qüestió personal de desavinences. Mentre no es posin d’acord en l’objectiu, que estic segur que compartim, no hi ha res a fer. Cal que acceptin que un anirà de “vice”. Deixem que la gent decideixi i ells dos haurien d’acatar el resultat, i un es posi a les ordres de l’altre, en aquest tema. Utopia…

Ho sento, Partal, però no hi estic d’acord. És més clar el que diu Francesc Macià, de que la idea és massa simplista. Crec que en escollir exili o presó hi ha un element molt personal (jo hi vaig pensar quan estava en la lluita antifranquista). No crec que hi haguessin estratègies pensades, tot va ser molt ràpid i estrany. Havien quedat dilluns a les conselleries, Puigdemont se’n va anar, alguns el van seguir, però alguns altres van tornar. El problema, per mi, és que les defenses al judici anessin cadascuna per la seva banda (també fruit de la improvització, suposo). I que després els mitjans facin una anàlisi de l’estratègia que és la seva opinió i no la dels polítics empresonats o exilats.

L’editorial diu “(𝙙𝙚𝙘𝙞𝙨𝙞𝙤𝙣𝙨 𝙙’𝙖𝙣𝙖𝙧 𝙖 𝙡’𝙚𝙭𝙞𝙡𝙞 𝙤 𝙖𝙣𝙖𝙧 𝙖 𝙡𝙖 𝙥𝙧𝙚𝙨ó,) 𝙩𝙤𝙩𝙨 𝙝𝙞 𝙝𝙚𝙢 𝙥𝙖𝙨𝙨𝙖𝙩 𝙙𝙚 𝙥𝙪𝙣𝙩𝙚𝙩𝙚𝙨 𝙖𝙦𝙪𝙚𝙨𝙩𝙨 𝙩𝙧𝙚𝙨 𝙖𝙣𝙮𝙨” … 𝗡𝗢, 𝗧𝗢𝗧𝗦 𝗡𝗢 … la part que sigui de la població, i dels subscriptors i lectors … 𝗘𝗹 𝗦𝗿. 𝗣𝗮𝗿𝘁𝗮𝗹 𝗶 𝗩𝗶𝗹𝗮𝗪𝗲𝗯, 𝗦Í ! … Sí que ho passat per alt ! … [aquest editorial, i algun altre detall, semblaria un canvi … però sovint, una manera de “canviar”, resistint-se a admetre que s’havia d’haver fet abans, és IMPLICAR-HI TOTHOM (a la vida, alguna vegada ho fem tots) … NO, Sr. Partal i VilaWEB, vós i el diari HI HEU PASSAT DE PUNTETES ! … la veracitat és clau, i molt més en un mitjà d’informació, i de la incidència d’aquest.
Una demostració més de que això ha anat per aquí? … doncs, que el Sr. Partal, NO POT evitar (encara) la seva, per mi molt distorsionadora, per no dir desinformadora, 𝗘𝗤𝗨𝗜𝗗𝗜𝗦𝗧À𝗡𝗖𝗜𝗔 …
L’editorial diu “(𝙇𝙖 𝙨𝙤𝙧𝙥𝙧𝙚𝙨𝙖, 𝙚𝙣𝙤𝙧𝙢𝙚, 𝙨ó𝙣 𝙚𝙡𝙨 𝙖𝙡𝙩𝙧𝙚𝙨. 