La batalla per les diputacions, les grans menjadores

Després de les eleccions municipals, començarà una altra batalla menys mediàtica però d’alta importància política i econòmica. El repartiment de poder a les diputacions del país és un caramel molt apreciat pels partits, perquè els permet de donar sortida a molts quadres que no tenen cabuda en ajuntaments o a la Generalitat. La utilitat d’aquests organismes, que es presumeix com una crossa dels ajuntaments i la Generalitat, ha estat qüestionada de fa anys, però a la pràctica s’ha convertit en una parcel·la de poder a la qual els principals partits no volen renunciar.

Amb l’entrada de la democràcia les forces catalanistes van posar en dubte si calia mantenir les diputacions, uns organismes que responien a una estructura estatal que feia ombra a ajuntaments i Generalitat. Però l’estatut de Catalunya de 1979 ja va tancar la porta a una hipotètica desaparició de les províncies i a la dissolució de les diputacions. Posteriorment, una sentència del Tribunal Constitucional espanyol va posar punt final al mite de la supressió de l’ens provincial, i l’organització territorial estatal es va homogeneïtzar del tot. El 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de vegueries, que havien de substituir les institucions i reflectir una realitat territorial. Però el model no ha tingut prou consens i l’última paraula sobre l’organització territorial la té Madrid.

El desconeixement sobre les tasques que fan les diputacions és similar al seu nivell de popularitat. Per això molts ciutadans no saben quin partit les presideix. També hi té a veure que l’elecció dels diputats de la diputació es fa amb un sistema indirecte, és a dir, que els ciutadans no els escullen directament, sinó quan voten a les eleccions municipals.

El 17 de juny és el dia que els candidats de les municipals es convertiran en regidors i alguns d’ells, en batlles del seu municipi. A partir d’aleshores, es destaparà la caixa dels trons de les diputacions. La junta electoral de cada zona elaborarà una relació de tots els partits polítics, coalicions, federacions i agrupacions d’electors que hagin obtingut algun regidor dins de cada partit judicial. Per això són importants les llistes fantasmes controlades pels grans partits, perquè cada vot compta. Amb la regla d’Hondt, que beneficia els grans partits, es fa una distribució dels diputats a la diputació segons els vots aconseguits.

Com que cada vot és important, els partits també analitzen les municipals amb mirada llarga. Posen tota la carn a la graella encara que sàpiguen que no els servirà per a guanyar les eleccions. A Santa Coloma de Gramenet, ERC hi ha situat Gabriel Rufián amb l’objectiu de créixer al municipi, però també per augmentar la bossa de vots que els permeti de ser el partit amb més representants a la diputació. I Jordi Puigneró, ex-vice-president del govern, va de número cinc a la llista de Junts a Sant Cugat del Vallès. Aquest moviment respon a la voluntat de Junts de proposar-lo com a candidat a la presidència de la diputació, atès que per entrar-hi cal ser regidor en algun municipi.

Si bé en l’anterior legislatura les quatre diputacions de Catalunya eren controlades pel PDECat, el 2019 el poder es va repartir. La de Girona és en mans de Junts amb el suport d’ERC; les de Tarragona i Lleida la controlen els republicans amb el suport de Junts; i la de Barcelona, la presideix la socialista Núria Marín amb els vots de Junts, fet que va generar la primera crisi de les moltes que hi ha hagut en el si del govern de la Generalitat.

Al País Valencià, el PSPV controla les diputacions de València i Castelló amb la mateixa fórmula del Botànic, mentre que el PP va aconseguir de conservar la d’Alacant gràcies a una aliança amb Ciutadans. A les Illes, les diputacions no existeixen. Van ser substituïdes pels quatre consells i és una institució pròpia que té unes competències decidides per l’estatut.

La principal tasca de les diputacions és ampliar els serveis dels ajuntaments, donar-los suport i arribar allà on no els ho permet la seva economia, especialment els més petits. Per exemple, ajuden en la recaptació d’imposts, fan assessorament tècnic i econòmic, i desenvolupen tasques de promoció turística. També tenen competència en la construcció i manteniment de carreteres, s’encarreguen de serveis socials com el servei d’acollida de dones maltractades i tenen un paper fonamental en polítiques culturals. A Catalunya, per exemple, mantenen una àmplia xarxa de biblioteques amb presència a moltes localitats. Entre les set diputacions del país gestionen gairebé 2.862 milions d’euros anualment. La que en té més és la de Barcelona, amb 1.241 milions. La segueix la de València, amb 646 milions.

Darrere aquesta xifra s’amaga una estructura pesada amb molts càrrecs i remuneracions substancials que sovint passen desapercebudes. Per exemple, Carles Mazón, president de la Diputació d’Alacant, cobra 84.800 euros, un sou anual més alt que no pas el del president de la Generalitat, Ximo Puig. La presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, encara cobra més: 95.800 euros bruts mensuals. Per això renuncia al seu sou de batllessa de l’Hospitalet de Llobregat, que és més baix.

No és l’únic batlle que forma part de la diputació. Gairebé tots els partits hi col·loquen batlles importants perquè així poden tenir una remuneració més bona que no pas la que els ofereix el seu municipi. És el cas de Núria Parlon (Santa Coloma de Gramenet), Alba Barnusell (Granollers), Ana María Martínez (Rubí) i Rubén Guijarro (Badalona).

Dels diputats, en pengen un alt nombre d’assessors, coordinadors i tècnics escollits a dit que permeten als partits de situar membres de la seva estructura. En el cas de Barcelona, entre els 51 diputats tenen 65 assessors escollits a dit mentre que el govern, format per diputats, en té 25 més. Per exemple, l’àrea de Presidència té cinc assessors, alguns dels quals amb un nivell de retribució N2. Això vol dir que cobren 6.519,86 euros bruts mensuals. Els nivells inferiors –N3, N4 i N5– sumen sous gens menyspreables: 5.819, 5.393 i 4.072 euros respectivament.

Tota aquesta estructura alimentada per pressuposts alts i el desinterès de la població ha desembocat en greus casos de corrupció. El cas Alqueria o el cas Taula són tan sols dos casos que han tacat la Diputació de València aquests darrers anys amb responsabilitats compartides entre el PP i el PSPV. Per això el seu president actual, el socialista Toni Gaspar, va liquidar l’empresa pública Divalterra, antigament coneguda com a Imelsa, perquè havia estat l’epicentre de contractes falsos i adjudicacions irregulars.

Al Principat la història no és pas impol·luta. Un dels episodis més negres és l’anomenat cas de les motxilles. Va ser durant l’època de Manuel Royes, José Montilla, Celestino Corbacho i Antoni Fogués. Del 1987 i fins al 2011 els alts càrrecs van rebre una compensació salarial després d’haver deixat el càrrec de lliure designació i haver tornat a la seva plaça de funcionari, fet que es va considerar alegal. A la Diputació de Lleida encara s’instrueix el cas Boreas, que investiga suposades irregularitats en contractes d’obra pública comeses entre els anys 2011 i 2018. La causa investiga més de trenta persones, entre les quals, Joan Reñé, que va ser president de la diputació i va haver d’abandonar el càrrec el 2018 arran de la seva detenció.