06.07.2018 - 01:50
Els senyors jutges del Suprem ho tenen difícil. Malden per construir una gran narrativa sobre el procés, l’1-O i els seus protagonistes ignorant tota la iconografia dels fets disponible arreu del món. Estan abocats al fracàs. L’obscenitat de molts textos judicials generats en les diverses sales del castell s’explica potser per l’obcecació política, però també pel menyspreu de les evidències icòniques.
La visió del documentari 20-S de Mediapro ha tornat a posar en relleu el poder de les imatges com a proves forenses que obliguen a interrogar-se una vegada i una altra sobre la veritat d’uns fets i d’uns personatges. D’uns fets i d’uns personatges ja no existents en el present de la interrogació sinó en l’única forma de les imatges. Què va passar a Barcelona el 20 de setembre de 2017 que meresqués, per exemple, la presó incondicional dels presidents d’Òmnium i de l’ANC, acusats del terrible delicte de rebel·lió i sedició?
La potència de la reconstrucció iconogràfica i narrativa del 20-S ha estat àmpliament corroborada en dues direccions contràries i complementàries: d’una banda, la incomparable audiència a Catalunya aconseguida per l’emissió de TV3 (més d’un milió d’espectadors, 34,8% de quota de pantalla); de l’altra, el boicot declarat al documentari per totes les televisions espanyoles i el silenci eloqüent de la gran premsa de Madrid. Si a Catalunya l’elevat interès per a recordar els fets del 20-S revelava una clara voluntat de re-visió de les imatges, ara ja integrades en un relat coherent, el silenci mediàtic de Madrid era una mostra més de la censura practicada sistemàticament sobre les diverses manifestacions favorables al procés, i en especial sobre els fets d’octubre.
Com han destacat columnistes i polítics catalans, el documentari 20-S és una reprovació en tota regla dels informes policials primigenis i de les interlocutòries judicials posteriors argumentant l’encausament penal dels Jordis i la seva presó incondicional. A TV3, el programa ‘FAQS’ del dissabte 30 posà de manifest les contradiccions entre les imputacions del fiscal i les obvietats del documentari. El jutge instructor i el futur tribunal tindran en compte la totalitat de les evidències del 20-S? O bé continuaran aferrats a l’única imatge, interessadament distorsionada i repetida per les televisions espanyoles fins a la sacietat –els Jordis dalt del furgó de la Guàrdia Civil–, que els permetia d’acusar-los d’incitació a l’alçament?
És obvi que estem encara en plena batalla per a establir el relat estratègicament vencedor sobre la veritat del 20-S, com sobre la dels altres fets excepcionals de l’octubre. En aquest front, hi lluiten molts actors diferents, però em semblen especialment determinants ara el front judicial i el front mediàtic. Hem vist durant el darrer mig any com l’aparell judicial espanyol, des de la policia judicial a la fiscalia, de l’Audiència Nacional al Suprem, anava substituint el govern i el bloc del 155 en l’intent d’establir els marcs de referència, el discurs ‘oficial’ sobre l’1-O i la criminalització dels líders del moviment independentista català. Per la seva banda, la premsa espanyola es prestava submisament a fer de corifeu i d’altaveu de les versions judicials. Per contra, a Catalunya, els mitjans públics, com també una part important de la premsa, sobretot la digital, han qüestionat obertament la narrativa de la judicatura. En aquest front, destacaria les actuacions de dos actors principals: TV3 i Mediapro.
Que TV3 ha estat un contrapès decisiu en la lluita contra la gran narrativa distorsionadora del procés, dominant a totes les cadenes espanyoles, és una constatació acceptada per amics i enemics. Les múltiples ofensives contra la credibilitat i la viabilitat de TV3 durant els últims temps no feien sinó reconèixer la impossibilitat d’inculcar a Catalunya el ‘pensament únic’ que propagaven impunement a les Espanyes. No podien tolerar, per exemple, que els ‘Telenotícies’ obtinguessin la confiança de la meitat dels teleespectadors. O que la cadena retransmetés en directe les votacions de l’1-O, els plens rupturistes del parlament o les grans manifestacions pro-presos polítics. O que programés espais d’humor polític com ‘Polònia’ o ‘Està passant’. O que en l’espai ’30 minuts’ s’emetessin reportatges ja imprescindibles com ‘Setge al referèndum’ (24-9-17), ‘Els dies clau’ (8-10-17), ‘Catalunya: afer exterior’ (12-11-17) o ‘Causa general?’ (19-11-17).
Mediapro, per la seva banda, ha liderat una nova modalitat d’intervenció en la batalla iconogràfica entorn del procés. Sota la direcció de l’infatigable Jaume Roures, Mediapro ha estrenat tres documentaris d’investigació, de factura homologable als estàndards internacionals del gènere, ja imprescindibles no sols en relació amb el procés, sinó també per a la comprensió política de la història recent d’Espanya i Catalunya. Em refereixo, a més del 20-S que obre l’article, a Las cloacas de Interior (juliol 2017) i a 1-O (gener 2018). Malgrat el boicot de les televisions de l’estat a tots aquests documentaris, les xarxes socials han evidenciat les limitacions de les censures mediàtiques convencionals. De fet, les descàrregues de Las cloacas, per exemple, ja sumen uns 11 milions.
Però, és que el repositori iconogràfic entorn del conflicte Catalunya-Espanya ja és un patrimoni universal. En qualsevol moment, un mitjà de qualsevol país pot dedicar-se a recuperar de l’arxiu propi o aliè imatges conegudes o inèdites per interrogar novament les raons del conflicte. Dos exemples: ho va fer de manera magistral la cadena Arte el novembre passat (Catalogne: Espagne au bord d’une crise de nerfs) i ho acaba de fer la BBC a final de juny (Crisis in Catalonia 2018).
Més enllà dels grans actors professionalitzats en la recuperació de les imatges a efectes d’establir o restablir la veritat històrica contra la distorsió interessada, l’actual ecologia de la imatge fa cada dia més difícil de representar davant la ciutadania simulacions dels fets contradient les evidències icòniques. La proliferació d’imatges de les càrregues de l’1-O van sortir dels mòbils de la gent. Igualment, les del 20-S. I les de tants i tants moments dels conflictes viscuts. Hi ha milers de vídeos per explorar. I alguns poden estar sota pany i clau: com per exemple els vídeos de les càmeres incrustades al casc dels policies que executaven les càrregues de l’1-O. Quan podrem veure aquestes imatges?
En definitiva, l’opulència d’imatges entorn d’un conflicte d’elevada intensitat com és el viscut entre Catalunya i Espanya impedeix de tancar, des de qualsevol posició de poder, una macronarrativa definitiva. Estem i estarem durant molt de temps en fase provisional de fabricació, més ben dit, de la batalla per la imposició d’uns relats que puguin ser acceptats com la veritat històrica dels fets excepcionals de setembre i octubre. En aquesta batalla, els poders de l’estat no podran prescindir del poder de falsació que han adquirit les imatges. I és que les imatges, en l’actual ecosistema de generació del coneixement sobre la realitat, adquireixen l’estatus de matèria primera. Les imatges dels fets i de les aparicions dels personatges en relació amb la ruptura fundacional de l’1-O són ara l’única realitat que perdura, l’única que permetrà als investigadors – policia, fiscals, advocats defensors, jutges, periodistes, historiadors – d’establir la narrativa acceptable.