𝙇𝙖 𝙨𝙤𝙧𝙥𝙧𝙚𝙨𝙖 𝙨ó𝙣 𝙖𝙦𝙪𝙚𝙡𝙡𝙨 𝙥𝙤𝙡í𝙩𝙞𝙘𝙨 𝙘𝙖𝙩𝙖𝙡𝙖𝙣𝙨 𝙦𝙪𝙚) 𝙖𝙥𝙖𝙧𝙚𝙞𝙭𝙚𝙣 𝙞𝙣𝙚𝙨𝙥𝙚𝙧𝙖𝙙𝙖𝙢𝙚𝙣𝙩 𝙖 𝘽𝙧𝙪𝙨𝙨𝙚𝙡·𝙡𝙚𝙨 𝙞 𝙖 𝙂𝙞𝙣𝙚𝙗𝙧𝙖” … 𝗤𝗨È ? … Equiparar Brussel·les i Ginebra ? … “Brussel·les” SÍ que ha jugat el paper que diu, però “Ginebra” NO … amb noms i cognoms (s’hi deu voler referir) … la Sra. Marta Rovira NO ha jugat CAP paper en l’acció exterior (i en la interior, a ERC, més aviat trist), però efectivament va marxar a l’exili, però, més, molt més, o únicament, per raons MATERNALS/FAMILIARS que no polítiques, i vull deixar clar que aitals raons no sols són respectables, sinó que poden ser fins i tot “sagrades” (per una mare) … i la Sra. Anna Gabriel, que jo sàpiga, tampoc NO ha intervingut, diguem que GENS, en l’acció exterior (sempre es pot dir que no sé quina gestió o contacte ha fet amb no se sap qui), i en el seu cas igualment va marxar a l’exili, per les raons que fossin, començant per eludir la presó.
Sr. Partal, VilaWeb (subscriptors, lectors), 𝗘𝗤𝗨𝗜𝗣𝗔𝗥𝗔𝗥 “Brussel·les” (Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig) amb “Ginebra” és profundament 𝗜𝗡𝗝𝗨𝗦𝗧 ! , i ho heu estat fent contínuament, diguem-ne “línia de direcció-editorial del diari” (!), i avui encara ho torneu a fer.
L’editorial diu: “𝙋𝙧𝙤𝙫𝙖𝙧 𝙙𝙚 𝙧𝙚𝙙𝙪𝙞𝙧-𝙝𝙤 𝙩𝙤𝙩 … 𝙏𝙤𝙩 𝙖𝙞𝙭ò 𝙣𝙤 𝙫𝙖 𝙙’𝙀𝙨𝙦𝙪𝙚𝙧𝙧𝙖 𝙞 𝙅𝙪𝙣𝙩𝙨 𝙣𝙞 𝙩é 𝙢𝙖𝙨𝙨𝙖 𝙖 𝙫𝙚𝙪𝙧𝙚 𝙖𝙢𝙗 𝙡𝙚𝙨 𝙥𝙧ò𝙭𝙞𝙢𝙚𝙨 𝙚𝙡𝙚𝙘𝙘𝙞𝙤𝙣𝙨 𝙧𝙚𝙜𝙞𝙤𝙣𝙖𝙡𝙨” … una vegada més, el Sr. Partal fa el que sigui per tal de no haver de referir-se, Només!, a ERC, i ara també per ja avançar-se (i potser avançar-nos-ho) a no comprometre’s en les eleccions vinents (!).
Doncs, com que la vida, i la política (!), no són sols “filosofies” sinó realitats pràctiques, Doncs, Sr. Partal (i tots), 𝗦Í 𝗤𝗨𝗘 𝗩𝗔 𝗗’𝗘𝗥𝗖 𝗜 𝗗𝗘 𝗝𝗨𝗡𝗧𝗦! (a desgrat que certament no siguin homogenis), i 𝗩𝗔/𝗔𝗡𝗜𝗥À 𝗗’𝗔𝗤𝗨𝗘𝗦𝗧𝗦 𝗘𝗟𝗘𝗖𝗖𝗜𝗢𝗡𝗦 (“autonòmiques”)!
Es veu, se li veu, la voluntat o la impossibilitat!, d’admetre que el què està passant i el què passarà i el que requereix i requerirà, i serà el que encara no fa però apunta, és/serà 𝗣𝗢𝗦𝗜𝗖𝗜𝗢𝗡𝗔𝗥-𝗦𝗘 … perquè el mateix Sr. Partal ho diu: “𝘽𝙄𝙁𝙐𝙍𝘾𝘼𝘾𝙄Ó”, doncs ell i VilaWeb haurà de prendre un dels dos camíns, i això, encara que no ho vulgui acceptar, é𝘀 𝗘𝗡𝗧𝗥𝗘 𝗘𝗥𝗖 𝗜 𝗝𝗨𝗡𝗧𝗦, 𝗶 𝗮 𝗟𝗘𝗦 𝗘𝗟𝗘𝗖𝗖𝗜𝗢𝗡𝗦 … (ho he anat dient, si no ho fa, VilaWeb entrarà en decadència).
(a vegades penso si tots llegim el mateix editorial, i perdoneu-me però ho diré assertivament: a part els sempiterns “encensadors” acrítics, del Sr. Partal, sempre amb un “molt bé”).
Gràcies i SALUT.

