La batalla del Born, símptoma i evidència

Aquests darrers dies això que podríem anomenar ‘la batalla del Born’ ha anat pujant cada volta més en virulència, sorprenentment. Des que es va anunciar que el govern de Barcelona hi instal·laria per a una exposició dues estàtues franquistes, ens van desconcertant cada vegada més. Per tal de mantenir la seua posició, els comuns cada dia pugen un esglaó més de l’escala dels despropòsits. Han arribat a dir coses tan gruixudes que realment costa d’imaginar que ells mateixos no se n’adonen del pou on s’han ficat. I de què significa la seua posició com a símptoma i evidència de la seua manera de fer.

 Volien presentar la qüestió des del punt de vista historiogràfic. Però això no té sentit. Afirmar que exposar l’estàtua del dictador a l’espai públic –no dins d’un museu– és contextualitzar la dictadura és senzillament un despropòsit. Posats a fer, per què no aixecaven una estàtua a l’infaust comissari Creix davant la seu de Comissions Obreres? O un monòlit a la Gestapo davant la tomba de Lluís Companys? Per què no plantaven un garrot vil davant la casa on encara viuen les germanes de Puig Antich? O per què no tornaven a anomenar el Camp de la Bota ‘barri de José Antonio’? Les comparacions que han volgut fer per a salvar una decisió tan desafortunada tampoc no s’aguanten per enlloc. A Alemanya una vegada van fer una exposició sobre Hitler. Sí. Dins un museu, no a l’espai públic i evidentment sense posar cap estàtua seua al carrer davant la Porta de Brandenburg. I encara: no és igual una exposició sobre la dictadura en un país com Alemanya, que tant ha lluitat per netejar el seu passat i abolir el feixisme, que una exposició en un país com el nostre, on els morts de la república continuen a les carreteres, on la legitimitat històrica del monarca prové del dictador, on ni tan sols s’han anul·lat els judicis del franquisme i on l’administració continua considerant legals totes les seues actuacions.

 Quan l’escàndol ja havia pres cos van començar a aparèixer declaracions molt interessants de gent dels comuns sobre la qüestió. Gemma Galdon va dir que en realitat era una batalla pel relat en què volien enfrontar el 1714 amb el franquisme. Un regidor de Barcelona ho va aclarir més encara quan va dir que el Born era ‘porno nacionalista provincià’. I Joan Guillot va rematar-ho afirmant que la seua memòria històrica era la de la lluita contra el franquisme i no la de la guerra del 1714. Enfrontant-ne l’una amb l’altra. Com si l’una anàs contra l’altra.

 Amb aquestes declaracions el relat i la causa última del despropòsit apareix molt nítid. Ho torne a dir: historiogràficament això no té gens de sentit. No trobareu ni un sol historiador que no siga conscient que la història és sempre compacta i que no es pot excloure una part sense que això invalide completament l’explicació del conjunt. La gràcia d’aquesta mena de declaracions, però, és que tot això es contextualitza en la política actual i no en la història. És a dir, allà on s’entén. 

 La nit de les eleccions espanyoles els comuns van veure que el seu somni era irrealitzable i se’n van inventar ràpidament un altre, que era guanyar la Generalitat. Formar govern a Catalunya. Aquesta és i serà la seua principal ocupació dels pròxims mesos i això sembla que han decidit que únicament ho podran aconseguir si derroten completament l’independentisme. I sembla que qualsevol cosa val, a partir d’aquesta constatació. El frame, el relat, ho és tot per a ells i no importa gens quines barbaritats es poden arribar a fer o dir per mirar d’acorralar l’independentisme. Hem vist com atacaven l’inatacable Amical Mauthausen i tot, que els va demanar que es repensaren la idea. I ahir diumenge ja vam arribar a veure piulades de gent dels comuns, gent encara sense relleu públic, però que afirmaven que ERC tenia un passat ni més ni menys que feixista. Era una campanya, perquè no eren ni un ni dos els qui ho piulaven i deien tots les mateixes frases i posaven les mateixes fotos. Cosa que ens obliga a pensar que algú ha donat l’ordre de seguir aquest camí. I la veritat és que no sé ni si cal expressar com de vomitiva i abjecta és aquesta manera d’intentar imposar el relat. I quant de mal pot arribar a fer.

 Però deixant el recurs a la historiografia, i parlant de política, que és el terreny real, crec que hi ha tres coses a destacar d’això que passa. La primera és que aquesta batalla tan sols pot portar que els comuns esdevinguen els més acèrrims enemics del dret d’autodeterminació i de la independència. I atenció que això és important en aquest país: mireu què li ha passat al PSC. La segona és que per aquest camí difícilment no aconseguiran res. Perquè fins i tot amb la hipòtesi que aconseguissen guanyar les eleccions, si es dediquen a esfondrar els ponts més bàsics d’aquesta manera després no serà possible cap acord amb ERC o la CUP. I a veure com pensen governar després en aquestes condicions. I la tercera, la que a mi em sembla la més interessant de totes, és que aquesta polèmica sembla que vulga amagar allò que cada dia es fa més evident: el desgavell de la governació de Barcelona. El govern de Barcelona en Comú i el PSC va fent aigües i bona part de la causa jo diria que té a veure amb la desgana de la batllessa Ada Colau. El contrast entre la seua alegria amb la campanya de Podemos i l’avorriment que traspua cada vegada que toca el carrer de Barcelona és massa evident ja i massa difícil de dissimular. I els errors, dels venedors il·legals als hotels, de pactar un govern amb ‘la màfia’ a l’estàtua de Franco, de dir que tancaria el CIE per a enviar-hi els detinguts per la guàrdia urbana… Tot això es va acumulant en un any i prou i comença a ser alarmant. Si els comuns volen guanyar el relat, la millor inversió que podrien fer és dedicar-se a fons a redreçar Barcelona. I per això quan hom veu que se’n van tan escandalosament per un altre camí una pregunta legítima és si potser no intenten una fugida cap endavant. Perquè tots sabem que és en aquestes circumstàncies que es cometen els errors més greus i més difícils d’explicar. Com aquest d’ara.

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]