06.12.2017 - 11:38
‘Si ho hem de fer, fem-ho bé’. I mentre ens hi escarrassem, arriba l’abusananos i li carda coça a la paradeta. Als catalans ens perd l’estètica, que és com dir el lirisme. O el llirisme
No patiu que no serem mai com ells. No serem mai capaços d’això. Ni que sigui perquè per violar la gramàtica amb aquesta ferotgia ja s’ha de ser d’una mena de manera. Com ara, no ho sé, que violar, ja sigui les regles de puntuació o una santferminaire que ha begut massa, doncs tampoc trobis que n’hi ha per tant… I que entre els violadors hi hagi compares teus, posem un guardiacivil i un soldat, que segurament comparteixen activitats de lleure així d’instructives, doncs és normal, perquè és que van provocant, i bé s’hi ha de fer alguna cosa, no?
Ara l’equidistant en cap diu que hem despertat el fantasma del feixisme, que també és una manera de dir que anem provocant. Ensenyant cuixa. Si només fos això, rai. Les fantasmes són, per definició, entitats o ens imaginaris, incorporis, irreals. De fet s’invoquen per fer por a algú, comptant que la suggestió farà la feina. Però aquí de suggestió res; aquí es tracta de realitats tangibles i concretes. El feixisme espanyolista (fiscals, jutges, ministres, piolins, cunyats falangistes…) potser estava adormit, però el que és segur és que d’espectre no en té ben res. Mira si és real i concret que atonyina gent i buida ulls, envia consellers i activistes a la presó, embarga béns i patrimoni, sotmet a judici, prohibeix la llibertat d’expressió, insulta manifestants i amenaça excursionistes, crema estelades. I protegeix agressors, perquè el feixisme agredeix amb una alegria que ja la voldríem. Massa feina per a un pobre ésser immaterial.
No, el feixisme espanyolista no és cap fantasma deixondit. Més aviat és una bèstia, en totes les accepcions del terme. Una bèstia ben viva, encara que molts diuen que ferida, i que precisament per això clava guitzes amb més desesperació. A mi no m’ho sembla gaire, de ferida. Jo, que com tots vosaltres he patit de massa a prop aquesta fatxenderia insofrible, diria que és una mula guita i que de coces n’ha clavades sempre.
Nosaltres no. Nosaltres amb el lliri a la mà. Somriures, cançons, bondat de cor i gentils maneres: un gran foc de camp. Si no fem les coses com cal, ens diem, no ens podríem mirar al mirall ni dormir tranquils. Doncs entre poc i massa. És veritat que l’odi és el pitjor camí i que l’amor dona més fruits. Però de tantes flors que regalem, de tant parar l’altra galta, ves que no ens oblidem de l’amor propi. Hi ha ple de siudadanos que odien, per dir-ne una, la nostra llengua. Quants n’arribaràs a convèncer que se l’estimin, i quant de temps necessitaràs? Tu mateix, per exemple, estaries disposat a estimar la llur, i a sentir-te-la teva? A canvi de què? Vols dir que val la pena? No és millor dedicar aquestes energies a finalitats més productives?
Com per exemple, a fer anar la teva millor (i així reprenc el meu paper de mestretites, que se m’està rovellant la voluntat de servei). Oi que volem fer les coses bé i parlar català com déu mana? Doncs vinga. Avui, tres pindoletes a propòsit del llirisme, per no sortir del tema.
Una: això tan nostro de posar-s’hi bé per tornar a rebre es diu ‘parar l’altra galta’, no pas ‘posar’. Dues: ídem amb el fet d’anar a la garjola: en català no ‘posem’ (brr!), i encara menys ‘fiquem’, a la presó: en català es ‘tanca a la presó’. “Encara tenim en Junqueras, en Forn i els dos Jordis tancats a la presó”. Que amb aquesta us esteu passant de rosca. I tres, una recuperació que m’ha sorprès: l’augment de la temperatura solidària. Des d’Agustí Calvet i Prudenci Bertrana que no es veia tant d’escalf en públic, els uns per transmetre’l i els altres per agrair-lo. Els diccionaris encara no recullen ben bé aquest ús sinònim de suport, afecte o fins i tot caliu, i ves per on és l’Alcover el que s’hi acosta més: “Calor; ardor material o anímic. ‘Tant és l’escalf que pel gest m’enamora’, Ausiàs March”. Si de cas, per això, mirem que aquest escalfamenta global no ens faci abusar-ne, que d’escalfar-nos ja prou se n’ocupen els fatxes. I, a més a més, d’escalfar a esclafar hi va un tel de ceba.