Sr. Mauri, tè tota la raó.
Els “autonomistes” tenen el seu ARA. Nosaltres, el “unilateralistes” encara no tenim el nostre VilaWeb. Ens ho creiem, però no el tenim.
El Sr. Partal li dona voltes i més voltes, ha escrit tot un article sense escriure un sol cop, el nom Puigdemont. Es clar, em podeu dir que tampoc ha escrit Junqueras o Rovira…
Però si mireu tots els seus articles, están construits de manera que es pot parlar d’alguns però no d’altres.
I quan no hi ha més remei perqué s’ha de parlar de les dues “bifurcacions”, aleshores es parla de tendències, de camins, de sectors, de “una part de la politica catalana” i “de l’altra part”… però mai de persones concretes.
El Sr. Partal viu un desdoblament que, abans del 14 de febrer, haurà de resoldre. Ha estat un home d’esquerres de tota la vida i, ara, li costa Déu i ajuda haver de reconèixer que les “seves” esquerres son un cau de traidors (ERC) o un cau de nens capritxosos (CUP) que porten Catalunya a l’aniquil.lació.
Dons, nois, ho porteu molt malament. Si no feu més que dir que la independència no va de dretes o esquerres!
I a l’hora de la veritat se us fa un nus al coll cada cop que heu de pronunciar (o escriure) el nom. Si. si. Aquell nom. Au va! que no costa res! Dieu-lo d’una vegada, home! Puigdemont. Va, un altre cop! Puigdemont.
I veureu com, finalment, us sentireu alleujats. Es com una espècie de superació de un trauma.

Cal que l’independentisme es bifurqui, es trifurqui, es tetrafurqui, etc. Amb aquests fils podrem teixir una oferta pels ciutadans diversa i inclusiva i superar el sostre de plom electoral que tenim.
No m’ha semblat mai que l’1-O guanyèssim. La prova és que ni tenim independència ni república catalana. Ara, és cert que el panorama va canviar i molt.
No soc partidari de buscar culpables, quan coneixes i estimes una mica el nostre país i la nostra gent, t’adones que encara estem en un procés de maduració que necessita temps. I que, sobretot, encara no som prous.
Teixim!…sense descans!. Encara que la crua realitat ens estripi, de tant en tant, la tela. El miracle és seguir.

Discrepo en la descripció. No és el mateix l’exili combatiu (Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig). Què l’exili silenciós com opció personal (Rovira i Gabriel). Tampoc ho és l’opció de la presó (penedits vs ho tornarem a fer), excepte en el fet fonamental que implica acceptar la submissió als tribunals espanyols i per tant la falta de una de les tres condicions que s’han de complir, segons Partal.

Però la bifurcació de l’independentisme està clara. D’un cantó Laura Borràs que, esperem, que encapçali la llista de l’exili. A l’altre Aragonés que representa l’opció de restituir el règim autonomista.

I entre mig un munt de llistes que es reclamen octubristes (com anomena el director), però sense cap possibilitat en aquestes eleccions.

Aquestes regionals, al menys, serviran per contar quants som a cada banda. Però, preferiblement, haurien de servir per donar suport a la via de l’exili que és l’única que de moment està donant resultats positius.

Sr. Gilibert, gracias, tiene usted toda la razón y le felicito por tener la lucidez y las agallas de llamar a las cosas por su nombre.

Aclaro que lo que escribo a continuación no lo pongo en boca suya, es lo que yo pienso.

Es curioso, lo más parecido a la engañifla, apaño, contubernio de la transición española es la gestión por parte de los pretendidos, todos, partidos políticos independentistas del resultado del referéndum del 1-O. Y es que todo se pega menos la belleza.

Los editoriales del Sr. Partal, que aprecio por su evidente honestidad, calidad literaria y erudición, no están a la altura de la situación socio-política actual de la Catalunya post 1-O, situación que en mi opinión es crítica porque las elecciones del 14-F (coronavirus mediante) nos pueden sumir en dos escenarios: uno el peor y otro el menos peor.

