La banda del pati de Julieta, The Tyets, Mushkaa i Figa Flawas ja vola sola

Quan els historiadors parlin de la dècada entre el 2010 i el 2020 explicaran que van ser uns anys convulsos políticament i de molta agitació al carrer. La gran manifestació contra la retallada de l’estatut, el moviment dels indignats, les demostracions de força de l’ANC durant les diades, l’assumpció de les institucions catalanes del projecte independentista, els governs de canvi al País Valencià i les Illes, la tardor del 2017, les grans mobilitzacions dels CDR del 2018 i les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Una dècada de molta intensitat política que va tenir la seva pròpia banda sonora en grups com ara Obrint Pas, Txarango, la Gossa Sorda, Aspencat, la Pegatina, Auxili, Zoo i Ebri Knight. Grups musicals que, alhora, feien de vehicle cap al debat polític i van arrossegar molts joves a la mobilització política i social. Però com sempre passa amb les tendències culturals, cap al final de la dècada aquest impuls musical va anar perdent força i l’escena va donar mostres d’esgotament. Molts d’aquells grups mítics plegaven i quan semblava que la música catalana restava òrfena, una nova generació de músics va aparèixer amb ganes d’esmenar la plana als grups que havien escoltat durant l’adolescència. Eren The Tyets, Julieta, Mushkaa, Figa Flawas, Flashy Ice Cream, 31 FAM, Ginestà, Triquell, Lildami i tants i tants més que conformen el que s’ha conegut com “La banda del pati”, un fenomen que 3Cat ha mirat de desgranar en un documentari homònim estrenat a TV3 i que ja es pot veure a la plataforma digital.

Per mitjà d’entrevistes de la nova generació de músics, de l’anterior i de periodistes culturals i gent de l’entorn, La banda del pati analitza els trets distintius de la nova escena musical i la contraposa amb l’anterior, a la qual reconeixen la feina feta, però ens vénen a dir que ja començava a cansar. “Veníem d’uns anys amb grups que érem tots homes, molta gent, amb vents i molt festius, que dominava certa part de la música catalana; i després també hi havia la part indie. […] La gent jove necessitava trencar amb el que hi havia abans”, justifica Adrià Sales, cantant de la Pegatina, que fa gairebé vint anys que va publicar el primer disc. Ara, en canvi, hi ha una escena amb un registre ampli de gèneres, però amb una forta presència d’allò que s’ha convingut a dir “música urbana” –que no deixa de ser una etiqueta ambigua per a tot allò que inclou sintetitzadors de veus i bases electròniques–, en què els projectes en solitari o duos tenen un espai que abans no tenien, més feminitzats i que defugen del missatge polític.

El nom de “La banda del pati” per a parlar d’aquesta escena va sorgir d’una llista de reproducció pública d’Oriol de Ramon, cantant de The Tyets, en què abocava tota aquella música catalana que li semblava que encaixava en aquesta nova escena musical. Un reconeixement als companys que, de fet, n’és un dels trets característics, amb col·laboracions entre cantants i barreges d’estils que donen lloc a èxits com ara “El tonteo”, de The Tyets i Mushkaa. Aquest Nadal molts d’aquests artistes ja van mostrar la cohesió amb la publicació d’un disc col·lectiu de nadales modernes, i a l’estiu és tota una sensació anar a algun d’aquests festivals en què els programen l’un rere l’altre i sentir les mateixes cançons interpretades ara al concert d’un, ara al de l’altre, perquè tots se les senten seves.

Durant el documentari s’apunta que qui ara domina l’escena són The Tyets, Mushkaa, Julieta i Figa Flawas, però s’insisteix que va molt més enllà i que arriba a estils com ara l’indie, el rap, el reggaeton i el pop. Alhora, també tenim missatges com els de Triquell, que punxa el globus de l’entusiasme quan avisa: “És veritat que som un nínxol i tenim un circuit molt propi. Va arribar a un punt que érem nosaltres mateixos copiant-nos, i que tan bon punt algú feia alguna cosa que funcionava, tothom ho copiava. He vist unes dinàmiques d’autofel·lació bastant importants.”

Roots, productor de projectes com ara The Tyets, Mushkaa, Doble i Santa Salut, situa el punt d’inflexió de la nova escena musical durant la pandèmia, moment idoni per a compondre cançons tot sol davant un ordinador, quan alguns d’aquests artistes comencen a fer la música que els agrada escoltar. De fet, Figa Flawas revelen que les primeres cançons les van fer en castellà (tot i que no les van arribar a publicar), però que van trobar el camí quan van voler fer un reggaeton i van sentir el desafiament de fer-lo en català, una llengua en què s’havien explorat poc els gèneres musicals d’origen llatinoamericà.

