21.09.2017 - 22:00
Per petit que sigui, tot allò que passi fins a l’1-O, i els dies posteriors, és important. És una batalla pel relat intern i per l’internacional. Qui imposi el seu relat guanyarà la partida. Aquest mes vinent tindrem derrotes aïllades i passarem moments d’angoixa, de dubte, de desmoralització. Més d’una vegada veurem destarotats els nostres plans, ens semblarà que no en podrem sortir, que amb algun moviment concret ens hauran donat el cop de gràcia definitiu.
Si us arriba un moment com aquest, penseu que no esteu sols, que som molts més dels que ells volen i diuen i que, quan un flaqueja al seu costat hi ha un altre company o companya disposat a ajudar-lo. Recordeu que som com joncs, que es dobleguen fins al límit i sempre tornen a recuperar la verticalitat. Al davant tenim gent matussera, acostumada a comportar-se com pedres, a topar contra altres pedres. Riuen satisfets quan una pedra doblega un jonc, però ja fa temps que han observat que allà on un jonc s’ajeu, n’hi ha uns altres que el protegeixen mentre va redreçant-se. I encara no entenen què passa,
El nostre pla A comença a rebre algun atac que el mutila. De seguida ha sorgit el pla B. Si li passa igual, sorgeix el pla C, després el D i després el que calgui. Hem sabut presentar batalla en el terreny i en el moment més oportuns. Sembla que han caigut les paperetes i més elements necessaris per al dia 1-O. Qui sap si el pla A preveia de fer-ne altres en més impremtes, o si aquest ja era el pla B. Qui sap si el pla C consisteix a passar a la guerra de guerrilles i, en lloc de concentrar la fabricació de paperetes i d’urnes, es passa a desconcentrar-ho en desenes, centenars, de petites impremtes i tallers. El temps juga a favor nostre, perquè imprimir, tallar i empaquetar uns milers de paperetes o fabricar un nombre reduït d’urnes és cosa d’hores. Quants policies necessiten per a aturar tot això en poques hores? I si ja són fetes i distribuïdes i tot això de Bigues i Riells només ha estat una estratègia de distracció?
Després de l’exemple de Valls, que haurà marcat el to d’aquesta campanya, va quedar clar que calia jugar a acuit i amagar, per anar guanyant temps i acostar-nos a la data clau: l’1-O. Es tracta, i tots ho sabem, que aquell dia sortim a votar, en massa, ocupant carrers i places de les nostres ciutats i pobles. Com que ho aconseguirem, haurem guanyat. Aquell mateix vespre, als mateixos carrers i places, ha de córrer el cava, la coca, els petards, la joia, l’esperança, la il·lusió…
La celebració de la victòria ha de ser gloriosa, magnífica, espatarrant, inenarrable! S’haurà de reconèixer que ells, amb els seus magistrats, policies i servents, ens hi hauran ajudat molt. Els hem duts al nostre terreny i ara –ahir, avui, demà…– ja ens han situat en l’aparador mundial i, en general, en el paper de víctimes, les que reben el suport i la solidaritat de tot el món… De moment, no passa del copet a l’esquena i de la mirada paternal i protectora, però és el primer pas, necessari, per a poder rebre el suport real, el reconeixement de la feina feta i l’acceptació dels fets.
Només cal que continuem per aquí i no caiguem en les provocacions, que aniran pujant de to, ni en el desafiament, que pretén una reacció irada que justifiqui la seva reacció enèrgica, contundent, cosa que busquen fa temps, per dur la lluita al seu terreny.
Volen impedir la derrota internacional que significaria la celebració de l’1-O i ho volen impedir com més aviat millor, demà mateix si poden. Per tant, ens marquen el camí, l’acció combinada dels plans A, B, C i D. I, si falla res, hi posarem la imaginació que faci falta per arribar al dia clau, obrir els col·legis i votar en massa.
Llavors actuaran a la desesperada i és quan haurem guanyat definitivament. Aquell dia els serà igual si són ells que provoquen aldarulls o alguna cosa més. No poden permetre’s que els corresponsals de premsa i els observadors internacionals diguin que la jornada s’ha desenvolupat amb normalitat democràtica i només hi ha hagut incidents aïllats. Faran els impossibles perquè els incidents siguin nombrosos, per poder parlar d’una jornada fracassada. Aquesta, com totes les revoltes victorioses, es guanya al carrer.
No cal ser gaire espavilat per a veure que, aquests dies que s’acosten, ells no poden baixar el nivell de tensió i d’agressió i, per tant, això que vivim augmentarà. No s’aturaran fins que el nostre govern no hagi claudicat. I això no passarà, entre altres raons perquè la resposta popular també anirà creixent, de manera proporcional, aquest cop sí que serà directament proporcional!
Com podem veure, tot és i serà qüestió de relat. El relat interior és, com més va més, d’unitat en la defensa de les llibertats, de la democràcia. La conseqüència immediata, i lògica, és que a les mobilitzacions s’hi van afegint molts grups i col·lectius i el suport popular a aquesta veritable revolució democràtica cada vegada és més ampli, clarament majoritari. Això i les accions repressives, les detencions a la desesperada i sense el suport legal mínimament creïble i homologable, fa que el relat internacional també comenci a decantar-se cap al mateix costat.
Amb aquest nou escenari, no hi ha res fàcilment previsible i tot és possible. A les concentracions d’aquest memorable 20-S també se sentien crits a favor de la declaració d’independència immediata. Pot ser una sortida al conflicte, però hem d’acabar de guanyar el relat –interior i internacional– i crear les condicions necessàries per fer-la irreversible. Anem pel camí d’aconseguir-ho. Nosaltres ho fem molt bé i els rivals ens hi ajuden força. Paciència i intel·ligència, si us plau. El dia clau: l’1-O. No falta gaire.
Pere Pugès i Dorca, cofundador de l’ANC i vice-president del Congrés Participatiu Catalunya i Futur
