‘La batalla de l’exili’, un mirall per al judici contra l’1-O

No és gaire normal de veure set-centes persones assistint a la presentació d’un llibre, però és que la política actual és com una mena de rock que arrossega multituds. Ahir al Teatre Poliorama de Barcelona no hi havia ni una butaca buida. Dalt l’escenari, algunes de les estrelles del serial judicial en què ha derivat la segona part del procés. Els advocats Jaume Alonso-Cuevillas, Aamer Anwar i la professora de drets humans i dret internacional al Graduate Institute de Ginebra Neus Torbisco, van acompanyar el periodista Josep Casulleras en la presentació del seu llibre La batalla de l’exili (Ara Llibres). Un relat que reconstrueix la defensa dels polítics exiliats i que d’aquí a uns quants anys servirà de testimoni per a recordar com uns quants advocats van despullar la justícia espanyola als ulls de tot Europa.

‘Vull que serveixi de mirall per a tot allò vindrà ara. Serà un judici amb una transcendència històrica i política brutal. És un mirall per a posar-lo al Suprem quan comenci el judici i tots sabem què ha fet l’estat espanyol, i especialment la cúpula judicial, durant aquests mesos i com li han parat els peus en diverses jurisdiccions europees’, explica l’autor, cap de redacció de VilaWeb, que ahir era acompanyat pel director del diari, Vicent Partal, a l’escenari del Poliorama.

Al costat, Alonso-Cuevillas, Anwar i Torbisco, protagonistes directes del relat de l’exili. Tots coincideixen en la importància personal de participar en un cas com aquest; en paraules de Cuevillas, la causa més important d’aquesta generació: ‘Ens hauríem de remuntar al cas Dreyfus o al cas Mandela per a trobar una causa equiparable.’ Aamer Anwar, autor de l’epíleg, va recordar que Tricia Marwick, presidenta del parlament escocès, li va demanar per telèfon si volia representar Clara Ponsatí justament el dia que Llarena havia emès l’euroordre de detenció contra ella: ‘Al cap de quaranta-vuit hores em vaig adonar que era una persecució política.’

Anwar, conegut pels seus discursos abrandats i sense fissures, va recomanar de no esperar res de Sánchez –que és ‘franquista i de dretes’– i va demanar als polítics catalans que ‘no reconeguin la legitimitat de l’estat espanyol’. Encara va anar més enllà: per ell, els partits sobiranistes han d’actuar ara amb la ‘força de la gent’ per assolir la independència sense esperar que acabi el judici: ‘Teniu poc temps i heu d’aprofitar-lo, perquè si no llavors haureu d’esperar deu o vint anys que es resolgui el conflicte.’

El focus internacional, en perill?
Neus Torbisco, amb un to més pausat, però no pas menys contundent, va criticar subtilment el govern pel fet de no internacionalitzar prou la persecució dels exiliats i els presos. Torbisco, que pilota la demanda contra l’estat espanyol davant el comitè de Drets Humans en relació amb la defensa de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, va alertar que l’interès internacional sobre l’actualitat de Catalunya dependrà en bona part de la cobertura del judici que facin els mitjans d’arreu del món. L’anomenat ‘efecte Sánchez’ dóna fruits: ‘A Ginebra, després de l’1-O, tothom va entendre que Espanya era un estat repressor i violent, però amb el canvi de govern a Espanya, m’arriba molt la pregunta: ‘Ara amb el govern socialista, tot no continuarà igual, oi?’

Els protagonistes de l’acte d’ahir estaven d’acord que les acusacions sobre els polítics catalans no tenen cap base i que els juristes estrangers també ho saben. Torbsico explica que fins i tot el comitè de drets humans de l’ONU li va demanar una traducció jurada de la interlocutòria perquè no creien que pogués ser cert que Llarena digués que la violència de l’1-O era atribuïble directament als dirigents polítics. ‘Això vol dir atribuir una culpa col·lectiva, cosa inexistent en cap dret penal liberal’, va rematar Torbisco.

I ací Alonso-Cuevillas hi va ficar cullerada. Va recordar la incredulitat amb què havien reaccionat els advocats belgues quan ell i Gonzalo Boye els van explicar els delictes pels quals Espanya demanava l’extradició de Comín, Serret i companyia: ‘No s’ho creien. I com que en Gonzalo fuma cigarrets electrònics, devien pensar que allò portava grifa.’ La sala va riure i aplaudir. Com també va aplaudir quan va pronosticar que, anant molt malament, d’aquí a sis anys o vuit podria aconseguir-se una sentència del Tribunal Europeu dels Drets humans (TEDH) i afegí: ‘Però no servirà de res, aquesta sentència, perquè llavors ja serem una república independent.’

Podeu veure l’acte complet ací: