La Barcelona dels seixanta de bracet amb Andreu Claret

L’escriptor Andreu Claret estampa un “Estoll, 26 d’agost de 2024” a les darreres pàgines de La Casa de les Tres Xemeneies, llibre que acaba de publicar Columna. Per aquells mateixos dies, ens vam trobar al Pirineu, a la borda del Camader d’Estamariu, acollits pels nostres amics comuns Albert i Montse. Mentre el sol feia el ronsa per anar a jóc, amb la presència totèmica del Cadí, vaig sentir parlar per primera vegada d’aquesta novel·la. Claret me’n va fer un esquema, imagino que encara entre eufòric i deprimit per l’orfenesa d’haver posat punt final al text. L’argument prometia: la història d’un veïnat del Poble-sec, en una Barcelona dels anys seixanta tal com la va conèixer quan va arribar a Catalunya, provinent de l’exili on havien marxat els seus pares i on va néixer l’any 1946. Una història que ja va relatar, amb elements narratius, a París érem nosaltres, guardonada amb el premi Ramon Llull, en què resseguia la vida del seu pare, Andreu Claret i Casadesús. Fill de rabassaires, fundador d’ERC i amic de Lluís Companys, es va exiliar a l’estat francès després de la derrota republicana, on va sobreposar-se a l’ambient tòxic de l’exili republicà i va dedicar-se a les tasques més insòlites: gestionar un circ, explotar boscs d’Occitània durant l’ocupació alemanya, organitzar els primers concerts solidaris de Pau Casals…

Una vida novel·lesca

Claret fill tampoc no ha tingut una vida convencional. Arribat a Barcelona l’any 1964, quan el seu pare havia salvat la ciutat durant la gran nevada, amb les màquines llevaneu, fet que li va fer guanyar l’apel·latiu heroic de “L’home de les neus” –ell va agafar la trucada del batlle Porcioles–, va ingressar al PSUC, mentre s’iniciava en la vida universitària, d’on acabà essent expulsat. Va ser potser per aquest imponderable de l’època que es va acabar llicenciant en periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, una escletxa de liberalisme oberta en temps de capçaleres sotmeses i de premsa del Movimiento, sota el paraigua protector del clergat. Fou redactor per a Catalunya –no arribà mai al grau de delegat– de la revista Cambio 16, publicació madrilenya que esdevingué un emblema de la lluita periodística contra el franquisme a les acaballes del règim –una condició que li comportà segrests i censures–, Claret n’acabà essent acomiadat perquè denuncià la publicació d’informacions falses que no havien sortit de la redacció barcelonina i que feien referència a Lluís Maria Xirinacs i al PSUC. Fins i tot les revistes demòcrates tenien tics, sembla.

Llavors es va parlar del “cas Claret”, i en el rerefons d’aquesta represàlia professional no es podia amagar el paper polític que tenia el nostre home dins el partit amb majúscula de l’oposició antifranquista, i que l’havia fet visitar “l’hostal d’Entença”, és a dir, la presó Model –tal com l’anomena l’escriptor i polític d’ERC Francesc Viadiu–, com Claret pare, membre destacat de l’exili català a Andorra. Ara mateix tenim a mitges una amistosa –fins i tot en diria entranyable– discussió-conversa, a propòsit d’un cameo que li faig fer en un meu llibre, sobre aquesta qüestió, per al qual ja el convoco a un futur cafè. Promotor de l’Agència Popular Informativa, que informava de l’activitat de l’oposició clandestina reunida entorn de l’Assemblea de Catalunya, membre del comitè central del PSUC, dins el qual va viure la trencadissa del partit en diversos grups –els eurocomunistes, els pro-soviètics o “afganesos” i els leninistes, sector del qual formava part–, director de Treball i Nous Horitzons i membre de la direcció del PCE, als anys vuitanta va deixar la política per tornar al periodisme. Exercí de corresponsal d’EFE a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central, on va veure guerres com les que explicaven els pares o l’estremien quan era un estudiant conscienciat. Després d’uns quants càrrecs, periodístics o institucionals, l’any 2008 va començar a escriure novel·la històrica, en què s’ha guanyat un nom per mèrits propis. Cal destacar, per exemple, la dedicada al mític cònsol soviètic a Barcelona Vladímir Antónov-Ovséienko, el revolucionari que va prendre el Palau d’Hivern l’octubre del 1917 i va ser executat per ordre de Stalin.

