14.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 15.07.2022 - 07:58
Les conclusions sobre el cas de l’ordre d’extradició del conseller Lluís Puig presentades ahir per l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea són nefastes. Hom diu sempre que allò que distingeix la justícia en els països democràtics és la seua (avorrida) previsibilitat. I el magistrat va prendre posició –obertament i d’una manera més que sorprenent– contra la jurisprudència del TJUE. Ja veurem, per tant, com acaba això. Sabem que és molt rar i ha passat molt poques vegades que el tribunal acabe desautoritzant el seu advocat general i, per tant, més aviat cal ser molt escèptic amb la possibilitat que hi haja un tomb favorable a final d’any, quan tinguem el veredicte definitiu del cas. Però el trencament de la doctrina és tan visible, és tan descarat i injustificat –Josep Casulleras ho explica en aquest article tan ben documentat– que pot passar qualsevol cosa. I, en relació amb això, si fa dies vaig advertir en aquest editorial contra l’excés de triomfalisme envers l’actuació de la justícia europea, avui he de fer la contrària, i alertar també contra l’excés de pessimisme.
Evidentment, si la decisió final del tribunal anàs en la mateixa línia que l’opinió de l’advocat general, això significaria un revés fort a l’estratègia de l’exili i una dificultat afegida al camí, ja prou complicat, que recorren del 2017 ençà. Però no anul·laria tot el que ja s’ha fet. Des de la sentència transcendental de Slesvig-Holstein, que nega l’existència de cap rebel·lió ni de cap sedició, passant per la resolució del Consell d’Europa que va originar els indults, fins al procés judicial intern a Bèlgica guanyat per Lluís Puig i que, en el pitjor supòsit, ara s’hauria de repetir. Siga com siga, si es confirma l’opinió pronunciada ahir, Pablo Llarena emetria una nova euroordre i el conseller Puig s’hauria de tornar a defensar, amb les evidents molèsties personals que això implicaria i comptant Espanya amb un ajut suplementari important en aquest nou assalt. Però res més que això.
I dic res més que això, perquè Lluís Puig ja ha estat jutjat i la decisió judicial belga sobre una possible extradició de Lluís Puig és pública i tots sabem quina ha estat. La batalla judicial belga, que ha durat gairebé cinc anys, es va tancar el gener de l’any passat amb una negativa rotunda a concedir l’extradició demanada per Espanya.
I es va tancar després de recórrer tot el conjunt de les jurisdiccions internes belgues fins a arribar al Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les. La negativa a extradir Lluís Puig, doncs, no ha estat un acte a la babalà ni flor d’un dia. Ben al contrari: ha estat una decisió que ha concitat un consens enorme en els estaments judicials belgues. Per aquesta raó ara a Llarena no li serà fàcil de canviar aquesta decisió. Canviar-la a Bèlgica, canviar-la específicament als mateixos tribunals belgues que ja han omplert milers i milers de pàgines, que han analitzat el cas, que l’han treballat a fons i amb un rigor envejable i que han arribat a la conclusió rotunda que no poden lliurar Lluís Puig a Espanya.
Ah!, i tot això sense ni entrar a parlar de l’enorme crisi política que desfermaria a Flandes i a Bèlgica que en aquest cas s’acabàs prenent una decisió diferent de la que els seus tribunals, sobiranament, ja han pres.
PS. La demanda de sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació política contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, és tan exagerada, tan i tan fora de lloc, que això mateix la fa reveladora de les intencions reals. Que les acusacions de frau i malversació hagen desaparegut de sobte i ja no existesquen, quan tanta de la gent que en demana la dimissió les havia fetes servir com si haguessen estat provades i demostrades, hauria de fer extremar la prudència a tothom en relació amb aquest cas. Però ja sé que no passarà.