El primero es que las elecciones las ganen ER con lo cual el peneuvismo catalán (sin sus beneficios meramente crematísticos) está asegurado durante varias legislaturas, tiempo suficiente para desmantelar toda veleidad independentista catalana porque el mundo está cambiando a marchas forzadas. Desde el final de la segunda guerra mundial no habíamos vivido unos tiempos en los que se perfilase un giro copernicano como el que ahora empezamos a vivir y, dentro de ese cambio, la minoría forzadamente minorizada catalana, como tantas otras, llegará a ser anecdótica porque el mundo que se avecina no entiende de identidades solo entiende de sumisiones, no entiende de particularismos, solo entiende de uniformidades, básicamente, consumidoras no solo de “productos” sino de ideologías. Por decirlo de alguna manera, es el mundo del chip que ni siente ni sufre. Es y funciona. Punto.

El segundo de los escenarios es que gane JuntsxCat y ahí se atisba una pequeña ventana con algo de luz independentista pero que, en mi opinión, desgraciadamente, quedará en agua de borrajas. Solo alargará la agonía. No por falta de sinceridad del MHP Carles Puigdemont como político independentista sino porque con el Imperio no se transige. O se pone toda la carne en el asador, es decir, “Fuente Ovejuna, todos a una” o no hay bacalao que cortar.

Y, llegados a este momento, el del peor o menos peor, solo veo una salida: que el pueblo mondo y lirondo se insurge. Pero Xirinacs en Catalunya, desafortunadamente, ya no hay y, eso, la Corte del Reino, lo sabe de sobra, luego juega con ventaja.

P.S. A los que, en comentarios a los editoriales, se preguntan cuál es el rédito de ER en todo esto, la respuesta es obvia: el indulto.

Amb tots els respectes per tots els comentaris, crec que esprémer com una llimona tots els arguments ja coneguts a favor o en contra de la presó o de l’exili no ens porta enlloc. Els fets han estat com han estat i estic segur que alguns dels nostres presos ara actuarien diferentment. Llavors van influir tant les circumstancies familiars com la dificultat d’imaginar-se que l’estat espanyol tindria una reacció tan completament antidemocràtica. Tot és aigua passada. Ara cada català ha de saber amb quina decisió vol o no la independència i votar en conseqüència. Això vol dir o bé confiar encara en aquest “diàleg fantasma” amb l’estat espanyol, que sempre diu “donde dije digo, digo Diego”, o si vol enfortir els que volen seguir la difícil ruta cap a la independència (no cal dir, oberts a un diàleg sincer i fruitós, si vingués) sense esperar-ne res i tirant al dret, sense grans gestos patètics, però construint les estructures que calen. O diguem-ne per simplificar-ho, seguir l’interromput camí de l’octubre del 2017.

I com que jo no crec en aquest diàleg en el que els altres només volen parlar del que ells volen, votaré la llista on hi hagi el nom de Puigdemont, creient fermament que ell no el donarà a cap llista que no el segueixi sense esquerdes en el camí cap a la independència, conscient de les dificultats de l’empresa i dels sacrificis que pugui representar.

Ai! La bifurcació no ho explica tot ni molt menys.

Sí hi va haver i hi ha una bifurcació però ni tots els motius de la bifurcació de fa tres anys s’han escrit, ni tots/totes les que van optar per una o altra de les dues branques han treballat de la mateixa manera.
A Brussel.les s’hi treballà i s’hi segueix treballant per a la Independència; a Ginebra no hi han treballat (ni una ni l’altra).

A la presó (uns/unes i altres hi són i molt em temo que tombaran el tercer grau hi s’hi quedaran [si no es van decidir divendres potser fou perquè era “massa” votar-los els pressupostos i, a la vegada, mantenir-los a la presó], però des de la presó poc podien/poden fer per a la independència, oi?

Veient com estan actuant ER i Junts des que la divisió és més i més accentuada,
a) VOTAR per ER serà oblidar-se de la Independència cent anys més (per posar-hi una xifra; serà a llarg, llarg termini). Tindrem Autonomia i un arrossegar-se molt de temps.

b) VOTAR per Junts té més garanties de què es treballi per assolir La REPÚBLICA (la Independència). Malgrat que serà un periode de lluita desigual, molt, molt difícil, però no hi haurà claudicació. Per tant, és la millor opció.

