La banda esquerra de l’anhel

Vaig deixar-la en una terra de pluja i neu. La mà sinistra. La sorda. 

Frieda comença l’allegro amb la batuta esquerra i recordo les absències que no van escriure aquells dits que eren meus. 

Hermínia no s’hi va poder negar, a aquest concert. Si més no, no plora. M’ha costat convèncer-la però, avui, seu en aquesta primera fila de butaques amb alguna cosa a la boca que sembla un somriure dolç. Juntes. Lluny de la tristor. Amb tot, ara sóc jo qui no aconsegueix amagar les emocions mentre la batuta sinistra transforma Fiedra en una demiürga sonora. El missatge és només per a mi: canta la vida que mai va brotar. 

La mà lligada a l’escola, coses del diable, deien. A casa, la voluntat ensinistrada per pelar les patates com les nenes de debò. Vaig saber ser obedient, camaleònica, desfer-me del meu costat indesitjable. La ràbia i la frustració van durar els primers anys. La resta va ser només una ombra. 

El dolor de la carn esqueixada em duu fins a una estranya república on tant se valia l’empunyadura amb què es regís el món. Records de l’època en què emigraven les noies. Jo, però, ja sabia que la banda del cor havia de dependre de la dreta fins a esvair-se. I fou així que vaig perdre la mà per una dona. La mà i part del braç, per haver-la ajudat a la fàbrica. La banda esquerra de l’anhel. 

Les regnes invisibles d’un adagio tebi em retornen al concert. Hermínia somriu com si encara estigués veient l’arribada de Frieda a la vila: cavalcant un cotxe antic amb un vestit de corbata. Llavors només sabíem que era compositora però no que havia de capitanejar una orquestra a la ciutat. Aleshores eren els temps en què Hermínia m’ensenyava el nom de les llavors en el meu retorn a la terra. Aleshores el paradís era al darrere de casa meva. Els dies es mesuraven en les branques dels fruiters i en les fulles de les flors. 

Però la pena d’Hermínia brolla, de nou, amb el vivace somrient i li llegeixo en els ulls el fred de la pedra. La mort del nostre jardí de les delícies. Venus trencades i petrificades. La mà fa mal. Torna. Trenta anys després. Serpenteja entre els orgasmes en els cossos de dones esquerres. Anguileja la seva ombra per l’herba. 

Fou, aleshores, quan van començar els avortaments en aquesta vila allunyada que celebra cada naixement com si fos la festa de la mare de déu. El cementiri es va nodrir d’embrions sense gènere. 

Mai la vaig veure, però estic segura que tot és obra seva. En les nits de rosada, puc presagiar la seva ombra allunyant-se del meu llit. Els dits davant, arrossegant un pam de braç, com les potes d’una aranya. Ensuma els ventres prenyats. Sigil·losa, grimpa pels llençols i les falanges adormen les criatures no nascudes entre núvols de sang. Els crits esberlen l’alba. 

L’última víctima: Hermínia. Aquesta era la segona criatura non nata… 

Obro els ulls amb una inesperada flama dels metalls. Canvio de ritme, el so del vent. Frieda em rescata del deliri tancant la peça amb un minuet. Les cordes responen. Crida & resposta. Els instruments dansen. Melodies que s’endinsen en el contrapunt, que van i vénen d’una banda a l’altra. Però tot roman al seu lloc. Hermínia està hipnotitzada, ni tan sols pestanyeja i, tal vegada, les llàgrimes són de felicitat. La batuta del cor ho torna a (res)guardar tot al seu lloc, fins a arribar al silenci més íntim. 

Una torrentada d’aplaudiments ens passa per damunt dels caps xopant Frieda i les músiques en la glòria. Nosaltres també piquem de mans. Ens posem dempeus, amb un cert orgull de saber que part d’aquell concert havia nascut amb nosaltres, en els moments més bonics del seu estiu a la vila. 

L’èxit segresta la nostra amiga i triguem una estona terrible a poder-nos-hi acostar per entregar-li un ram de crisantems del meu jardí. Frieda es mostra encara més il·lusionada que nosaltres. Ens abraça, a totes dues, amb una emoció inusitada per la seva teutonicitat. Em fa un petó fugaç als llavis, abans de tornar a les músiques i anar-se’n a un sopar protocolari amb les autoritats. A l’aire només hi queda l’aroma de la seva corporeïtat desapareguda entre la multitud.

Mentre intento cobrir l’enyorança amb el càrdigan verd d’entretemps i un xic d’optimisme, Hermínia obre la seva bossa peruana i en treu les claus del cotxe. Me les entrega amb una dringadissa sonora que m’estremeix tot el cos. Se sent contenta, però molt cansada, o podria ser simplement un efecte antidepressiu dels que agombolen l’ombra fins a velar-la. Se m’enganxa a tot el braç i sortim cap a l’aparcament. Som les darreres i les nostres passes solitàries ressonen en el buit de l’asfalt. Fem el petit tram corrent perquè fa fred i l’alè del vespre ha embolcallat els til·lers i els fanals amb una boirada espessa. La calma abans de la tempesta. 

De camí a casa, encara sento en la saliva la inesperada calor del petó de Frieda. Hermínia, entre retuda i narcòtica, s’adorm en un sospir. Em sorprenc escoltant el silenci de la intensa bategada de la pluja damunt del parabrisa. La ràdio apagada no interromp els meus records ni amb veus ni amb altres músiques. Tot tranquil. El son barbitúric d’Hermínia. Els meus records sedants. El xàfec en el vidre. Deixar-nos-hi portar a través de la nit. La pluja. La foscor. El revolt tancat. Els llampecs il·luminant la negror. El destí en els dits morts. La premonició del temps aturat. Els esquelets de les falanges repiquen una masurca contra el cuir. Absorta en la dansa musical, m’oblido de la carretera. Un llamp projecta el fil de sang que llisca entre les cuixes adormides d’Hermínia. La nostra criatura non nascitura ha sentit la seva crida. Nosaltres, també. 

Aquí, ara, trenta anys després, la mà esquerra mena el volant.

Eli Ríos i Elías Portela

Traducció: Eduard del Castillo Velasco