Però Claret no ha escrit, encara, les seves memòries. I això que va dir al company Andreu Barnils que li agradaria escriure els seus records de periodista: “Em sembla que tinc coses a dir. I que poden ser útils.” En compte d’això, de moment, ha bastit una novel·la a partir d’un record: l’arribada, a disset anys, a una ciutat mitificada pels pares, una imatge de la Gran Encisera o de la Rosa de Foc, que aviat es va desfer com un terròs de sucre en contrast amb la realitat. “Deixo les maletes a terra. Palplantant al mig de l’andana, torno a pensar en la decisió que he pres de seguir els estudis a Barcelona. Els pares n’estan orgullosos. M’han matriculat en una acadèmia per preparar l’ingrés a la universitat, i m’han llogat una habitació a casa d’una família que no coneixem, a través d’uns amics. Quan em van dir el barri, vaig comprar un plànol als bouquinistes del Sena i em va semblar perfecte. És a tocar d’una de les poques taques verdes de la ciutat, a i prop del mar”, afirma l’alter ego de Claret, un Ramon Cardona fill com ell d’exiliats i, com ell, revoltat contra la situació del país dels pares, que no poden o no volen tornar. També com ell, l’escriptor va viure el xoc de l’arribada a una ciutat on, si de bon principi –sortint de l’estació de França i passant per davant els porxos d’en Xifré– li va semblar París, ben aviat va descobrir-hi la foscor i els escrostonats, en uns carrers on, malgrat tot, si hom observava bé s’hi entrellucaven brots verds d’allò que ara ja n’hem dit la cultura del Seixantisme.

Personatges a taula

També com el seu protagonista, Claret tenia l’afecció de pujar al 29, el tramvia que feia la volta a les rondes de les antigues muralles –i d’aquí ve l’expressió popular “fer més voltes que el vint-i-nou”– i observar. Observar, per exemple, que difícil que era veure una parella fer-se un petó, en contrast amb París. La moral nacionalcatòlica va fer tornar enrere en la relació entre els homes i dones, en la vivència de la sexualitat i la diferència, que fins l’any 39 s’havien anat liberalitzant a marxes forçades. De fet, un dels grans temes de la novel·la és aquesta hipocresia social, la repressió, especialment contra les dones –i hi treu cap el temible “Patronato de la Mujer”– i la resistència individual i col·lectiva a deixar-se controlar, anul·lar, empresonar, observat des d’un edifici de veïns del Poble-sec barceloní, lluny del carrer de Mandri, on l’autor de La Casa de les Tres Xemeneies va anar a parar quan va arribar a la ciutat. Claret, que ha viscut uns quants anys a la ciutat egípcia d’Alexandria, on va ser director de la Fundació Anna Lindh, pren com a exemple L’edifici Iaqubian d’Al Aswani per observar la Barcelona del 1962-1963, mitjançant la mirada d’una escala de veïns.

Amb Andreu Claret no ens hem entaulat –fins ara– mà a mà, però llegint-ne el darrer llibre sí que he fet una ruta gastronòmica que paga la pena de ser relatada. Podem dir, per exemple, que la novel·la comença pràcticament al Xampanyet, del carrer de Montcada, conegut llavors per Ca l’Esteve, on el protagonista i la Càndida prenen d’aperitiu aquest vi fresc d’agulla acompanyat de les seves famoses anxoves, una mica de formatge i uns musclos de llauna. Fundat l’any 1929, és un dels establiments més populars i resistents del Born, en mans de la quarta generació mateixa família que el va fundar, que ha vist mutar el barri de l’antic mercat de subministraments a epicentre turístic, amb el veí Museu Picasso com a epicentre. De cap a cap del llibre, uns quants personatges parlen, es diverteixen, es fan confidències, conspiren, s’amenacen o se sedueixen al voltant d’una taula: de les 7 Portes fins al Ritz, passant per Samoa, el Gorría, el Jamboree, el Marsella, el Pastís, el Cosmos, el Quimet i el Glaciar. Però si un restaurant hi té un protagonisme especial és l’Elche, al carrer de Vila i Vilà, cantonada Nou de la Rambla, llavors Conde del Asalto. L’establiment, fundat l’any 1959 per Andrés Iborra i Carmen Vicente, i que avui porta el seu fill Eduard, és l’espai de trobada d’aquells habitants del Poble-sec que mantenien l’esperit llibertari somort, a redós del Paral·lel, a tocar de l’Apolo, reunits tots plegats al voltant d’una paella, d’un arròs a banda o d’un arròs amb crosta com els que encara avui hi senyoregen la cuina i la carta i que els han convertit en un dels espais predilectes dels amants arrossaires. Perquè, fins i tot en els moments més foscs i miserables, sigui fugaçment o de manera plena, menjar, alçar la copa, ser ben servit i tractat, ha estat un consol i un bri de felicitat.