I SÍ, un dia VILAWEB haurà de prendre partit. No es pot estar sempre en l’Equidistància; s’hi està còmode, però MAI és una estada permanent per a ningú.

Jaume Masoliver

Malauradament tant en el comentari de Miquel Gilibert com en la rèplica i ampliació de Juan Martin Alegria hi ha una gran part de raó i, evidentment, decepció, com també es pot copsar en molts joves i en molta altra gent. Tindrem realment una segona oportunitat dins d’un temps raonable? va el món cap a una direcció que ens afavoreixi? de moment no ho sembla, però mai se sap. El que si és cert és que si aquesta segona oportunitat se’ns torna a donar, haurem d’estar més ben preparats, ser el màxim de resolutius i amb la màxima unitat.

Com apunten alguns comentaristes, la dicotomia no és presó-exili, sinó rebel.lió-submissió.

Dit aixó, parlem de l’exili. No podem esperar que Europa respongui igual a Catalunya que a Lituània. En primer lloc, Lituània queia fora de la UE–primera distinció essencial. Segona distinció essencial: la que fa Europa entre dictadures descarades com la URSS (fora de la UE) o dictatoves com Polònia, Hongria o Espanya (estats membres), que li permeten ignorar el problema mentre sigui possible. Aquesta discriminació, fruit no d’escrúpuls sinò d’interessos, no és excusa pel derrotisme radical. Senzillament, hem d’acceptar que el camí serà més llarg i, segurament, menys cruent.

Si l’exili és tan ineficaç, per què l’estat espanyol està obssedit a perseguir Puigdemont?

Votar és imperatiu, i només el vot útil compta.

L’altre factor és si l’ANC serà capaç de ressucitar de les cendres de la pandèmia.

El 14-F votem com els Pobles intel·ligents, valents i lliures!

Som un Poble, els catalans, madur electoralment?  Sabem on volem anar i on volem arribar?

Els catalans serem capaços de persistir i votar tots junts com vam fer el 1r d’octubre?

Serem lleials al que vam decidir el primer d’octubre del 2017 o ens creurem aquells que diuen ‘que és impossible’, ‘que no podem alliberar-nos’, que no tenim el Dret de Decidir, que han de decidir els altres per nosaltres, eterns, i fotuts adolescents, … que hem de seguir ajupits davant d’Espanya, aguantant que ens piquin, que ens empresonin, que ens jutgin com a malfactors, que ens robin, que ens anul·lin les nostres lleis, que ens maltractin, que  ens imposin els seus capricis i ens supeditin sistemàticament als seus interessos?

Els Anglesos ho van tenir clar: BREXIT.
A Kossovo ho va tenir clar: DUI.

Els catalans, el 1r d’octubre, ho vam tenir clar: ‘Catalunya, estat independent en forma de República’.

Va ser un RUI, Referèndum Unilateral d’Independència, una cosa nova, els catalans sempre fem coses noves, el RUI no era contrastat com la DUI de Kossovo, però amb la decisió compromesa del Poble i el President, els independentites i els catalans, el President és un dels nostres, tenim l’empremta de la Independència marcada a l’esperit, i vam tirar endavant i sabíem que el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya havia de ser “vinculant” com tots els Referèndums d’Autodeterminació de tot el món, el 9N i les Consultes van ser passos previs i per tant “consultius”.

Aquest “RUI”,  va comportar el compromís del MHP Català de Declarar la Independència en 48 hores en cas de guanyar a les urnes el Referèndum. Va passar el que va passar, el dia 10 d’octubre la cosa es va encallar com a decisió del President que va començar, però no ho va acabar. El 27 d’octubre fou el Parlament català qui va entomar la DUI, com a Kossovo,  es tractava de posar a votació la Declaració d’Independència i va guanyar per majoria absoluta de Diputats, quatre més dels 68 estrictament necessaris.

Per què, Junts per Catalunya, es nega d’entrada a defensar la DUI, a completar-la tal com ho van fer a Kossovo? La DUI de Kossovo no va ser una opció fracassada, va ser una opció amb èxit, va funcionar, el Tribunal de Dret Internacional de La Haia ho va certificar i va crear jurisprudència: ‘la DUI no és contraria a la legalitat internacional.

