La bandera de la dignitat: d’Orà a Brussel·les

Les banderes tenen una càrrega simbòlica tan gran que, per protegir i exhibir els conceptes, idees, valors i actituds que representen, hi ha lleis i protocols que regulen com, quan i on han de mostrar-se. Es controla com es relacionen amb més banderes, hi ha prohibicions de desplegar-les en determinades situacions i contexts; crítiques, sancions i càstigs per a qui les ultratja o en fa un ús que no toca, i polèmiques recurrents al seu voltant.

I més enllà de l’ús solemne i institucional, inclosos els petons per a jurar-los fidelitat, les banderes pertanyen a la gent, a tothom qui se les vol fer seves i les dota de significat.

Hi ha banderes estimades i banderes detestades. N’hi ha que desperten passions i n’hi ha que causen indiferència. D’acomplexades, d’estigmatitzades i de vanitoses. D’agressives i de pacífiques. N’hi ha de feixistes i de revolucionàries.

I hi ha banderes que emocionen
La bandera d’aquesta història és robusta i fa 185 centímetres d’amplada per 171 centímetres d’alçària. Té els pals en vertical i les vores esfilagarsades, alguna taca, senyals d’haver estat penjada i inscripcions que donen pistes a l’hora d’establir-ne la cronologia. És una bandera catalana republicana, confeccionada a Orà (Algèria) durant els primers anys de la postguerra. Al llarg del temps ha anat canviant de mans. Ha estat durant molts anys a l’exili, cuidada com un tresor per diferents  persones que l’han protegida, sentint-se responsables del seu destí i amb la convicció que arribaria un dia, tard o d’hora, que ocuparia el lloc que li pertocava.

‘Fou confeccionada per persones treballadores, i per militants de base d’alguns partits com ara ERC i el PSUC, i ha estat custodiada, des d’aleshores, per persones de la mateixa condició social: humils, senzilles, compromeses, que van suportar les inclemències de l’exili a Algèria, al Rosselló i a Xile. Ha estat guardada per mans fermes, mirades clares, horitzons oberts, esperances infinites.’ Ho explica, amb l’emoció als ulls, Andreu Camps i Figuerola, el darrer dipositari, fins avui, d’aquesta bandera. La seva mare, Iris Abril Figuerola, que també va estardurant molt anys exiliada, primer a França i després a Xile, la va rebre el 1979. Durant trenta-vuit anys, la seva família l’ha conservada, plegada dins una tela negra de vellut, a les poblacions de Barcelona, Girona i Vilanova i la Geltrú.

L’emocionant periple d’aquesta bandera i de les persones que n’han tingut cura es va donar a conèixer públicament per primer cop amb motiu de l’homenatge que es va fer a l’Aula Magna de la Universitat de València el febrer del 2014 a l’últim bastió republicà, exiliat el  març del 1939 cap a Orà a bord del vaixell britànic Stanbrook. Aleshores, VilaWeb el va explicar a partir del testimoni del mateix Andreu Camps i Figuerola.

L’actual família Camps Figuerola – Penadès, fins fa ben poc era del parer que, pel valor que tenia i la seva trajectòria, la bandera havia d’acabar passant, ben aviat, a mans de les institucions públiques que treballen en la recuperació, arxiu i estudi de la història de Catalunya, per contribuir a divulgar la dignitat i la resistència de la ciutadania catalana a l’exili.

Però els fets tan greus esdevinguts durant els mesos de setembre, octubre i novembre del 2017 han alterat aquesta intenció.

La indignació davant la injustícia i la repressió, la necessitat de fer un gest reivindicatiu i alhora de suport al govern reprimit n’han estat els detonants: ‘El moment que vivim ​reprèn amb força la tradició repressora d’Espanya contra les realitats nacionals que no l’obeeixen. Ara ens toca als catalans. L’estat espanyol actua atacant la voluntat catalana de ser i d’afirmar la nostra identitat, diferència, pluralitat i llibertat, i la voluntat de determinar el nostre avenir, democràticament, modernament, obertament, inclusivament i civilitzadament. La bandera d’Orà adquireix novament tot el seu sentit com a conseqüència del violent i pervers nou atac del règim espanyol a les llibertats i drets de la ciutadania de Catalunya. L’exili al qual s’han vist abocats el president de la Generalitat i una part del govern n’assenyala el camí’.

Per això han decidit de lliurar-la al president Carles Puigdemont, a les conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret i als consellers Antoni Comín i Lluís Puig, a Brussel·les, el lloc d’exili de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Francesc Macià. ‘Calia fer arribar la bandera als qui són perseguits, encara més quan es tracta del nostre govern legítim, destituït i perseguit de manera arbitrària, abusiva i profundament injusta i malvada. Fem allò que considerem que cal fer: un acte de ciutadania, de maduresa civil, de compromís amb el president, amb el govern i amb tot el país, tot ell’. ​

Andreu explica que el president va rebre l’oferiment de la bandera amb impressió, emoció i respecte, i li va manifestar que estava disposat a rebre aquest tros viu de la història de Catalunya.

Avui, quan fa un mes de l’inici de l’exili del president Puigdemont i els quatre consellers i conselleres que l’acompanyen, acaba de començar un nou capítol en la història d’aquesta bandera desbordant de dignitat, aquest cop de manera solemne i reivindicativa.

I després? ‘La destinació final de la bandera ha de ser l’arxiu nacional de Catalunya quan esdevinguem una república independent i un estat de dret, democràtic i social. Fins aleshores, aquesta bandera ens alerta que som víctimes de la negació, la repressió, la persecució, les falses acusacions, la humiliació i l’escarni, i que ens vol assimilar per mitjà d’actituds pròpies de l’autoritarisme.’