“És un moment de trencar barreres, amb la tradició i l’estigma que hi ha a la música catalana”, diu Pol Giancana, de Flashy Ice Cream, que destaca l’acceleració del canvi musical en molt pocs anys. En aquesta línia, el documentari no s’oblida de clàssics com ara la PAWN Gang, que ja feien cançons de trap parlant de droga i violència quan Catalunya cantava Txarango, i de propostes més underground, com ara Baya Baye, que reivindica el “macarrisme català”: “Vull demostrar que en català també es pot fer música dura. Amb actitud i dos collons.”

Contra la política

Una de les característiques que el documentari destaca a l’hora de definir la nova escena musical i la superació de l’antiga és l’absència de missatge polític en les lletres. “A la nostra època d’adolescents, tots els festivals eren polititzats, tot era indepe”, diu Oriol de Ramon, de The Tyets. I el seu company, Xavi Coca, va més enllà: “Ara hi ha una generació d’artistes cansats que en una cançó li expliquin què ha de pensar.”

Contra això, referents com ara Panxo, cantant de Zoo, i Sergi Carbonell, de Txarango, expressen disconformitat. “La música sense missatge és solfeig, i jo no sé solfeig. Faig música i m’expresso artísticament. Tot és política, en tot el que fem i diem”, diu el cantant de Gandia. Carbonell fins i tot mostra la seva decepció pel tomb de la nova escena, i diu que a Txarango sempre van tenir la voluntat de canviar la societat com a motor del projecte musical: “Em sap greu i em fa una mica de por que les noves generacions i els nous grups no siguin conscients d’aquesta responsabilitat i que no aprofitin l’altaveu per intentar d’aportar coses bones a la societat.”

Però, ai las!, per més que vulguin ignorar el conflicte polític, és una cosa que emergeix tota sola, sobretot quan cantes en català en un estat com l’espanyol. “Amb els anys m’he adonat que cantar en català ha passat a ser una reivindicació”, diu Lildami, que, cansat dels comentaris constants que rebia per internet demanant-li que fes lletres en castellà, va compondre la cançó “Catalano”, ara fa sis anys. “Quan creixes veus artistes amb barra que canten en català, però veus que fan el pas de cantar en castellà per un moment purament empresarial i econòmic.”

Miki Núñez, que es va donar a conèixer al concurs de Televisió Espanyola Operación Triunfo i té un peu en l’escena musical catalana i un altre en l’espanyola, també explica al documentari com s’ha topat amb certa hostilitat: “Quan faig concerts fora de Catalunya continuo cantant en català i a les ràdios espanyoles presento cançons en català i no hi ha cap mena de problema… però diuen ‘Ah, aquesta és en català’. Doncs sí, va venir la Dua Lipa a presentar-te’n una en anglès, que no és una llengua de l’estat espanyol. Per què hi ha aquest rebuig? Perquè a Catalunya la música catalana s’ha utilitzat com a mètode de transmissió de valors catalans i tal, que és una cosa meravellosa i fantàstica que a Espanya manca.”

Per contra, també se’ns mostren declaracions en el sentit contrari, com ara Julieta, que diu que la segona ciutat on més l’escolten és Madrid. “Hi vaig fer un concert fa poc i a la gent li agrada la música en català. Li encanta. Òbviament, les cançons en castellà també els agraden, però s’han enganxat a mi per la música en català.”

Català normatiu

I lligat a això, hi ha la qüestió sobre el model de llengua. En aquest cas, hi ha més consens i la majoria de grups entrevistats diuen que el català normatiu és tou i que cal tenir màniga ampla amb els barbarismes castellans o anglesos. “El canvi ha sigut en el codi, com quan va sortir Plats bruts. Gent que parla fatal i connecta d’una manera més real, sense pretensió de fer una cosa superproduïda i sobrecarregada d’intensitat lingüística”, diu Klaus Stroink, de Stay Homas.

“Com volem parlar, com a l’edat medieval?”, ironitza Guillem Soler, de Buhos. “És millor no parlar català perfecte, però parlar-lo”, diu Suu. “Jo no entro a l’estudi amb una enciclopèdia, hi entro per canalitzar les meves emocions”, Lildami. “El català costa”, diu Kid Pi, de 31 FAM, que afegeix: “És molt complicat que soni bé en certs tipus de gèneres. Jo trobo el català la llengua més bonica del món, però sona molt felicià.”

En aquest moment, i quan més d’un podria ser a punt d’estirar-se dels cabells, Mushkaa reflexiona sobre el pes de la responsabilitat lingüística que es posa en els cantants i demana que no els criminalitzin si no posen un pronom feble on toca: “Si se t’idealitza tant, és normal que et demanin tant.” Una idea que Mariona Batalla, cantant de Flora i directora del programa Les gates, d’ICat FM, rebla: “És molt trist que els músics hagin de salvar una llengua.”