16.09.2024 - 21:40
Vox no ha tingut cap més acudit que presentar una proposta al parlament balear que, si reïx, obligarà totes les escoles de les Illes a fer onejar l’actual bandera espanyola en un lloc preferent.
Que una proposta com aquesta isca precisament de l’extrema dreta és tan significatiu com, si m’ho permeteu, positiu per a nosaltres. Positiu perquè aprofundeix un dels grans problemes que té històricament el nacionalisme espanyol: el rebuig instintiu dels seus símbols per bona part de la població –no solament catalana, basca o gallega: fins i tot espanyola. Aquest nou intent d’imposició serà, vist d’aquest punt de vista, positiu si molts joves mallorquins, menorquins o eivissencs entenen quins colors haurien de rebutjar…
Entenguem-nos: les banderes són roba. Res més que això. Roba de colors que representa coses, a vegades importants. Positives o negatives o, anant molt bé, indiferents –això depèn de la vida que a cadascú li haja tocat. Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria gustosament a una vida sense himnes, percalines ni efusions. Però, com li va passar a ell, no ho podré fer mentre davant meu, i concretament en contra meu, hi haja qui alce himnes, banderes i efusions, mogut estrictament i únicament per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser allò que no sóc.
I sobre això cal remarcar que aquesta ha estat sempre la característica essencial i definitòria de la bandera rojigualda: és una bandera de part, tant de part que ni els seus nacionals l’accepten com a bandera de tots, una ensenya que en el curs de la seua història ha estat usada bàsicament per a fer mal.
Això és fàcil de constatar, entenent que la bandera d’Espanya és de les poques del món que canvien segons el règim polític. No tenen una bandera de la nació sinó dues, de dos règims. La monarquia, vinculada sempre a la repressió, ha mantingut la seua amb retocs lleugers en l’escut i poca cosa més. Però els pocs anys que Espanya ha intentat ser republicana sempre l’ha volguda canviar. Durant la Primera República no es va aconseguir, però se’n va proposar un disseny amb tres franges (roja, blanca i violeta); i la Segona República ho va fer inventant-se la bandera tricolor roja, groga i morada –tan espanyola com l’altra, però encara avui més benvista per l’esquerra i el progressisme en general.
De fet, i no és casual, els franquistes en el moment de la insurrecció s’alçaren encara amb aquella tricolor que consideraven “nacional”. Però van tardar pocs dies a enarborar-ne novament la versió monàrquica, de manera que originaren una oposició entre aquella bandera i la democràcia que ni les renúncies miserables de la transició juancarlista han aconseguit d’extirpar. Com explicava una vegada, amb molta gràcia, Josep-Lluís Carod-Rovira, si al teu poble veus una paradeta amb la bandera catalana pot ser de qualsevol cosa –la rifa del club de futbol local, la venda de llibres, un establiment esporàdic de gastronomia local o l’associació de dames contra el càncer. En canvi, si hi ha una paradeta amb una bandera espanyola no falla mai: són fatxes.
Aquesta és la realitat encara avui. I aquesta realitat és una derrota del projecte nacional espanyol que nosaltres hem de saber aprofitar. Hom pot demanar-se retòricament, per exemple, com és que hi ha qui branda la bandera espanyola contra la bandera de l’arc de Sant Martí –quina contraposició més absurda i inconnexa no és aquesta. Però la resposta és ben simple i va més enllà dels draps. És la bandera del nacionalisme espanyol i el nacionalisme espanyol ha estat històricament, és i serà sempre violent i agressiu contra qualsevol forma de diferència i de pluralitat. Són colors que no s’enarboren gairebé mai positivament, però que sempre són presents contra qualsevol forma de diferència i pluralitat. Perquè aquesta és la raó de ser de la nació espanyola, segurament filla, com defensen alguns autors, de la inquisició contra els jueus i més tard contra els moriscs.
Més i tot i més en concret. Perquè la cosa no ve de tan lluny. El nacionalisme espanyol és encara avui descaradament violent, perquè més enllà d’aquesta font remota, en el format actual poua en una font autoritària, supremacista, racista i masclista. No perquè sí ni perquè això fos inevitable –Espanya no tenia l’obligació de ser com és–, sinó perquè aquesta és l’essència contemporània que van covar intensament en el colonialisme compensatori al nord del Marroc els anomenats “africanistes” de Franco, els militarongos que van establir la base teòrica de l’actual nacionalisme espanyol a la primeria del segle XX.
Per a mi, doncs, els ultres ja poden continuar per aquest camí. És cert que momentàniament la cosa és una murga, perquè tenen tot el poder judicial i bona part del polític al costat i així guanyen batalles a curt termini. Potser també guanyaran aquesta i les escoles de Mallorca un dia hauran d’acabar posant-la. Però a la llarga es fan mal a ells mateixos, molt de mal. Perquè fer passar la imposició per damunt de la cohesió, per damunt de la normalitat assentada –com fa també el president Illa–, si es tracta de construir una nació, de crear un projecte en comú, és sempre un mal negoci. I si és un mal negoci per a ells vol dir que és bo per a nosaltres.
PS1. He fet una Pissarreta explicant fins a quin punt és peculiar el sistema electoral americà –peculiar per a nosaltres, ben entès– i que empatats que estan Harris i Trump tan sols cinquanta dies abans de la votació. La podeu veure en aquest vídeo.
PS2. Gabriel Fernàndez és un dels quatre portaveus que té la pre-candidatura Foc Nou, que aspira a dirigir ERC en el congrés del 30 de novembre. És el portaveu del partit a Sabadell i crític amb la investidura de Salvador Illa. Avui l’ha entrevistat Odei A.-Etxearte i diu coses molt interessants: “La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns amb barretina?”
PS3. També hi ha molt de moviment a Compromís, per la proximitat d’un congrés nacional decisiu. Tal com ens explica Esperança Camps, hi ha moviments per a sumar les dues candidatures opositores a l’oficialisme.
PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
