30.06.2017 - 22:00
Entre Sueca i Barcelona hi ha 321,74 quilòmetres en línia recta, que es converteixen en 412 si es fan per carretera. Tot i que en qüestió d’infrastructures no hem avançat gaire, 400 quilòmetres d’avui equivalen a 500 o 600 de fa mig segle. Però aquesta distància sembla que no va molestar mai Joan Fuster, que els recorria sempre que calgués, almenys dues o tres vegades l’any. Com que no té cotxe ni condueix, viatja amb tren o aprofita el viatge d’algun amic. Hauria pogut fer com molts altres escriptors, valencians i illencs, que s’instal·len a Barcelona. Però la mandra, la comoditat de la seva gran casa refugi al carrer de Sant Josep, uns pares amb la salut delicada i la possibilitat de mantenir-se allunyat de les batalletes i capelletes de Barcelona el van mantenir sempre a aquests 321,74 quilòmetres lineals de la ciutat que ell no dubtava a anomenar ‘capital’ del país. Una capital que es mirava amb el punt just de sornegueria: ‘A Barcelona hi ha gent que em convida a sopar perquè sóc valencià. Si fos de Terrassa o de Figueres, m’hauria de pagar jo el cobert’, explica a Baltasar Porcel en una entrevista.
Heus ací cinc indrets per a qui vulgui fer un pelegrinatge fusterià per Barcelona:
1. Baixador Aragó
Joan Fuster arriba per primera vegada a Barcelona el 10 de febrer de 1954, a trenta-un any i cartera estrenada de poc, a l’estació del passeig de Gràcia, que encara no era soterrada. Era un valencià de Sueca que amb els seus texts havia començat a fer-se notar entre la comunitat cultural resistent de la ciutat. Baixa d’un tren TAF que arriba amb unes quantes hores de retard, perquè la vigília hi havia hagut un descarrilament. A l’andana l’esperen tres homes de lletres i grans catalanistes: Miquel Arimany, Rafael Tasis i Antoni Ribera. L’acompanyen a l’hotel Viena del carrer del Carme a deixar la maleta, passegen per la Rambla i beuen uns dobles de cervesa al Gambrinus, mentre fan coneixença i repassen l’intens programa dels dies següents. Fuster farà, per exemple, lectures públiques de texts seus, visitarà Montserrat, restarà admirat de Ramon Aramon i Serra, secretari general del IEC, comprarà llibres i visitarà Carles Riba, que segurament és qui més el va impressionar. ‘És un home excepcional’, escriu així que retorna a Sueca.
2. Casa de Joaquim Maluquer
Tres son els amfitrions que Joan Fuster tindrà a Barcelona en les múltiples ocasions en què visita la ciutat després d’aquest viatge iniciàtic: l’arquitecte Oriol Folch, el polifacètic Joaquim Maluquer i l’editor Max Cahner. Amb tots tres, hi té bona i sincera amistat, però segurament és amb Joaquim Maluquer amb qui manté una relació de més confiança i acabarà esdevenint un més de la família. Advocat, sociòleg, economista i ornitòleg, a més de polític i catalanista, Maluquer viu amb la seva dona, Rosa M. Margalef, i els fills en un pis del carrer de Còrsega, a la frontera de l’Eixample amb Gràcia. Fuster hi va sempre per Santa Llúcia, per assistir a la famosa vetllada literària que es fa a l’Hotel Colón, i també per Sant Jordi, quan aprofita l’avinentesa per remenar i comprar llibres a la Rambla. Maluquer, que li havia ofert sense èxit feina d’advocat, fa d’enllaç de Fuster a Barcelona: per exemple, li fa gestions, li aconsegueix llibres i el posa en contacte amb el clan dels cotoners, un grup de catalanistes que dirigia la indústria cotonera del país i que en aquella època tenia molt poder.
3. Seu d’Edicions 62
Ramon Bastardes i Max Cahner van fundar Edicions 62 l’any que dóna nom a l’editorial. La seu social és a casa de Bastardes, a l’habitació del costat del dormitori, en un pis de la Gran Via de les Corts Catalanes. L’objectiu inicial és publicar llibres d’assaig i de cultura popular catalana. S’estrenen el dia de Sant Jordi amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. El llibre és un encàrrec de Max Cahner, que vol que Fuster faci des del País Valencià una reflexió similar a la que Vicens Vives havia fet el 1954 amb Notícia de Catalunya, que de fet s’havia de dir Nosaltres, els catalans. Fuster escriu el llibre en menys de dos mesos i la primera edició, de dos mil exemplars, s’exhaureix abans d’un any, tot un èxit de vendes. Després de trenta edicions i 50.000 exemplars venuts, continua essent avui un llibre de referència i durant dècades ha servit per a fixar les bases del nacionalisme valencià. Però Fuster explica que no era pas aquesta, la seva idea, sinó que més aviat volia fer un text provocador i combatiu, que desvetllés la consciència de la identitat valenciana com a part integrant de la identitat catalana.
4. Paranimf de la UB
Joan Fuster estudia dret a la Universitat de València. La carrera no l’apassiona, però així i tot l’acaba amb matrícula d’honor. L’any 1984, la UAB i la UB l’investeixen doctor honoris causa, en un intent de suplir el doctorat convencional, que Fuster no va fer fins dos anys més tard i que li va permetre de viure els darrers anys més tranquil·lament des del punt de vista econòmic, tot exercint de catedràtic a València. Segons la filòloga Lola Badia, que promou el doctorat honoris causa de la UAB i presenta Fuster, tots dos actes van fer que se sentís ‘com un nen amb sabates noves’. De tota manera, com que a la UAB són molt moderns i no es posen toga, l’acte va ser molt auster i una mica fred. Badia creu que a Fuster el va fer més feliç l’acte de la UB, el 31 d’octubre, més clàssic, amb la roba ritual i el doctor Badia i Margarit fent de mestre de cerimònies. A més, Fuster es va poder posar la toga del seu amic Antoni Comas, mort sobtadament tres anys abans.
5. Casa de Lluís Llach
Durant la dècada dels anys setanta, Lluís Llach té un pis al carrer del Pas de l’Ensenyança, a tocar de la plaça de Sant Miquel, darrere l’ajuntament. Un dia, Eliseu Climent acompanya Fuster a casa de Llach. El cantant, mig avergonyit, li diu que voldria posar música a Escrit per al silenci, un llibre de poemes que Fuster no considera prou bo. La resposta és contundent: ‘No fotis, home, no fotis!’ No sap, és clar, que de fet Llach ja té una cançó feta: la preciosa ‘Criatura dolcíssima’ (1979), feta a partir de versos de poemes diferents. Per sort, Climent ajuda a fer canviar d’opinió Fuster. Fins i tot diuen que la primera volta que Fuster va sentir la cançó en un concert va plorar. Llach destaca que els poemes d’aquest llibre són ‘d’una gran sensualitat, que per poc que hom els llegeix troba que la seva opció sexual no era la que en aquell temps dominava’.
@MartiEstruch