Per què, Junts per Catalunya, no es compromet a preparar la DUI? el que va mancar a la DUI d’aquell 27 d’octubre per acabar implementant la República Catalana Independent?

No dic que sigui fàcil, res és fàcil, però és possible, el primer pas que cal fer és demanar l’ajut de Rússia, la Xina o els EEUU, d’Anglaterra o d’Israel, entre altres estats, pot haver-se de fer amb discreció, potser cal temps, discreció i paciència, però s’ha de marcar el rumb i s’ha de comprometre davant dels electors. No podem tenir por, hem de dir les coses pel seu nom.

No podem esperar l’ajuda internacional si titubegem, i no podem esperar el vot des catalans si no ens comprometem amb claredat o si seguim anant a mitges tintes, esperar i demanar el vot i el compromís de fer costat al President i al govern en el moment d’aixecar de nou la DUI i completar-la.

Aquest 14-F de 2021, la pilota torna ser sobre la nostra taulada, aprofitarem l’ocasió?

La bifurcació : exili i presó

El 1-O es innegable . Tanmateix la desinformació que es va veure de tot plegat ha creat dues maneres molt clares de justificar tot aquest temps i fins ara .

Vicent , crec que no es només estratègia de dues maneres diferents , jo hi veig justament el grau de certesa de ser independents . Marxar és la manera de entendre que ja no volen estar sota les ordres d’un estat opressor , per tant aquesta força representa la llibertat .

MHP va arribar l’any 2016 fa només quatre anys ,repeteixo NOMÉS QUATRE ANYS estem d’acord que un aterratge així amb l’activitat frenètica per arribar al referèndum , no és va treballar prou amb les estructures i les estratègies pel dia després , tan per confiançes , partidismes etc … el MHP li faltava molt rodatge .

Es obvi que necessitem un líder , llegint el llibres de MHP es veu que el 2016 va començar un camí i amb els seus encerts i fracassos però compromès a volguer un país lliure .
Amb quedo amb la gran capacitat de feina i compromís .

L’exili segur a sigut un temps molt valuós per tot l’aprenentage per enfortir les seves conviccions que te que tenir un gran President .

Sí senyor! Avui sembla que l’hem encertada de ple. Sovint penso com pot ser que l’editorial de Vilaweb, el digital més llegit a Catalunya, només rebi de 30 a 40 comentaris diaris. Veig doncs la xifra d’avui i tinc una primera reacció d’alleujament.
Segur que va lligat al nucli central del missatge d’avui. Crec que l’1-O representa una veritable sacsejada. Un “big bang” es diu en aquesta editorial. Un punt i final de la idea del “peix al cove”. La constatació que el cove és la base del model extractiu espanyol, i que per tant, mai és nostre. L’aclariment que no hi ha un substitut econòmic al desastre polític. La mort del miratge pujolista, el límit a un argumentari que no cal que ens vengui ningú. L’històric especificat del recorregut d’aquest desastre polític. La concreció que l’abús de l’estat agermana tant a les classes populars com a les classes mitges, fins arribar a ocupar a les altes en un lloc comú: tots estem igualment espoliats. La unitat nacional en un espoli definit, amb clares conseqüències, del que no podem escapar de cap altra forma que no sigui la independència. I una independència que es resol com totes les altres hagudes i per haver: amb l’acceptació i el concurs internacional. Acceptació i concurs forçat. La projecció que en el joc de força, no fem altra cosa que persistir i adequar la nostra lluita a les possibilitats de victòria. I una victòria que no pot ser un afer domèstic. Ni pot estar subjugada a la bona disposició d’un estat impossible, que només és un paràsit que tenim a sobre. Un estat que requerim defalleixi, mori, caigui extenuat des de la seva incompetència.
A a partir d’aquí, francament, anar a l’exili o anar a la presó potser no siguin la disjuntiva real. Sobretot si a la presó hi són dos activistes que tenen tot el reconeixement internacional. Si a l’exili, tenim la pressió dels qui reclamen dia sí, altre també, la responsabilitat a una unió d’estats fallida i en crisi; alhora que es constitueixen en opció de sortida d’aquesta crisi. A la presó, si hi ha el representant d’un cas on l’estat espanyol s’enfronta a la jurisprudència dels seus socis. I al carrer que està al costat de les presons com el record de Via Laietana, o del passeig a l’aeroport. I a l’exili des de la trobada a Perpinyà, o les anades a Bèlgica.
Picant pedra. Pedra de tartera. Pedra de llarga veta. Però picant; doncs al meu entendre la disjuntiva és plantar cara. Plantar cara sí o també. Seguir la guerra, posar el parany, fer caure a l’enemic. Un enemic del qui es té ben caracteritzats els seus identificadors. Uns identificadors que hem de pensar com si fossin blancs i objectius militars; i per tant han de ser presentats i posats a prova dia sí, altre també. Descomptant que l’enemic farà el mateix amb nosaltres; si pot. I comptar on pot i quan pot.
I posar-nos medalles, alhora que cuidar els nostres esforçats combatents. Combatents de vida.

