La banda dels quatre

Fa dècades que seguesc processos electorals, com a votant i com a periodista. Sempre m’he mirat amb molta atenció les enquestes, els debats i en general tot allò que fa que el vot siga, o acabe essent, un vot informat. I per això mateix assistesc amb sorpresa a una maniobra que per a alguns sembla insignificant però que té una profunda càrrega política i antidemocràtica: la desaparició dels partits d’això que en diuen la perifèria.

Aquesta desaparició va començar com una curiositat d’algunes enquestes, ara farà un parell d’anys. A molts ens va desconcertar la primera volta que una enquesta d’un diari nacional espanyol, i crec recordar que era El País, simplement va silenciar els diputats que no eren del PP, del PSOE i d’Esquerra Unida –no van aparèixer en el repartiment d’escons. Com si no comptassen per a res.

Amb el pas del temps ens hi hem començat a acostumar i ja no hi donem importància. Però en té molta. Ahir, per exemple, ho tornava a fer l’enquesta d’El Periódico. Hi apareixien les dades de PP, Units Podem, PSOE i Ciutadans; i tota la resta simplement eren ‘altres’. Com si als lectors catalans del diari ni tan sols els interessàs el resultat dels partits catalans.

Aquesta invisibilització recurrent dels nacionalistes perifèrics no té gens de sentit en termes aritmètics ni polítics, especialment en aquestes eleccions –perquè cal tornar a recordar que totes les enquestes deixen clar que els nacionalistes podrien blocar la formació de qualsevol govern que es proposàs a Espanya, llevat del PP-PSOE. Però, malgrat això, malgrat aquesta evidència, va esdevenint normal que la política siga cosa només de quatre. I la prova més evident és el famós debat de dilluns.

A la campanya del 20-D alguns van protestar perquè Esquerra Unida no era en el debat. Però poca cosa més. Despús-ahir ja no protestava ningú, ni se sentí cap veu, tret de la dels partits, que se n’exclamàs. No hi havia ni Esquerra Republicana, ni Convergència, ni el PNB ni EH Bildu, grups que tenen la presència assegurada en el nou parlament i que seran, mal que pese a la banda dels quatre, decisius a l’hora de formar govern. I quina raó es podria argüir?

L’única explicació possible és que Espanya en aquest sentit també retrocedeix en respecte a la pluralitat. Diguen què diguen. El primer debat electoral televisat que va haver-hi el va organitzar ‘La clave’ (TVE) l’1 d’octubre de 1982 i hi van participar UCD, PSOE, AP, PCE, CDS, CiU i PNB. No hi era tothom, és cert, però el ventall era molt superior al present. Podem preguntar-nos, com si fos una qüestió tècnica, com és que des d’aleshores la pluralitat ha reculat però el fet cert és que la resposta va més enllà de les eleccions. L’única explicació és que en el seu projecte, en aquella part de projecte que comparteixen tots quatre, els altres hi fan, fem, nosa. Cosa que, això sí, he de reconèixer que no està gens malament que tinguem ben clara a tots.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]