Efectivament, durant tres anys hem passat de puntetes, el dolor, la sorpresa han pesat molt. Ara bé, cal recordar la improvisació d’un govern desfet després de l’1 d’octubre, l’escampada incontrolada del govern “campi qui pugui” , i si llegim Puigdemont ja podem esclarir qui es despenja i actua d’una forma incomprensible i que Junqueras no n’ha explicat. I ara què? Pense que un observador imparcial veurà que l’opció més encertada va ser l’exili, tal com diu l’article, l’exili significa que Espanya ja no té autoritat sobre els exiliats, perquè ja no pertanyen a aquella nació, per contra els que es lliuren a la justícia espanyola reconeixen la seua autoritat, i aquesta visió deixa la legitimitat més en un cantó que en l’altre (Partal fa l’equidistància entre les dues opcions). El problema és que ERC i Junqueras molt al contrari, juguen al vell catalanisme fracassat del del 1918, i això després de l’1O cal una crítica radical i un rebuig social i electoral majúscul.

Partal diu: “Però ja entenc que a alguns col·locar-nos sempre en aquest context els serveix per a negar que pensem per nosaltres mateixos, per a intentar fer-nos callar –per intentar fer callar els qui no controlen- i per a frenar la velocitat de la clarificació.” Honest.

Entre altres, interessant el què diuen Miquel Gilibert (05:579 o Melitó Camprubí (13:15)

Crec que ajudaria, és un suggeriment Vicent, que tractés un tema que serveix com a llançadora en la precampanya, si és possible, al marge del context al qual fa referència que he copiat:

l’anàlisi, la dissecció dels ditxosos pressupostos, tema del dia (fins al proper). És molt espinós de tractar això subjectivament, però val la pena desdramatitzar la importància que els hi donem, i crec que aquí seria important rebaixar la pugna partidista i fer-nos preguntes que ens ajudessin a encarar-nos a nosaltres mateixos.

és un rebaix negociar per alló que ja teniem, (i varem deixar perdre) ? és una millora tan necessària ? ens allunya de la independència aquesta “mesquina” submissió a l’Estat? ens acosta més a la independència prorrogar el sistema que va implantar Montoro-PP? Com atendre a les necessitats de la part més desfavorida defensant l’obtenció de més recursos? Els governants han de posar per davant el servei a la societat o a una hipotètica (per ara) llibertat nacional? Cal esperar el moment oportú avalat pel domini en TOTS els camps imperativament?

MAGNÍFIC el comentari de JAUME ORTÍ, del 26.11.2020 @ 22:46.

No es pot dir més ni millor ni amb menys o diferents paraules.

Jo també soc dels que voldríem que el MHP Puigdemont hagués pogut (o volgut) constituir –per persona interposada, és clar, ja que ell és inelegible ara mateix– un Partit polític propi, “El Partit del President”, per a les Eleccions del 14-F.

Si ara no podia, és obvi que esperar 4 anys més fins les properes eleccions, políticament és massa llarg, massa temps, i aleshores no queda fins ara potser prou clar si s’ha afegit o bé només dona suport a la Llista de Junts per Catalunya.

I tanmateix m’agradaria pensar que, a les següents Eleccions, hi haurà un Partit que sigui fill directe del Consell per la República…